Sembla que les possibilitats de tornar a ser una mica nosaltres mateixos s’estan acostant. Ja hem passat a la fase 1, però en realitat sembla que als municipis de l’Àrea Metropolitana de Barcelona no ens ha canviat gaire la mobilitat.
És a dir, a hores d’ara no sé si des del Prat puc anar a Barcelona o no. Una trentena d’alcaldes metropolitans del PSC ja han recordat al president de la Generalitat que Barcelona i la seva àrea Metropolitana conformen una única realitat social i li han demanat que rectifiqui, però a l’hora d’escriure aquestes ratlles no sé encara com quedarà tot plegat.
El que sí que sé, és que des de l’inici del confinament el passat 14 de març no puc deixar de pensar en una etapa de la meva vida, els anys 60 i 70 quan no es podia anar a segons quin lloc ni parlar o reunir-se amb segons qui perquè, de seguida, s’interpretava que s’estava conspirant en contra del règim. No sé si aquesta sensació li ha passat a alguna altra persona però per a mi, aquests dos mesos i mig, cada vegada que he sortit al carrer i veia un policia m’agafava el rampell d’amagar-me, de sortir corrents com si estigués delinquint, malgrat que sols anava a comprar o a passejar en el meu horari.
Com que les persones som com som, tinc el convenciment que potser no es podia fer d’una altra manera, però la situació m’ha portat a rellegir un llibre que fa temps em va impactar: 1984 de George Orwell. Fa molts anys que es va acabar la dictadura però no sé per quina raó no he pogut evitar recordar situacions que vaig viure fa quasi mig segle. És veritat que el confinament ha salvat milers de vides però per a mi, que vaig patir el franquisme, m’ha fet tornar a records que pensava que mai més es repetirien. Aquesta angoixa i la solitud que m’ha emparat tot aquest temps m’ha fet recordar el llibre d’Orwell i, fins i tot confinada dins de casa veia el “Gran Hermano” i la seva pantalla vigilant i controlant-me a totes hores.
De sobte m’he preocupat perquè feia molts anys que no sentia aquesta angoixa, impotència i manca de llibertat per fer el que em venia de gust i per a mi aquest confinament m’ha semblat com un estat de “setge”. A més a més no tinc clar les afectacions que es derivaran per a la salut mental de moltes persones, especialment grans, amb aquest confinament tan llarg. Aprofito per demanar que es deixi d’utilitzar la frase “les nostres persones grans”. Sóc una persona gran però no em considero propietat de ningú.
Es veritat que a tot el Món mai s’havia viscut en l’era moderna una situació de pandèmia-crisi mundial com aquesta i que era necessari parar-la d’alguna manera. Tanmateix, com que de les coses dolentes sempre en surt alguna de bona a mi m’ha servit per rellegir 1984 i també per tenir clar que malgrat les lluites polítiques que són una anècdota, és el que s’havia de fer. Tant de bo trobem aviat la vacuna i tornem a les nostres llibertats individuals que, ara que no les tenim, és quan més les trobem a faltar.
Finalment i dins de la meva angoixa em pregunto si les guerres del futur podrien ser provocades per un coronavirus qualsevol i per tant, a partir de la prevenció i la por als contagis. III
Si (
No(
