www.elllobregat.com
Joel Plata retorna la il·lusió a Sant Boi i a la gimnàstica catalana

Joel Plata retorna la il·lusió a Sant Boi i a la gimnàstica catalana

Jordi Gispert Giron

domingo 05 de diciembre de 2021, 15:21h

És un noi tranquil, disciplinat, alegre, ambiciós, convençut. Té 23 anys i ja ha estat rebut amb els honors d’ambaixador per l’alcalde de Viladecans.

Fa metre 67 d’alçada, una estatura modesta però ideal per la Gimnàstica Artística, “l’art del moviment” com ha estat definida aquesta disciplina esportiva en què el punt de gravetat i l’equilibri són variables d’un valor incalculable. En Joel hi està ficat des dels 5 anys, i ara torna per primera vegada del Japó amb un diploma del Mundial de Kitakyushu (18-24 d’octubre), una ciutat modesta situada al nord de l’illa de Fukuoka. El guardó és fruit de la setena posició assolida en la classificació general del concurs complet individual, que vol dir participació en tots els aparells, els 6 que actualment composen l’entramat competitiu de la gimnàstica artística masculina. Les notes, sobre un llindar de 16 punts i no de 10 després de la regulació del 2004, l’han dut a superar, i amb escreix, en el còmput global (83,365), la suma assolida en els passats Jocs Olímpics de l’estiu a Tòquio (81,298). L’exercici de terra (14,666) i les paral·leles (14,133), les seves rutines preferides, han marcat la diferència i han pogut unir-se a la resta de valoracions també notables: 14,000 en el salt de poltre, 13,766 en el cavall amb arcs, 13,6 en barra fixa i 13,2 en les anelles.
La fita és important perquè millora, i s’acosta als llocs capdavanters en un esport on les medalles, dominades tradicionalment per països com Rússia, la Xina, els Estats Units, el Japó o Romania, són cares d’assolir. En Joel Plata debutava en un mundial l’any 2017. Amb 19 anys va ser ja finalista a Mont-real, al Canadà, i va acabar en 24ena posició, amb una qualificació final molt inferior a l’obtinguda recentment (77,432). Al campionat del món de Stuttgart, l’octubre de 2019, va ajudar la selecció estatal a assolir l’onzena plaça de la classificació final d’equips, un lloc que concedia accés directe per als Jocs Olímpics de Tòquio (23 juliol – 8 d’agost). La seva primera olimpíada, que ha estat marcada aquest estiu per la progressió, per les butaques buides i per 34 mil·lèsimes. Les que han separat a l’esportista del Baix Llobregat de la final olímpica. La nota total, ja mencionada, per al gruix dels exercicis individuals (81,298), la seva millor puntuació en una cita de semblants característiques fins al moment, l’eliminava per un marge ben estret dels 24 esportistes que disputarien les medalles. Però per a ell ha estat textualment la millor experiència de la seva vida. L’afició, el murmuri, la gent, li atorga una motivació especial, i ha desaparegut. Tanmateix, ha estat capaç de compensar magistralment l’ambient de nervis del debut amb l’aïllament de les pressions externes, i ha pogut condensar en un minut sense pertorbacions per a cada prova, la feina realitzada en els darrers quatre anys.

Poc marge de preparació
I no era una tasca fàcil. L’equip estatal, completat per Néstor Abad (Alacant, 28 anys), Nicolau Mir (Ciutat de Mallorca, 21 anys), Adrià Vera (Ciutat de Mallorca, 25 anys), Thierno Boubacar (Guinea Conakri – Manresa, 21 anys) i Ray Zapata (Santo Domingo, 28 anys), hi arribava amb una falta de ritme que és fatal en un esport que vol repetició i pràctica constant. Les situacions restrictives i la greu crisi econòmica derivada del COVID-19 havien permès preparació i entrenaments, però no competició. Gran part de les cites que serveixen com a trampolí en el rendiment de cara a un esdeveniment olímpic, com és el cas del Campionat d’Europa, van quedar suspeses i això va fer impossible optimitzar aquest plus que és necessari derivat de la pressió, de l’ambient, del neguit, de l’afició, de la puntuació, de la competència... Un plus que és impossible treballar dins les parets del gimnàs d’assaig habitual. Altres valors com la companyonia, la pinya i la motivació recíproca han d’excel·lir en aquest tipus d’escenaris per sobreposar-se a les mancances. I la puntuació final d’alguns joves valors com en Joel, i la nova plata en l’exercici de terra del veterà Ray Zapata, són exemples clars de la notable sintonia i del bon sabor que deixa una competició que s’afrontava amb cert neguit.
El recent Mundial de Kitakyushu, feu d’alguns dels grans de la gimnàstica actual com el vigent campió olímpic, Daiki Hashimoto, ha estat ja ben diferent. La preparació era òptima i l’expectativa havia crescut perquè ja no era possible cap excusa referent al ritme o a la no competició. El setè lloc de l’esportista de Viladecans, no obstant, ha superat totes les previsions, les col·lectives però també les personals. En Joel Plata s’esperava un bon paper, però l’entrada a la final, el setè lloc, i el diploma que acredita que figura ja entre els 10 millors gimnastes del moment, juntament amb el seu company d’equip, l’alacantí i ja 5 vegades campió d’Espanya (2015, 2016, 2018, 2019 i 2020) Néstor Abad (10è amb una puntuació de 82,731) és un premi superior. Més encara si es té en compte que a nivell històric la representació catalana ha aconseguit en els mundials, tan masculins com femenins, dues úniques medalles de plata, totes dues en la modalitat de terra i per part del mateix protagonista, Gervasi Deferr (l’any 1999 en el Campionat del Món celebrat a Tianjin, Xina, i el 8 de setembre de 2007 en els Mundials de Stuttgart). Ni tan sols Joaquim Blume, llegenda i pare de la gimnàstica artística a casa nostra, campió d’Europa el 1957, i mort inesperadament l’abril de 1959 en un tràgic accident d’avió als 25 anys, no va arribar mai a comptar, dins el seu palmarès, amb un podi mundial. L’esportista del Baix Llobregat, a més, havia patit una lesió, una vèrtebra trencada, fa només un any, un impàs que amenaçava amb un pronòstic llarg de més de sis mesos que li hauria impedit de continuar la temporada i l’hauria descartat tan per als Jocs com també probablement per a la cita japonesa.

La Rutina al CARD (Centro de Alto Rendimiento Deportivo)
Aquesta evolució tan positiva no és fruit de la casualitat. Joel Plata, format des de menut al Club Gimnàstic de Sant Boi, amb el seu entrenador i ara confident Álvaro Carrascal, s’ha exercitat des dels 5 anys, ha incrementat la participació en competicions de manera progressiva i, si cal parlar de títols, compta ja ni més ni menys amb dos subcampionats d’Espanya a les esquenes, els que va assolir el 2017 i el 2019, a més del tercer lloc del 2016. El seu nom ha començat a entrar en les estadístiques i fa poc va decidir-se a traslladar la seva residència als afores de Madrid, per la comoditat de concentrar estudis (INEF) i entrenaments, en un mateix recinte, el Centro de Alto Rendimiento Deportivo (CARD), on també hi conviuen, amb l’excepció de Nicolau Mir, tots els seus companys de selecció estatal, comandats ja de fa un temps pel valencià Fernando Síscar. Les rutines allà dintre són més fàcils de compaginar, però igualment plenes d’activitat. Dilluns, dimarts, dijous i divendres entrenen matí i tarda. Dimecres i dissabte només a primera hora. Diumenge és el dia de descans. A més de les instal·lacions, el CARD disposa d’un equip de radiòlegs, nutricionistes, metges i psicòlegs, que atorguen a petició dels esportistes, una ajuda necessària que massa usualment es manté a l’ombra. Ara espera un Campionat d’Espanya, el 4 de desembre, un petit descans per festes, i nous entrenaments per preparar un 2022 ben concentrat, en què caldrà afrontar la 19ena edició dels Jocs del Mediterrani a Oran (Algèria), posposats aquest estiu, el Campionat d’Europa a Munich, a l’agost, i la cita mundialista a Anglaterra, a l’octubre a la ciutat de Liverpool, que decidirà els 24 millors equips que optaran a accedir als Jocs Olímpics de París, l’objectiu últim per al qual ja s’estableix tota la planificació.
Al mirall dels seus ídols modestos, el japonès Hiroyuki Tomita (triple medallista olímpic, i un or i tres plates en mundials), l’alemany Marcel Nguyen (segon lloc del podi en paral·leles a Londres 2012) i el català Andreu Vivó (un referent en les barres paral·leles amb dos ors mundials el 2001 i el 2005) Joel Plata aspira al màxim d’ara en endavant, amb un recorregut que encara és tendre i que just es troba als inicis d’una maduresa esportiva que promet. Una lògica ambició que no li impedeix tocar de peus a terra i projectar la seva ment cap al futur, més enllà de la competició.

L’empenta als clubs del Baix Llobregat
El referent de Joel Plata no és l’únic a la comarca. En categoria femenina, Alba Petisco, del Club Gimnàstica Esplugues les Moreres, ja ha estat campiona d’Espanya el 2020 i ha participat als Jocs Olímpics de Tòquio amb una 12ena posició final. La Federació Catalana de Gimnàstica compta a hores d’ara amb 60 clubs inscrits. 12 d’ells són del Baix Llobregat. Les actuacions de l’Alba, amb 18 anys, i d’en Joel, amb 23, no passen desapercebudes, i incentiven un esport que combina art i físic, que va iniciar el seu periple el 1881 i que el 1976 va arribar a l’excel·lència, quan una nena romanesa, Nadia Elena Comâneci, amb només 14 anys, va aconseguir 7 cops la puntuació de 10 als Jocs de Mont-real. La perfecció absoluta que va emocionar el règim comunista de Ceausescu i a tot el públic internacional, immortalitzada per les càmeres en un color encara precari, va crear addictes a l’esport i va ser sense cap dubte única, però qui sap si irrepetible. III

¿Te ha parecido interesante esta noticia?    Si (0)    No(0)

+
0 comentarios