Debats filosòfics: El pacte o la foguera

Desconec si ha moltes maneres de fer política, i a la vista dels esdeveniments de la setmana en que hem celebrat el darrer debat filosòfic, ens podem preguntar si els responsables de fer-la estan complint amb les seves obligacions, o negligeixen la seva responsabilitat en benefici dels qui són partidaris, com deia Clausewitz, de la continuació de la política per altres mitjans. La raó de ser d’un cafè filosòfic és el diàleg; per això no podem fer més que rebutjar l’abdicació cobard dels qui haurien de fer del diàleg i la negociació la seva professió. No hi ha pitjor política que l’abandó de les responsabilitats pròpies del càrrec en mans armades o en togues militants.

Hem mirat de posar una mica de llum en la foscor amb en Vicenç Villatoro, autor de Massa foc, premi Carles Rahola d’Assaig 2018. Villatoro és periodista i escriptor; ha treballat o col·laborat amb gairebé tots els mitjans de Catalunya. Ha estat diputat entre els anys 1999 i el 2002. Entre 2002 i 2004 va ser director general de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals. També ha estat professor de Ciències de la Informació a la UAB, i director del Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB) des del novembre del 2014 fins al 2018.

El seu llibre és una ficció històrica (ell l’anomena “artefacte literari”), en què, a través de diàlegs imaginats entre Maquiavel i Savonarola, l’autor ens explica que hi ha dues maneres de fer política, les que representen aquests dos personatges de la Florència de finals del segle XV:

SAVONAROLA. Que Déu em doni forces per no transigir mai.

MAQUIAVEL. En política, la intransigència és senyal de feblesa.

S. És senyal de convicció. I de força.

M. En religió. Però en política, el governant que no té prou força s’ha de refugiar en la facilitat de la intransigència. Per pactar, per canviar les coses, per actuar contra el que vol la gent i contra la comoditat de no moure’s de lloc, cal ser molt fort.

Savonarola, frare dominicà, va arribar a la rica, bella i poderosa ciutat de Florència, dominada per els Mèdici, família de banquers que controlava tots els ressorts del poder feia més d’un segle . Anys després va provocar la seva expulsió i la instauració d’una República teocràtica, que va tenir la pitjor expressió en les “fogueres de les vanitats”, amb la crema a la Piazza della Signoria de tots els llibres, quadres i objectes que considerava mitjans de la depravació i la vanitat humana. Maquiavel, que va tenir un important paper polític després de la caiguda de Savonarola, i abans del retorn dels Mèdici, ens ha deixat l’important llegat de la seva obra El Príncep, el primer i més influent tractat sobre la política moderna. En el moment en que neixen els primers absolutismes moderns, Maquiavel pren com a model la República romana, però el seu Príncep va més enllà de la “virtù” romana, amb un pragmatisme que deixa a banda la moral i la religió. El Príncep ha de tenir “honestedat”, “magnanimitat” i “liberalitat”, però no ha de retrocedir davant de la maldat quan les cincumstàncies li ho demanen. Això li permetrà exercir la “virtù” i els seus propis principis, i aconseguir el suport dels ciutadans, mitjançant una “astuzia fortunata”, perquè s’ha construït a si mateix i no depend dels cops de la Fortuna. Des d’un punt de vista més actual, Max Weber a La política como profesión (1919) ens parla de les dues ètiques possibles en la política: la de la convicció i la de la responsabilitat, que conformen dues maneres enfrontades, i alhora complementàries, en el quefer del bon polític. La primera és la intransigència en la defensa dels principis, una prioritat moral; la segona valora les conseqüències dels actes i la manera d’emprar els instruments per aconseguir els fins, d’una manera realista, però responsable.

Una època fascinant
Villatoro ens fa notar que mai és tot ni blanc ni negre, i que Savonarola també va fer política pragmàtica acollint l’invasor francès Carles VIII, immediatament després de l’expulsió dels Mèdici. Ens confessa la seva fascinació personal per la Florència dels Mèdici, plena de personatges extraordinaris en el bressol del Renaixement: Leonardo, Miquel Àngel, Américo Vespucci, Pico della Miradolla, Poliziano, i el mateix Llorenç el Magnífic, entre molts altres. Una esplendor cultural i artístic que contrastarà amb el resplandor de les fogueres de les vanitats de Savonarola.

Aquest llibre, diu Villatoro, neix d’una incomoditat periodística, de la cerca de “mapes polítics” que ens ajudin a interpretar l’actualitat. I també fa un salt d’uns quants segles quan, des d’un aspecte més sociològic, compara les dues mentalitats en l’escenari de la guerra de Cuba entre Espanya i els Estats Units, quan la “carcundia” perodística espanyola desmereixia l’enemic, qualificant-lo de “turba vil de mercaderes”, que lluitaven contra “los soldados caballeros españoles”; la moral de l’heroi, o del místic -la famosa “honra sin barcos”-, contra la moral del mercader. Hi ha gent que es mira la política com si fos un contracte, i gent que la veu com un sagrament. Són dues visions del món que Villatoro, a través d’un particular “càsting”, encarna en dos personatges: Maquiavel i Savonarola, que li permeten articular en forma “d’artefacte narratiu” allò que ens vol dir.