www.elllobregat.com
Alba Petisco es fa d’or a Cottbus

Alba Petisco es fa d’or a Cottbus

Jordi Gispert

domingo 05 de junio de 2022, 17:12h

Una execució extraordinària”. “Figures d’una gran dificultat”. És la veu de la megafonia al pavelló de Cottbus, a l’estat de Brandenburg, a l’est d’Alemanya. Es disputa el darrer dels quatre dies del Mundial de gimnàstica artística amb la participació de l’esportista de Sant Joan Despí, Alba Petisco, de 19 anys

“Eine sehr starke übung” (Un exercici molt potent) diu textualment i amb èmfasi la narradora de l’edeveniment. La fantàstica actuació de Petisco, d’un minut i 34 segons, s’emporta la medalla d’or entre diagonals, triples salts i tumbarelles amb uns “aussergebundlicher” (extraordinaris) “landung” (aterratges).
Aquest merescut metall mundial -aconseguit el 27 de febrer- s’ensumava fa temps, d’ençà que l’Alba tenia 5 anys i arribava amb un serrell perfecte i estrictament retallat al pavelló del Club Gimnàstic Esplugues. “No em preguntis per què però ja en aquell moment vaig intuïr que aquesta nena seria bona en la gimnàstica”, assegura Lara Bonastre, directora tècnica de l’entitat i primera entrenadora d’aquella menuda inquieta que avui és ja una noia adulta i referent.

Un or i un bronze
Petisco afrontava el campionat, epicentre de la temporada, sense esperar gaire les medalles però amb decisió. I nervis. “La pressió d’haver quedat primera i amb la millor nota a terra em va fer sorgir un neguit que no tenia al principi”, reconeix la gimnasta de Sant Joan Despí, Contra pronòstic va classificar-se per a tres de les quatre finals (terra, salt i barra d’equilibris): tercer graó del podi en salt de poltre i la gloria daurada en els exercicis de terra. El millor desenllaç possible. Abans de la gesta, els peus descalços damunt del paviment blau, cap alçat en la postura inicial i mà dreta avançada, protegida amb la carrera. “Mentre dura un exercici no em costa concentrar-me. Miro de gaudir al màxim i de no pensar en res”. diu. Poc abans del toc final amb un semiespadat i braç al cel, arrenca progressivament l’aplaudiment dels centenars de persones que poblen el pavelló i acava amb un clam que és proporcional al mèrit.
Alba corre a abraçar-se amb la seva entrenadora, comparteixen sensacions i felicitacions i intueixen sense dir-ho que algun premi podia valdre aquella bona execució. La nota apareix en poc més d’un minut: 12.900. Se situa per davant d’Anastasiya Smantsar, la bielorussa (12.400), i a gairebé un punt de l’holandesa Tisha Volleman (12.133) i de Claudia Villalba (12.000) la companya del Gimnàstic de Terrassa. Se li escapa un somriure encara inconscient i es posa les mans al cap. L’or mundial és el primer d’una gimnasta catalana i el segon espanyol en una prova d’unes proporcions semblants a la de Cottbus.
Entrar dins del grup selecte de gimnastes amb ressò internacional no és tasca senzilla ni pot assolir-se amb un parell de dies. En la història més que centenària de l’esport i a nivell estatal, on únicament l’actual president de la Federació Espanyola de Gimnàstica, el madrileny Jesús Carballo (1996, 1997 i 1999), el català Gervasi Deferr (1999, 2002 i 2007) i la mallorquina Elena Gómez (2002 i 2003) han aconseguit medalles en mundials. La dedicació és condició imprescindible i l’estructura no permet encara que els clubs, que són eix de formació i eina primordial per a l’alt rendiment i per la difusió alhora, rebin, com així succeeix i amb normalitat a altres països, contraprestacions o facilitats per poder dotar de sou o com a mínim de comoditats a les noies que es preparen pel màxim nivell. L’única sortida viable són els CAR, els Centres d’Alt Rendiment, concentrats a Barcelona i a Madrid, uns complexos que permeten compaginar estudis amb entrenaments i que acullen tècnics especialitzats, instal·lacions àmplies, material complet i complements tant necessaris i a disposició com són equips de fisioterapeutes, de psicòlegs o nutricionistes.
L’Alba s’hi va traslladar a Madrid al 2018, amparada pels bons resultats aconseguits en la categoria Júnior “No és fàcil ni físicament ni emocional. Tot és nou i l’exigència és molt major”. Dins el pavelló de Les Moreres compartia pista i hi feia unes tres hores, però al CAR tot s’amplifica i va cronometrat. A les 8h comença el dia amb classe fins les 10:40h. D’11h a 14h sessió matinal d’entrenament. Queda una hora per dinar i a les 15h cal tornar a l’aula per seguir els cursos respectius fins a les 17h. La preparació de tarda, que treballa dexercicis de competició, es perllonga fins les 21h.
Sacrificis amb recompensa. “La gimnàstica i el ritme de competició és per a mi plaer i diversió, però també m’ha fet més forta i m’ha ajudat a madurar com a persona”. Tot això ho diu una adolescent que ja ha vençut en el campionat d’Espanya (2020, Valladolid), que ha contribuit a la victòria de l’equip als Jocs Olímpics de la Joventut (2018, Buenos Aires) i que ha participat a Tokio (2020/2021) amb l’horitzó de la seva primera olimpíada (París 2024) i d’una segona (Los Ángeles 2028), si pot ser amb les seves companyes de l’equip nacional: Laura Bechdejú, Roxana Popa i Marina González.
Les ambicions de Petisco, que segueix cursant un grau en informàtica per poder tenir accés a una carrera específica en l’àmbit de l’esport, rauen ara en un enfocament d’equip i se centren en catapultar el conjunt a nivell estatal per mirar de fer el millor paper possible dins el calendari que segueix amb l’Europeu de Munich (11-22 d’agost). Una cita on caldrà obtenir una plaça entre les 13 del davant per fer-se un lloc en el mundial, que se celebrarà entre el 28 d’octubre i el 6 de novembre a Liverpool. Serà aquesta ciutat anglesa la que donarà el tret de sortida a una nova cursa que ja albira en l’horitzó del llarg termini els Jocs Olímpics de París (2024).
El Gimnàstic Esplugues, bressol esportiu de Petisco i de tantes altres joves, amb seu des del 2012 al complex de Les Moreres, organitzarà per primer cop enguany una fase del Campionat de Catalunya de categoria escolar i base. Un cap de setmana, del 18 i el 19 de juny, en què la gimnàstica d’aquest país tindrà el seu epicentre a la pista poliesportiva, l’única que compta amb una graderia habilitada, del complex de l’entitat de la comarca. i referent.

Tradició esportiva de 38 anys
Aquest fet, que pot semblar així dit comú i senzill, és tota una heroïcitat i un premi a la constància i la insistència. Perquè el club, que tot i demanar-ho reiteradament no consta entre els que a Catalunya tenen consideració de Punt de Tecnificació, com seria el cas del Salt o del Manresa, té els recursos limitats, escassos patrocinadors, i aprofita cada actiu que ha de provindre essencialment dels socis. L’administració va donar un cop de mà ara fa quatre anys per canviar el paviment i adequar-lo al terra homologat, amb més capacitat per l’amortiguació, que afronten les gimnastes en competició. Fins ara, tanmateix, no ha concedit cap solució per al problema principal que és l’espai.
El gimnàs, de 800 metres quadrats, és punt de trobada de tots els equips (escolar, federat, via base i via olímpica) i del conjunt de les categories (des dels 4 o els 5 anys i fins l’edat adulta), cosa que origina una saturació important entre les 17h i les 21h i obliga a entrenadors i a esportistes a adaptar-se a unes condicions i a un equilibri força incòmodes. La Lara Bonastre, que va ser també gimnasta al club, els tècnics i la coreògrafa ho pateixen a diari: “l’avantatge d’aquest desgavell és el fet que les petites poden prendre de model a les més grans. L’inconvenient principal ateny la utilització dels aparells, que tenen sempre alta demanda i poca disponibilitat”. Els esforços de la gent que treballa amb implicació superlativa fan que al final i malgrat tot, tothom pugui gaudir i aprendre al màxim.
Les hores d’entrenament, de 2 a 5 en els grups escolars i fins a 25 per a l’alta competició, augmenten progressivament des que les nenes entren decidides i atrapades per la màgia que envolta aquesta pràctica que és barreja de constància, equilibri, força, flexibilitat i expressió. Això fa que puguin adaptar-se d’òptima manera a una exigència que va incrementant-se de manera exponencial fins a l’elit. “L’important – segueix la Lara – és crear una bona pinya entre elles. La gran majoria s’inicien perquè saben que no volen fer cap altre esport, i per tant el sacrifici no és tan gran perquè aquí hi fan amigues i al final s’ho passen bé”. Dia a dia i sense adonar-se’n, fan estiraments, rutines, preparació física i treballen aparells concrets i fins i tot una vegada a la setmana exercicis per a prevenir lesions. La constància fructifica i genera resultats que són una obra mestra per les condicions en què s’han assolit. El primer equip va guanyar el curs passat la Lliga Iberdrola, la competició estatal creada fa 4 anys per la Federació per fomentar la difusió de la gimnàstica i fer-la més vistosa mitjançant les eliminatòries i la competència entre els clubs. “Si volen més èxits i medalles cal promocionar i ajudar aquelles nenes que en una àmplia majoria es troben fora de les minses beques que són per a les grans marques o per a la promoció escolar”. Són paraules del Ricard Querol, lluitador en tots els fronts i president des del 2017 d’un club que com la majoria en la deficitària estructura actual, treballa amb excel·lència però en la precarietat, i és baula en la cadena que nodreix les ambicions dels màxims dirigents amb feina bruta i poc recompensada. Una institució que per desinterès i manca d’esforç públic acumula una llista d’espera de 80 nenes que han de quedar fora perquè no tenen espai. “Cal promocionar i esperonar amb fets i no sols amb paraules l’esport femení. Més enllà del que és futbol o el pagament, queda clar que de moment importa poc”.

¿Te ha parecido interesante esta noticia?    Si (0)    No(0)

+
0 comentarios