Diversos documents, merament articles publicats en diaris populars de l’època com “La Veu de Catalunya” tanmateix, constaten un primer partit ja el 21 de maig de 1921. S’hi enfronten l’Atlètic de Gavà Football Club, “un grup d’entusiastes de l’esport” segons resa el diari, i el F.C.Sant Climent. Un joc que acaba amb un resultat d’escàndol: 12-0, rubricat per una alineació pionera que es detalla en la columna. Entre aquells Vaghi, Català, Callao, Sánchez, Fulquet, Valat, Domènech, Cuixant i Oriol, hi trobem també a Valentí Badosa, que uns dies més tard publica una curiosa peça a l’apartat d’esports del rotatiu mensual Aramprunyà: “Vegérem a desgrat que uns partidaris de la xirinola que a la cuenta es vanten de futbol com de fer tortells, protestaven dirigint paraules incorrectes contra l’àrbitre, que amb entusiasme e imparcialitat imposava els càstigs que d’ambdós bàndols es mereixien”.
Badosa no era més que un dels 5 membres d’una junta del Sport d’aquell diari, un dels cinc que van emprendre la gran tasca de restituir el deler esportiu d’aquell poble industrial de l’entorn de Barcelona. Entre el citat pòquer de noms: Olivella, Torné, Badosa i Sanfeliu, hi trobem també el que es considera el capatàs de tot plegat, el veterinari i president de l’Ateneu Popular, Josep Sèculi. Un home que al 1936, ja fracassat el cop d’estat feixista a Catalunya, acabaria sent executat en una “Txeca” per sospites de simpatitzar amb el Bàndol Nacional. Un personatge, considerat pare de la criatura, que el 6 de maig de 1921, en l’article titulat “El futbol a Gavà” definia la il·lusió d’aquest esport naixent que ja aplegava desenes de milers d’aficionats a Anglaterra, Dinamarca o Escòcia: “És el futbol un esplai de l’ànima magnífic; no hem pas els homes d’ésser sotmesos contínuament baix les exigències dels negocis i de les preocupacions del treball (…) I és que el futbol no és ignocentada, passatemps, és fortaleza, voluntat, coratge, plenitud de vida i el dessarrollo de la tàctica, és el goig que floreix en l’ànima dels espectadors fins aconseguir la victòria”.
El record de l’etapa Llebaria
Han passat cent anys, i el Gavà cavalca entre els èxits i les repetides crisis més recents. La samarreta que ha estat blau i grana amb l’excepció del trienni franquista que va de 1941 a 1943, en què el règim va obligar a adoptar una vestimenta blanca i verda, les ha vist de tots colors, sobretot des dels 90. Els millors records són per aquell conjunt presidit per Joan Ródenas i entrenat per Toni Llebaria (1993 – 2009), en què el club va assolir en primer lloc un rècord inaudit amb quatre ascensos celebrats consecutivament. Unes fites esportives extraordinàries que van fer escalar el Gavà des de Primera Regional fins a 2ª B. Una progressió que culmina en l’eliminatòria contra el Huesca (2007-2008) en què es va fregar el miracle de l’ascens a la Segona Divisió. Prèviament a aquesta data però, l’entitat ja havia assolit algunes gestes remarcables: campionat de Primera Catalana (1993-1994), campionat de Tercera Divisió (2000-2001), subcampionat de la Copa Federació (2001-2002) i segon lloc també a la Copa Catalunya (2002-2003). Després d’un breu descens, el 2016 l’equip torna a 2ª B, superant el Castelló en una tanda de penals d’infart. Un panorama econòmic devastat origina un any més tard un descens administratiu que deixa el club a la Primera Catalana i amb un deute descobert posteriorment d’1.200.000 euros.
L’any del centenari
La junta del Gavà actual, presidida per Ivan Carrillo des de fa tres temporades, ha assolit un nou miracle, una gestió econòmica exemplar que ha pogut rebaixar fins als 300.000 euros el crític deute que havia amenaçat amb l’extinció. Quasi un milió en només tres anys. Un gran triomf que ha requerit d’un gran esforç per part també de moltes companyies i institucions de la ciutat, i que és la base indispensable pel retorn d’una il·lusió que havia quedat desmantellada i feta miques en molts casos. El club torna a respirar. El vent bufa novament de cara. L’embranzida cal emprendre-la amb la màxima ambició, i la commemoració del centenari situa l’epicentre d’una recuperació i d’un objectiu central que es marquen tots aquells que a hores d’ara condueixen l’entitat i orienten el seu rumb al compàs de l’optimisme: “No es pot prometre res, però el Gavà ha de ser un equip professional i ha de poder tornar en quatre anys a la 2ª B”. És la fita que es proposa Ivan Carrillo i que transmet peça per peça, i que tradueix en uns actes de celebració que més que una obligació han de comportar una dosi extra de motivació.
Falta concretar les dates, però ja hi ha un munt d’activitats preparades per aquest nou any que serà llarg. Començant per una equipació especial, la nova samarreta commemorativa inaugurada ja al gener. Un sopar ha d’aglutinar per altra banda exjugadors, tècnics, socis, periodistes i aficionats actuals i històrics. Un àpat que es celebrarà probablement el mes d’abril o maig, i que recordarà els millors moments abans de projectar el futur somniat. Ja a l’estiu, el Trofeu Ciutat de Gavà del mes d’agost, convidarà un rival de pes, encara per determinar. Una cursa solidària per la Síndrome de Down tindrà lloc a la tardor, i abans ja s’haurà obert al públic el Museu que ha d’exposar copes i imatges i mostrar les gestes esportives i la història del Gavà als aficionats. Més enllà, un llibre institucional vindrà a complementar l’extensa recopilació titulada “Jugadors del CF Gavà 1921 - 2021” que ja es pot adquirir al blog extens, altament recomanable, sobre actualitat i trajectòria del conjunt blaugrana (https://cfgava.blogspot.com/), obra d’Enric Fuentes, conegut també amb el nom de “Havok”.
A nivell esportiu, el projecte que tindrà més incidència i que començarà a rodar ja la propera temporada, la 2022-2023, serà l’ampliació de les categories inferiors. El juvenil que competeix al Grup 1 de Preferent amb una gran campanya al capdavant de la taula, veurà complementat el seu treball amb la creació d’un equip B i també de dos cadets. La vinculació amb l’Escola de Futbol de Gavà, malgrat no formi part del mateix club, s’enfortirà i es mirarà que els nois que en surtin passin a nodrir els conjunts ja federats de l’entitat. Uns equips que tindran també presència femenina, amb la creació d’un juvenil de noies i d’un amateur que encararà el primer nivell competitiu.
Un joc marca de la casa
Tots aquests conjunts tindran un model únic, una marca uniforme de futbol que és la que aplica des d’aquest estiu el nou entrenador. Juanjo Carricondo, format a les categories inferiors del Barça i de la Damm, amb una àmplia trajectòria com a jugador, des de 2ª Divisió fins a Tercera, amb el títol honorífic d’integrant més veterà, amb 40 anys, de la plantilla del Gavà, de la qual va formar part fins a la crisi del 2017, és el cervell d’un mètode que es pot reduir en xifres tàctiques: 4-3-3, 3-4-3, 4-4-2, però que beu d’una filosofia més extensa introduïda per un holandès primet prou conegut a Catalunya: jugar la pilota, interiors amb arribada, extrems oberts, possessió, atac…Malgrat que manqui un pressupost que oferiria possibilitats concretes de fitxatges de reforç de posicions, el primer equip del Gavà ja desplega amb orgull i sense abaixar el cap en cap moment, un futbol propi a tots els camps que ha visitat d’aquest Grup 3 de la Primera Catalana en què s’enquadra: “L’Atlètic Lleida és l’únic onze que realment hem vist molt poderós a la categoria. Però nosaltres, ni tan sols contra ells, no hem pres cap nou esquema ni ho farem. Es pot dir amb gran orgull que sigui quina sigui la nostra posició provisional en aquesta classificació ajustada, el millor joc, de moment, l’està fent el Gavà”. Carricondo és així de contundent i clar. I això té doble mèrit, perquè ha agafat un club que ha canviat completament d’un any per l’altre, amb 20 baixes i 18 altes, entre elles el retorn del capità, el migcampista Marcos López provinent del Vista Alegre, el jugador més veterà d’una plantilla que majoritàriament integra nois més joves de 25 anys.
Ningú no es vol fixar objectius concrets però sí hi ha un somni clar, que per què no, que ja veurem si s’acompleix, que pas a pas, que dia a dia: però ningú no amaga que pujar aquest any del centenari és un desig i un objectiu en ment de tot l’staff. Un cos tècnic que compta amb gent a l’ombra que incrementa credibilitat per haver ja predicat allò que ensenya. Antonio Cazorla, el segon entrenador, n’és un exemple clar, en haver format part de la plantilla dels blaugrana entre el 1990 i el 1992.
La Bòbila, textualment un antic forn per al disseny d’objectes de la construcció, l’únic camp de gespa natural de la categoria, amb la pista d’atletisme que l’envolta i molt a prop de l’altre punt neuràlgic esportiu de la ciutat, el Club d’Handbol, pot ser seu de grans partits però sobretot aspira a tornar a estar ben ple en el futur d’esportistes i d’aficionats. Cert és que el futbol modest, el de clubs històrics com l’etern rival, el Viladecans, o com el Sitges, l’Horta, el Martinenc, l’Europa o el Sants, per citar-ne quatre exemples, cavalca entre Terceres Divisions i Preferents, i contempla uns estadis a anys llum de l’afluència que brillava en altres temps. “Portar gent però, no és només problema d’una actualitat que compta amb ofertes esportives i de lleure molt més àmplies que als anys 30. Es tracta més d’un tema de gestió. Cal tornar a fomentar l’assistència de tothom, també dels jugadors de les categories inferiors, als partits del primer equip. Omplir La Bòbila és un objectiu d’equip i de ciutat i insistirem fins a assolir-ho”. És el prec i el desig del president. La ciutat n’està a l’expectativa. De moment però i com se sol dir, setmana a setmana. Proper entrenament dimarts: exercicis de pilota, joc de posicionament i partidet per acabar.
Si (
No(
