Amb motiu de la celebració de la Festa Major de Santa Eulàlia a Pallejà, que ha tingut lloc entre els dies 10 i 12 de febrer, a la redacció de EL LLOBREGAT volem profunditzar en la història de l’església que va donar nom a aquesta festa i que forma part d’aquesta vila.
Novament una celebració patronal ha estat motiu per reunir tota la família i gaudir de multitud de les propostes que s’han ofert en aquests tres dies. Santa Eulàlia és la patrona de Pallejà, probablement arrel de la construcció de l’antiga església entre els segles IX i X, segons diverses fonts. Després de la seva edificació sota l’advocació de la santa, es va començar a formar part de l’actual nucli urbà al voltant d’ella. Aquesta estava situada a la banda est de l’actual plaça de Verdaguer. És en aquesta època quan es formen els actuals carrers de Martí i Julià, Sant Francesc, Torres i Bages, així com de la mateixa plaça. Encara que actualment l’església de Santa Eulàlia (1862) es troba a la cantonada dels carrers Pi i Margall i el Passeig de Jaume Balmes, als voltants de l’any 1027, (Pallejà, Albert Massegur i Giralt, Cossetània Edicions), es va constituir la sagrera.
Les sagreres (La sagrera catalana, c.1025-c.1200: características y desarrollo de un tipo de asentamiento eclesial, V. Farías Zurita) eren espais sacralitzats, pacificats i protegits, que es formaven al voltant de les esglésies; s’allunyaven d’aquesta pels quatre costats uns trenta passos “eclesiàstics” (aproximadament 30 metres per cada banda). Aquest espai era considerat igual d’important que l’interior de l’església i tot tipus de violència era considerada sacrilegi pel tribunal episcopal, que era el que aplicava la justícia en cas de violar el moviment de Pau i Treva. Les penes imposades als infractors eren sobretot eclesiàstiques, però també s’havia de pagar una multa, sovint, triple: pel propi sacrilegi, a l’església i a la persona afectada. Això és així perquè les sagreres es componien de l’edifici eclesiàstic, l’assentament de persones i el cementiri, i en cas de patir danys en les seves propietats havien de ser indemnitzats. L’amenaça de la justícia eclesiàstica sobre els infractors també podia esdevenir en l’excomunió i l’anatema, que són l’exclusió dels sagraments i dels actes socials i la condemna a la mort eterna en dia de la parusia o segon adveniment de Crist. Durant molt de temps, aquestes amenaces servien per mantenir a ratlla els infractors, però també és veritat que no tothom era igual de pietós, i els senyors de castells i territoris rivals saquejaven i atacaven les sagreres dels enemics. En un principi la seguretat i la pau estaven assegurades a les sagreres, però es donava el cas de que els lladres aprofitaven la protecció que oferien per protegir-se de les sancions dels seus propis actes, encara que en un determinat moment aquesta protecció podia el·liminar-se temporalment. Precisament, per tal de protegir-se van començar a esdevenir fortificacions al voltant de les esglésies per estar a refugi de les guerres i les lluites, però també dels lladres.
Un altre element del que havia de protegir-se la població eren dels propis senyors feudals i els amos legítims de les terres i dels delmes del territori, fins i tot a vegades, dels termes de la sagrera. Aquests amos, encara que en una època una mica més posterior (segle XIII) van recuperar els anomenats “mals usos”, normalment gravàmens sobre els béns i el territori, però que finalment es van convertir en abusius i finalment van provocar les revoltes del segle XV, com la Guerra dels Remences, que va acabar amb l’abolició dels Mals Usos a mans de Ferran II amb la Sentència Arbitral de Guadalupe al 1486. Però fins que aquesta sol·lució no es va donar, els pagesos es protegien gràcies a les sagreres.
Probablement ens resulti increïble descobrir que un d’aquests mals usos, intestia, consistia en l’apropiació d’una part dels béns dels pagesos que morien sense fer testament; curiosament aquest gravamen ha arribat fins els nostres dies.
Les investigacions han demostrat que molts dels territoris de les sagreres son l’origen de moltes poblacions actuals, ja que normalment aquests espais sagrats sorgien al voltant d’esglésies rurals, és a dir, sense nuclis de població, encara que en el cas de Pallejà, com de molts altres llocs, la zona ja era més o menys poblada des d’època prehistòrica, però de forma aïllada.
Sigui com sigui, els homes i dones que vivien a la zona de la sagrera de Pallejà, buscaven la protecció, ja per part de l’establiment de la Pau i Treva, o amb les seves oracions a Santa Eulàlia, la seva patrona, igual que a altres poblacions, arrel de la llegenda de la santa Eulàlia, una noia de tretze anys que va ser martiritzada al segle IV durant el regnat de Dioclesià, en les persecucions contra els cristians. Tot i que probablement la seva existència és en realitat la de Santa Eulàlia de Mérida, moltes són les esglésies construïdes sota la seva advocació. Quantes persones van pregar a la a sagrera de Pallejà per la seva protecció? La propera vegada que passegeu pels carrers de Martí i Julià, Sant Francesc o Torres i Bages no oblideu que van pertànyer a la zona més segura del poble durant molt de temps i que gràcies a això moltes persones van salvar les seves possessions i potser la vida. ||
Les sagreres (La sagrera catalana, c.1025-c.1200: características y desarrollo de un tipo de asentamiento eclesial, V. Farías Zurita) eren espais sacralitzats, pacificats i protegits, que es formaven al voltant de les esglésies; s’allunyaven d’aquesta pels quatre costats uns trenta passos “eclesiàstics” (aproximadament 30 metres per cada banda). Aquest espai era considerat igual d’important que l’interior de l’església i tot tipus de violència era considerada sacrilegi pel tribunal episcopal, que era el que aplicava la justícia en cas de violar el moviment de Pau i Treva. Les penes imposades als infractors eren sobretot eclesiàstiques, però també s’havia de pagar una multa, sovint, triple: pel propi sacrilegi, a l’església i a la persona afectada. Això és així perquè les sagreres es componien de l’edifici eclesiàstic, l’assentament de persones i el cementiri, i en cas de patir danys en les seves propietats havien de ser indemnitzats. L’amenaça de la justícia eclesiàstica sobre els infractors també podia esdevenir en l’excomunió i l’anatema, que són l’exclusió dels sagraments i dels actes socials i la condemna a la mort eterna en dia de la parusia o segon adveniment de Crist. Durant molt de temps, aquestes amenaces servien per mantenir a ratlla els infractors, però també és veritat que no tothom era igual de pietós, i els senyors de castells i territoris rivals saquejaven i atacaven les sagreres dels enemics. En un principi la seguretat i la pau estaven assegurades a les sagreres, però es donava el cas de que els lladres aprofitaven la protecció que oferien per protegir-se de les sancions dels seus propis actes, encara que en un determinat moment aquesta protecció podia el·liminar-se temporalment. Precisament, per tal de protegir-se van començar a esdevenir fortificacions al voltant de les esglésies per estar a refugi de les guerres i les lluites, però també dels lladres.
Un altre element del que havia de protegir-se la població eren dels propis senyors feudals i els amos legítims de les terres i dels delmes del territori, fins i tot a vegades, dels termes de la sagrera. Aquests amos, encara que en una època una mica més posterior (segle XIII) van recuperar els anomenats “mals usos”, normalment gravàmens sobre els béns i el territori, però que finalment es van convertir en abusius i finalment van provocar les revoltes del segle XV, com la Guerra dels Remences, que va acabar amb l’abolició dels Mals Usos a mans de Ferran II amb la Sentència Arbitral de Guadalupe al 1486. Però fins que aquesta sol·lució no es va donar, els pagesos es protegien gràcies a les sagreres.
Probablement ens resulti increïble descobrir que un d’aquests mals usos, intestia, consistia en l’apropiació d’una part dels béns dels pagesos que morien sense fer testament; curiosament aquest gravamen ha arribat fins els nostres dies.
Les investigacions han demostrat que molts dels territoris de les sagreres son l’origen de moltes poblacions actuals, ja que normalment aquests espais sagrats sorgien al voltant d’esglésies rurals, és a dir, sense nuclis de població, encara que en el cas de Pallejà, com de molts altres llocs, la zona ja era més o menys poblada des d’època prehistòrica, però de forma aïllada.
Sigui com sigui, els homes i dones que vivien a la zona de la sagrera de Pallejà, buscaven la protecció, ja per part de l’establiment de la Pau i Treva, o amb les seves oracions a Santa Eulàlia, la seva patrona, igual que a altres poblacions, arrel de la llegenda de la santa Eulàlia, una noia de tretze anys que va ser martiritzada al segle IV durant el regnat de Dioclesià, en les persecucions contra els cristians. Tot i que probablement la seva existència és en realitat la de Santa Eulàlia de Mérida, moltes són les esglésies construïdes sota la seva advocació. Quantes persones van pregar a la a sagrera de Pallejà per la seva protecció? La propera vegada que passegeu pels carrers de Martí i Julià, Sant Francesc o Torres i Bages no oblideu que van pertànyer a la zona més segura del poble durant molt de temps i que gràcies a això moltes persones van salvar les seves possessions i potser la vida. ||
