Una situació realment excepcional al campus: cap a la “nova normalitat”

Hem aprés a viure amb la COVID-19, i cada dia en sabem més coses d’aquest virus que ens ha recordat que la vida és canvi, i que no hi ha res segur. Amb el sol i les temperatures que segueixen escalfant l’asfalt, esperem la imminent arribada de la tardor, i confiem en què vindran temps millors. Confiem en què aquesta difícil experiència viscuda al llarg d’aquests mesos, més semblant a una pel·lícula de ciència ficció que a la realitat, en permetrà reflexionar i analitzar tot allò que hem de millorar i canviar.
El Luis Alonso, director de l’Escola d’Enginyeria de Telecomunicació i Aeroespacial de Castelldefels (EETAC), fa retrospectiva i balanç del temps de confinament: recordar per comprendre i no oblidar:
El passat 13 de març es va suspendre tota l’activitat acadèmica presencial a la universitat. Si ens posem en aquella data, realment poques persones s’imaginaven que s’arribés a prendre una mesura tan dràstica. La normalitat imperava la setmana anterior, a les aules, als laboratoris, a la biblioteca, als despatxos, a l’edifici de Campus, al bar...ningú s’hagués pensat un gir tan inesperat. En un primer moment es va dir que només serien unes setmanes, de fet es va plantejar oficialment que es recuperaria l’activitat normal a partir del 14 d’abril, un cop passada la Setmana Santa. Els canvis de planificació, de calendari, d’activitats i d’avaluació es van anar fent sobre la marxa, adaptant-se a unes circumstàncies sobrenvingudes, en un procés continu que va constituir un marc d’incertesa per tothom, estudiantat, personal d’administració i serveis, professorat, famílies....
Fins i tot en el cas de que els canvis haguessin estat previstos amb un cert temps d’anticipació, l’esforç d’adaptació a aquests canvis tan profunds hagués estat herculi. Per poder mantenir o millorar el nivell de qualitat en l’aprenentatge dels estudiants amb un marc tan diferent caldria una redefinició a fons de la planificació acadèmica, pensar de dalt a baix la manera de plantejar el procés d’aprenentatge. I això sense oblidar la situació particular de les persones, moltes vegades difícil, i les desigualtats que la circumstància ha fet palès o fins i tot incrementat.
El que es va fer, per necessitat, va ser una adaptació de les mateixes activitats educatives que ja es feien a les nostres escoles universitàries per poder mantenir-les a distància, tot fent servir les eines telemàtiques disponibles. Això va suposar canvis a diferents nivells: calendari acadèmic, horaris de classe, activitats de laboratori que no es van poder fer o que es van virtualitzar per poder fer quelcom similar a distància, processos d’avaluació, posada en marxa de noves eines TIC, etc.
L’esforç de tots els membres de la comunitat universitària del Campus implicats, estudiantat, professorat i personal d’administració i serveis, va ser remarcable, adaptant-se de la millor manera possible a la situació inesperada i canviant, posant hores i hores i bona voluntat per ajudar a tothom i tirar endavant els nostres estudis. Cal felicitar a tota la comunitat perquè tot plegat va funcionar amb un nivell de qualitat molt superior al que podria haver estat donades les circumstàncies. És evident que va haver-hi un impacte negatiu respecte a un curs normal, però tot plegat es podria haver col·lapsat totalment i no va ser el cas. Una bona mesura del valor de la feina feta per mantenir la qualitat, l’exigència i el rigor en la formació és que en termes globals el rendiment acadèmic d’aquest curs ha estat molt similar al de qualsevol curs anterior.
Els i les representants de la delegació d’estudiantat descriuen la vivència des de la seva perspectiva com un fet històric, sobtat i ple d’incerteses, amb una transició llarga i costosa, superada gràcies a la col·laboració de totes les parts. De cara al quadrimestre vinent, on la majoria de la docència tornarà a ser telemàtica, indiquen que tenen l’esperança de que anirà molt millor, ja que, per una banda, el professorat haurà tingut temps per adaptar tot bé a aquest tipus d’ensenyament i, per altra banda, l’estudiantat ja tindrà una mica d’experiència en aquesta situació.
La preocupació principal actual des de la direcció de l’EETAC és acotar quin serà l’impacte pels propers cursos, tant de l’efecte del primer confinament, com de possibles nous confinaments que no és poden descartar en absolut. Hem de treballar amb diferents escenaris per tenir previstes les diferents situacions que es vagin presentant i que permetin establir els criteris organitzatius corresponents en cada cas.
Caldrà reflexionar sobre la transformació i la cultura digital, sobre el nou model de teletreball que ha vingut per quedar-s’hi i que caldrà regular per treure’n el millor profit. Garantir la incorporació d’estratègies per fomentar la competència digital de tota la comunitat universitària.
D’altra banda, l’Escola Superior d’Agricultura (ESAB) afronta el nou curs amb un canvi en la seva denominació: Escola d’Enginyeria Agroalimentària i de Biosistemes de Barcelona (EEABB). La seva directora, l’Anna Gras, confia en acollir amb la presencialitat que les circumstàncies permetin l’estudiantat del nou curs i compartir instal·lacions renovades i naturals com el camp de pràctiques i l’Agròpolis.
Tot plegat és un repte que caldrà afrontar mirant de treure el màxim profit de les experiències passades, fent de la vivència la base de l’aprenentatge. És una bona oportunitat per demostrar que l’aprenentatge és quelcom inherent a la universitat, com agent impulsor de coneixement, la pròpia institució ha de ser capaç d’aprendre i adaptar-se als canvis de l’entorn, fomentant el pensament crític. Veure la crisi com un repte per superar-se i ser un referent per la societat hauria de ser una de les pedres angulars de la universitat. III