“A l’Embrunman, el guanyador cobra 6.000 euros més que la guanyadora”

El 2011 un problema de tiroides la va retirar del circuit, però dos anys més tard va tornar-hi. Per provar-se, va participar en el triatló de Catalunya de mitja distància. I el va guanyar. “Sóc dura i disciplinada”, es defineix. Forma part de l’equip TRICBM i està completant una temporada de rècord, coronada per la victòria a l’agost a l’Embrunman, el triatló més dur d’Europa.

D’on treus forces per córrer després d’haver-te fet un bon grapat de quilòmetres nedant i en bici?
Costa trobar una resposta a això. Ni jo mateixa, a vegades, hi trobo explicació.

Provem de trobar-ne una.
A l’Embrunman, que és una carrera molt dura, els últims 50 quilòmetres de bici estava patint molt. A sobre, tenia el vent en contra, comences a tenir rampes, ja no tens ganes de beure res...

I encara et quedava per córrer una Marató...
Tens molts moments que penses que quan arribi a la segona transició, paro. Però després comences a córrer, a veure què tal, i vas fent. Al final, quilòmetre a quilòmetre et vas motivant i dius un més, un més...

Fins a aconseguir la victòria a l’Embrunman, una de les proves més exigent del circuit de triatló.
Quan em vaig posar primera a la cursa quedaven 14 quilòmetres per acabar. Allà hi eren els meus amics i família, i des de fora es veia com que amb una volta ja ho tenia. Però una volta són 14 quilòmetres, més d’una hora!

Com de diferent es veu tot des de fora!
Sembla que quan et poses primera ja ho tens fet, però realment jo em preguntava si seria capaç d’aguantar o acabar. Tenia amb moltes rampes i amb la sensació que anava buida.

Què et diu la ment en aquell moment per continuar?
Aquell dia em va ajudar que hi havia molts amics meus i família que havien anat allà expressament a animar-me. Al final, sembla que ho fas més per ells.

A l’Ironman de Vitòria vas punxar amb la bici i et van penalitzar, però tot i això vas acabar tercera...
El meu fort és el cap. Competim amb el nostre cos, però hi ha una part mental que és fonamental. Abans de Vitòria, a Zarautz, vaig caure, i en cap moment vaig pensar a retirar-me. Penses a aixecar-te.

I al final vas guanyar també aquella prova.
Dies després la gent em preguntava com podia haver caigut i seguir.

Jo m’enfonsaria, sincerament.
És part de la competició. Al final no és només guanyar o perdre. Els professionals, quan veuen que no tenen opcions de guanyar, es retiren i proven un altre dia. Jo, en canvi, sóc al contrari. Quan les coses van fàcil, ens surten bé a tothom. Quan són difícils és quan has de demostrar la teva vàlua.

Com és el cas de Vitòria.
Haver d’arreglar una punxada en un triatló són coses que et poden passar. No et pot ajudar ningú. En el moment que vaig punxar a Vitòria, em vaig oblidar de la carrera i em vaig posar a veure si era capaç d’arreglar-ho. Jo sempre m’havia preguntat si ho sabria fer, i en el moment que vaig arreglar la bici em vaig sentir molt orgullosa de mi mateixa.

El setembre al mundial de Niça les teves sensacions no van ser òptimes. Què et va passar aquell dia?
Venia cansada de l’Embrunman. Em sentia bé per la feina feta, i en un mundial de mitja distància es va molt ràpid des del principi, i jo ara m’he fet més dièsel i la mitja és molt explosiva per a mi. En la bici em vaig notar pesada, pel cansament acumulat.

Quina de les tres proves del triatló se’t dóna millor?
És complicat, perquè jo vinc de la natació, i córrer era el meu punt dèbil. I ara, precisament, és la natació el punt en el qual estic més estancada i en canvi, en córrer he fet un gran pas aquest últim any. Ara he aconseguit un equilibri entre les tres disciplines i sóc més regular.

Et costa aconseguir espònsors?
En tinc perquè he lluitat molt per aconseguir-los, i són gent propera a mi que sap el que costa i creuen en tu.

I pel fet de ser dona, has tingut cap dificultat?
A mi m’han arribat a dir que una noia a sobre d’una bici no ven el mateix que home. Però ara tot canvia, per sort.

Què és el més urgent a canviar?
Jo vull ser mare en un futur pròxim, i aquest és un dels problemes, perquè alguns contractes que tinc tenen lletra petita que diu que si estàs més de tres mesos sense competir, s’acaben. Però jo vull compaginar l’embaràs amb l’esport i després seguir competint.

Quin ha de ser el paper dels homes en tot plegat?
En el món del triatló els homes abans no et donaven suport. A l’Embrunman, el primer noi cobra 6.000 euros més que la primera noia; jo vaig cobrar 6.000 euros menys que el guanyador masculí. Ara, però, hi ha molts nois que denuncien també aquestes desigualtats.