Un 8 de març on encara cal exigir els drets de les dones

Seguim tenint els sous més baixos, l’accés al lloc de treball és més difícil per la nostra condició de mares de família que, segons es diu encara per part de moltes empreses, faltem a la feina perquè tenim infants que es posen malalts i pares i mares grans que requereixen la nostra atenció, etc... Tot plegat els mateixos tòpics de sempre, però la realitat és molt diferent.

Una de les discriminacions més grans que tenim les dones és la manca d’oportunitats laborals amb menys salari, contractes parcials i, per descomptat, més dificultats per accedir a un càrrec directiu o de responsabilitat. Des de fa anys, les dones signifiquem la nostra situació laboral a les empreses tot dient que hi ha un sostre de vidre que mai trenquem per poder assolir un càrrec directiu o de responsabilitat, però és que, a més a més, hi ha una escletxa salarial que no sols queda patent en la nostra nòmina, sinó també en les cotitzacions a la Seguretat Social i, de retruc, en les prestacions que podem rebre al llarg de la vida laboral com és l’atur, una incapacitat temporal, etc. És evident que aquest parany es veurà reflectit al mateix temps en la pensió de jubilació. No s’ha d’oblidar que la quantia també es basa en els anys i percentatges de cotització, per la qual cosa, seguiran existint diferències notables mentre les dones tinguem menys períodes treballats o a la nostra vida laboral hàgim assolit més contractes temporals o discontinus. També aquest 8 de març cal tornar a denunciar la violència contra les dones, que no sols es manté sinó que continua creixent. Les agressions ja no són només físiques sinó que tenen moltes altres formes, en ocasions invisibles: psíquiques, patrimonials i fins i tot socials. Des de principis d’any i a l’hora d’escriure aquesta tribuna ja han mort a Espanya 11 dones víctimes de violència masclista.

Anys de lluites
Cal també recordar que enguany fa vint-i-cinc anys de la Quarta Conferència Mundial sobre les Dones i de la Declaració i Plataforma d’Acció Beijing (1995). Aquesta fou una fita cabdal per caminar de forma accelerada cap a la igualtat de gènere per a totes les dones i nenes de tot el Món.

Enguany, a la seu de les Nacions Unides a Nova York, del 9 al 20 de març se celebrarà el 64 període de sessions de la Comissió de la Condició Jurídica i Social de la Dona. Hi assistiran representants dels Estats Membres, entitats de les Nacions Unides i també hi estan convidades organitzacions no governamentals, acreditades per l’ECOSOC (Consell Econòmic i Social de l’ONU) de totes les regions del món.

Tanmateix, aquest 2020 no només serà un any de commemoracions per Beijing+25, sinó que també se celebrarà el 20è aniversari de la resolució 1325 del Consell de Seguretat sobre les Dones, la Pau i la Seguretat; el 10è aniversari de la creació d’ONU Dones i el 5è aniversari de l’Agenda 2030, que posa la igualtat de gènere en el centre del desenvolupament sostenible.

Damunt del paper tot plegat sembla un gran èxit, però la realitat és que les morts de dones víctimes de violència no para de créixer i la igualtat real encara ens queda molt lluny. Una data: des de l’1 de gener de 2003, en què es van començar oficialment a comptabilitzar, a Espanya han estat assassinades 1.044 dones. No tinc paraules! III