Com a júnior i sub-23, progressà amb el ritme natural d’aquell que focalitza en la seva passió. Amb 20 anys el va cridar la selecció espanyola i va participar en els Jocs Olímpics del 92. L’esperança va quedar truncada per una caiguda, però la decepció va durar poc. Rafael Carrasco, director tècnic del Kelme, l’esperava amb un contracte sota el braç. Un corredor ràpid i incansable, era el contrapunt de luxe per escaladors daurats com Roberto Heras, Laudelino Cubino o Fernando Escartín. Feia feina de gregari, i quan podia mostrava les urpes amb victòries memorables: dues etapes en el Giro (1996 i 1998) i altres en la Vuelta a Andalusia (1994), la Setmana Catalana (1994, 2001 i 2004) o el Gran Premi de Llodio (1992). Va marxar entre els anys 2000 i 2004 a l’equip Maia portuguès, i va cloure la carrera entre el Saunier Duval (2005), l’Andalucía – Paul Versan (2006) i el Vitoria- ASC (2007).
Impetuós, motivat, passional, Àngel Edo segueix dedicant-se ara, des d’una vessant empresarial, a allò que l’ha feliç i li ha proporcionat valors, alegries i amics perdurables. Des del 2007 encapçala un nou projecte, Kek Pro Sport Management. Representa, fiscalment i legalment a través d’ell, a 24 ciclistes del pilot professional, entre els quals destaquen els danesos Mads Pedersen i Mattias Skjelmose (Trek Segafredo). Joaquim Rodríguez, amb qui manté contacte diari, José Joaquín Rojas (excampió d’Espanya en ruta, Movistar Team), Haimar Zubeldia (Euskaltel-Euskadi, 5è al Tour de 2007), o el corredor de Sant Just, Alberto Losada, han estat així mateix anteriorment sota les seves mans. Clama i ha fet grans esforços per encaminar la formació d’allò que considera més que necessari: un conjunt català de ciclisme professional. Des del 2010 exerceix també com a comentarista al canal Esport 3, que ha ampliat la seva oferta i ha retransmès sols aquesta temporada 13 proves del panorama internacional.
60 directes en menys de 12 mesos: Tour de la Provence, Étoile de Bessèges, Gran Premio Miguel Indurain, Tour de Flandes, Euskal Herriko Itzulia, Amstel Gold Race, Volta a Suïssa, Volta a Polònia, Circuit de Getxo (Memorial Ricardo Otxoa), Volta a Burgos, Volta a Alemanya, Crono-Race i evidentment Volta a Catalunya. No t’ho deus passar pas malament… ?
En absolut. Sóc un malalt del ciclisme, és la meva vida, no me’n canso. Vivim a nivell d’aficionats a casa nostra el millor moment de tots. La gent s’espavila per seguir les grans carreres, que van més preuades i que no són assequibles per determinats canals. Però les més modestes no es fan tan visibles i la seva difusió ajuda i contribueix.
Tu fins i tot n’organitzes una… però a nivell cicloturista...
La Purito Andorra – Gran Premi Andbank, amb en Joaquim Rodríguez. Duem ja 6 edicions i malgrat la complexitat en l’organització, perquè no és senzill de traslladar cert material per les estretes carreteres d’alguns ports del Principat, té una molt bona acollida. La fem a l’agost, i és possible de triar entre tres distàncies, que van des dels 30 fins als 115 quilòmetres, i comprenen desnivells situats entre els 1.700, els 3.500 i els 4.800 metres. Després de l’obligada aturada de 2020 i 2021, enguany hem superat expectatives amb la inscripció de 1.800 participants. Vam fixar inicialment un límit de 2.500 per la logística, però és possible que aquest proper any l’incrementem.
Tu segueixes competint?
No!, vull gaudir i estar tranquil. Continuo com a aficionat. De cicloturistes participo en part de les que organitzem, perquè és allò que pertoca, però a mi em va la carretera. Si puc agafar la bici un parell de cops a la setmana en surto 3!
Com pot ser que a Catalunya hi hagi tanta afició, tants clubs, tantes curses, però tan pocs professionals?
Falta un referent. Una palanca que ajudi tota aquesta base a creure’s realment que pot arribar a dalt. Tenim corredors molt joves com són els barcelonins Roger Adrià (Kern Pharma), que espero i desitjo que eclosioni finalment el proper any, o Juan Ayuso (Team Emirates), que m’encanta i posseeix un gran futur per endavant. I altres de consolidats, amb etapes importants guanyades en grans voltes als quals falta sols un esperó. És el cas del David de la Cruz (Sabadell, Astana Qazaqstan Team) o del Marc Soler (Vilanova i la Geltrú, Team Emirates), que va endur-se a Bilbao la cinquena etapa de la Vuelta, i el premi general de combativitat.
No n’hi ha prou?
Evidentment que no. Si t’hi fixes, tots ells corren amb equips de fora, que és el que jo recomano després d’haver fet bons resultats aquí, perquè el que ofereixen a nivell de condicions i d’oportunitats és molt millor. Falta doncs la marca pròpia, un conjunt català sòlid que tingui competitivitat per mantenir-se al màxim nivell. I som lluny, primer perquè el reglament no ho deixa fàcil, només hi ha 3 places de World Tour (màxima categoria) que s’obren a final d’any i són molts equips que hi opten. D’altra banda ens cal un model més consolidat, com el que fa temps que ja existeix al País Basc, amb la Fundació Euskadi (des de 1993), l’Euskaltel (1994 -. 2013, i refundat com a cantera i equip UCI Pro Team el 2008), o el Lizarte / Kern Pharma navarrès (que ostenta des del 2006 el patrocini de l’Asociación Deportiva Galibier).
A la Costa Brava es gesta un projecte similar en el ciclisme femení…
Tant de bo es comenci per aquí i sigui un èxit. Però aquell model emparat per les institucions (Xacobeo Galícia o Comunitat Valenciana) ja ha desaparegut, i per això fa falta una combinació d’ajuda pública i finançament particular. Cal treure-li suc, d’una vegada per totes, a l’enorme feina que duen a terme els clubs modestos. Aquí a la comarca un bon exemple n’és el Club Ciclista de Sant Boi.
Hi ha grans noms actualment, com l’eslovè Tadej Pogacar (Team Emirates, número 1 de l’UCI), o els belgues Wout Van Aert (Jumbo Visma) i Remco Evenepoel (Quick Step) segon i tercer, respectivament. Als 90 els referents eren diversos, les etapes molt més llargues i el ciclisme potser més sacrificat. Què ha canviat?
La preparació volia més temps i el procés i les carreres requerien perfils diferents. Entrenàvem 6 dies a la setmana, entre 7 i 8 hores. Avui dia tot està molt estudiat, i els mitjans i materials han patit una millora substancial. Es pot dir que a les etapes guanya el que menys es despista. I d’un temps ençà vivim un ciclisme atrevit, molt més espectacular que mai, on els líders poden fer escapades a 40 o a 50 quilòmetres de meta.
Vas competir i compartir caiguda amb Lance Armstrong (ell 14è i tu finalment 15è) en la prova de fons dels Jocs de Barcelona. Vas rodar al costat de grans líders (Miguel Indurain, Jan Ullrich, Perico Delgado, Marco Pantani, Bjarne Riis, Alex Zülle, Ivan Basso o Joseba Beloki). Vas treballar per l’equip però també vas assolir 58 victòries d’etapa, 7 generals i vas córrer 9 vegades a la Vuelta, 3 al Giro i 2 al Tour. Amb què et quedes?
Home, el Giro és el Giro. Però em va fer també il·lusió especial el setè lloc aconseguit a la Milà-San Remo (19 de març de 1994), després d’un recorregut de 294 quilòmetres. Una carrera que es va endur al tram final Giorgio Furlan (Gewiss-Ballan) i en què vam entrar molt junts tot un grupet amb predomini de ciclistes italians com Mario Cipollini, a qui en condicions normals era impossible, per pes, força i altura, batre en un sprint. També guardo en el record el darrer triomf de la carrera (Volta a Castella i Lleó, 2006) i el que vaig poder guanyar a casa: tres etapes dins de la Setmana Catalana (1994, 2001 i 2004) i l’honor de vèncer, el 1994, la darrera edició del Trofeu Masferrer (1932 – 1994).
Consideres, com molts diuen, que has estat un dels millors velocistes o sprinters catalans de tots els temps?
Sprinter no. Jo en tot cas era un corredor ràpid. I sabia aprofitar-me dels finals amb rampes prolongades o ports llargs, on les cames dels especialistes ja havien quedat tocades. Feia tot allò que pot fer un gregari dins l’equip, dur bidons, impermeables…, i de tant en tant, quan podia, m’ho arreglava tot solet, m’escapava i tocava en un moment la glòria. No és senzill. En el ciclisme professional, o serveixes per guanyar, o vals més per treballar. Combinar la segona faceta amb la primera és a l’abast de pocs
Vist amb perspectiva, va faltar-te alguna cosa?
Sempre em queda la recança de pensar què hagués passat si hagués anat a córrer a equips italians com el SAECO (1989 –2004) o el Fasa Bortolo (2000 – 2005), que enfocaven molt millor la feina cap als velocistes. És el que jo recomano actualment als corredors que represento, canviar d’aires si fa massa temps que són a un lloc, i trobar un conjunt que encaixi plenament amb el que són.
Mai no vas patir un decaïment?
Només un, en vaig aprendre! En la Volta a Catalunya del 92, en l’etapa que passava per Vallter 2000. Vaig sentir-me fort d’inici, i vaig tirar amb el grup capdavanter sense sentir necessitat d’alimentar-me. En superar Camprodon, la irresponsabilitat em va passar factura i vaig arribar a perdre més de 20 minuts. D’ençà d’aleshores menjo tot allò que se’m presenta. Va ser una bona lliçó.
Si (
No(
