Gestionar de forma pública els recursos necessaris per poder subsistir, és el que en d’altres àmbits les administracions ja fan i ningú se les planteja.
Tots entenem que hi ha d’haver una assistència mèdica per a tothom i per tant pública, o una renda mínima garantida universal, o una educació pública per a que tothom tingui accés a la mateixa.
Per exemple, fa uns anys, va sorgir un debat sobre si calia una societat estatal de correus postal, o amb la quantitat d’empreses privades el servei ja quedava cobert. La conclusió òbvia va ser que era imprescindible que seguís existint correus, perquè si només existien distribuïdors privats al final l’enviament de correus postals a punts recòndits i complicats de la geografia o bé no es cobririen, o bé serien a un preu inasumible per a l’usuari, i generaria desigualtats més acusades entre el món rural i l’urbà.
Amb l’aigua, llum i gas ens cal apostar sense pors i amb el mateix convenciment que tenim en educació i en sanitat que només amb un gestor públic assegurarem la universalitat del mateix.
Crec sincerament que aquesta és l’única solució viable, perquè l’aposta de limitar per llei els preus a la llarga pot provocar que el privat digui que no li és viable el negoci i deixi de donar-lo, generant un problema més greu. Mentre el mànec de la paella el tingui el gestor privat no hi haurà possibilitat real de control dels preus de llum, gas i aigua.
Després d’una crisi toca replantejar-ho tot, i és clar que hem de fer una aposta decidida per una gestió on el gestor públic tingui la paella pel mànec per acabar amb l’especulació i les pujades abusives de preus.
Si (
No(
