www.elllobregat.com

Cafès filosòfics: el confinament no ha estat unes vacances

viernes 05 de junio de 2020, 11:57h

En els dos mesos que han precedit al IV Cafè filosòfic virtual, hem fet referències constants al temps, especialment al futur; només cal pensar en totes les vegades que hem dit: “quan tot això s’acabi…”, albirant un retorn a la “normalitat” momentàniament perduda o en suspens.

Encara que en alguns moments -com hem comentat en un dels darrers cafès virtuals- algú s’ha pogut trobar còmode amb el confinament, aquesta situació l’hem viscut com una disrupció temporal i traumàtica del discórrer normal de la nostra quotidianitat. Seria una broma de mal gust qualificar-la com unes vacances, o com una festa excepcional, donada la gravetat de la situació, tot i que a vegades ho semblava, veient els saraus que s’han arribat a muntar en alguns balcons.

Però més aviat ens plantegem cóm hem entomat aquesta continuïtat temporal, que no distingeix entre feina i oci, aquesta dilució de la festa en el continu de l’espai-temps del confinament; i de la manera que la invasió del ben promocionat “teletreball” ha irromput dins la intimitat de les nostres llars -i encara gràcies-.

La memòria és la nostra experiència del temps, la que ens dona constància de la durada, del temps viscut, que no és el mateix que el temps que mesuren els rellotges. El nostre temps està marcat de fites que el fan històric i vívid, i que ens apropa als ritmes de la natura, al temps cíclic de l’etern retorn: mesos, anys, i l’esdevenir sense fi de les estacions, amb tots els rituals que l’assenyalen i amb la sacralitat celebrada per l’art des de fa milers d’anys. Rituals de vida i de mort, de plaer i de dolor; testimonis d’una vida no mecànica, on tan es palesa la nostra humanitat en el gaudi periòdic de la festa, com en l’acomiadament dels nostres éssers estimats; i és aquí on s’han fet més dolorosos els efectes del confinament: en no poder acompanyar-los en els seus últimes moments.

Estem assistint a la desaparició -ni que sigui momentània- de la festa. La dissolució de la separació temporal entre el sagrat i el profà. Una manera diferent de compartimentar el temps, o de treure-li profit. Veien el trist escenari del Papa en el Diumenge de Resurrecció a la basílica de Sant Pere -on ha triomfat ostensiblement la ciència enfront la religió- és digne de reflexió si això marca un abans i un després en la diferenciació entre dies feiners i dies de festa; s’ha fet fonedís l’extraordinari, i tots els dies són iguals, de fet, lo extraordinari és en si mateixa la situació en què ens trobem, que ens obliga a la monotonia dels dies que es van seguint amb una idèntica rutina desesperant, i sempre lluny de lo social. D’altra banda, ara mateix no notem cap distinció entre els uns i els altres: es fan intervencions públiques i polítiques qualsevol dia de la setmana; per tots nosaltres, tan es és un dimarts com un diumenge; per als militars -a banda que tots som soldats- cada dia és dilluns, etc. Estem abolint tota diferència entre uns dies i altres, però no en favor de la festa i la celebració, sino perquè estem prohibint la reunió, la manifestació, el gaudir aplegats de l’espectacle i la disbauxa, fins i tot el fet de “relligar-nos” en qualsevol litúrgia en comú. És clar que hi ha gent que no ha deixat de treballar tot aquest temps -els més necessaris-, i que d’aquí a pocs dies tornaran a la feina milions de treballadors -si és que encara queden llocs de treball-. Però estem percebent una imatge d’uniformitat en el temps i l’espai que no podem saber si deixarà una empremta irrecuperable. A la nostra societat, que encara viu dels mites i els rituals cíclics, li farà bé aquest trencament que no sabem si serà per sempre?

¿Te ha parecido interesante esta noticia?    Si (0)    No(0)

+
0 comentarios
Portada | | Índice temático | Búsquedas | [ RSS - XML ] | Política de privacidad y cookies | Aviso Legal
Comunicación Metrobcn, S.L. :: Redacció: Raurich, 62 (08830) Sant Boi de Llobregat
Contacto