Candel va fer molt, amb aquest text i amb gairebé tots els altres que va escriure en forma de novel·la o en forma d’assaig, per la consideració dels catalans immigrats a cabassos en els anys 50 i 60, com a ciutadans tan catalans com els que portaven generacions sobre aquest territori de pas. Però no vas ser l’únic.
Aquest mateix esforç, ja amb un substracte més ideològic i solidari, el va fer d’una manera constant i conscient, el PSUC i CCOO i molta església d’aquella que en el seu moment va jugar la carta de la defensa dels treballadors contra els que els xuclaven la plusvàlua, a les fàbriques, a les oficines, a les botigues, a la construcció, etc. alguns d’ells, catalans de sempre, i altres, rics gràcies al franquisme i a la impunitat.
Durant molts anys, la classe obrera de Catalunya, la més avançada, combativa i conseqüent contra la dictadura i contra la patronal, que estaven al mateix costat de la trinxera, no entenia d’orígens, de llengües ni de cultures diferents. Eren, els que la componien, bàsicament els altres catalans. Aquells altres catalans immigrats que es barrejaven amb els catalans de generacions, de les barriades pobres de Can Tunis, de Sants, d’Hostafrancs, de Gràcia, després de Cornellà, de Sant Joan Despí, de l’Hospitalet...
Diferències de posició social
Ara, el llibre de Candel pot ser entès com un llibre que va posar l’accent en la catalanitat compartida. Però si es llegeix a fons, s’observa amb nitidesa, el clam contra la discriminació social de les classes subalternes, majoritàriament formada pels nouvinguts però també pels fills dels immigrants de les onades de les Exposicions Universals de finals del XIX i del primer terç del XX. I per tots aquells que aixecaven una Catalunya de tots, oberta, plural, progressista, respectuosa amb totes les llengües discriminades i malmeses, tan catalans com espanyols com europeus, perquè feien una lectura de la realitat en la qual les diferències eren de posició social i no pas de procedència.
Si avui hi ha tants independentistes entre els fills d’aquells immigrants, és perquè els seus pares els van fer estimar aquella Catalunya solidària amb tots els pobles d’Espanya, no la Catalunya de “l’Espanya ens roba”. I potser molts d’aquests independentistes que s’han apuntat a la moda, reflexionarien sobre el pes que ha tingut en la seva postura, el menyspreu contra una terra que els hi fan sentir aliena, —quan els és tan pròpia— si llegissin amb mirada crítica i profunda el llibre de Candel.
L’Artur Mas va dir en l’acte del 17 de febrer que el Candel era una mena de Mandela català. Mas no coneixia ni a Mandela ni a Candel, és obvi. Mandela s’hi va estar mitja vida a la presó i això sempre mereix un respecte a l’hora de fer comparacions. Candel va ser important perquè va posar sobre el paper moltes de les coses que la seva gent sentia i li deia. Ell era un d’ells, amb la gràcia de l’escriptura, i es va deixar utilitzar, amb la mateixa gràcia, durant tota la seva vida.
Que jo sàpiga, mai va ser militant del PSUC però no li feia cap falta per anar a les seves llistes. Ho va fer com a cap de llista a l’Hospitalet l’any 1979 i com un senador que s’avorria, a les llistes de l’Entesa del 1977 on va obtenir, ell solet, més d’un milió dos cents cinquanta mil vots.
Eren els anys en què el PSUC volia deixar de ser un partit de combat per convertir- se en un partit d’influència política institucional i li calien vots de gent que fos suficientment dúctil i coneguda. Si, a més era indiscutiblement d’esquerres, com és el cas de Candel, oli en un llum. Però el Candel no era un polític. Jo diria, a més, que li avorria la política i es deixava impressionar pels que manaven. Gràcies a aquest tarannà confiat i al poc interès per la gestió política, ell es va passar una bona temporada sent víctima de les meves fúries com a corresponsal de premsa i jo sent víctima de les seves influències d’escriptor conegut. Però si alguna cosa tenia Candel és que no coneixia la rancúnia i potser en els últims anys, ja retirat de la vida pública, va pensar que era millor no tenir enemistats ni que fossin poc importants, com era el cas. I vam mantenir, fins al final de la seva vida, bones relacions personals, desprès d’haver-les tingut pèssimes.
On som cadascú
Seria avui Candel un independentista? És una incògnita que mai no podrem descobrir, malauradament. Ell tenia clar que la gent es divideix entre la que es explotada i la que explota. Malgrat que aquest llenguatge és molt poc sofisticat i pot ferir algunes sensibilitats modernes, mai com ara veiem amb tanta claredat on som cadascú. Va mantenir aquest pensament fins el darrer dia. Estic segur que seguiria pensant el mateix també avui. Però el Candel era capaç de fer meravelles amb els arguments i avui podria argumentar que aquesta Catalunya que ens venen, ens convé més que l’Espanya que ens imposen. I potser tornaria a deixar-se implicar amb aventures que probablement no el feien feliç del tot, però que li servien per guanyar-se la vida i per aconseguir noves inspiracions literàries.
Sigui com sigui, Candel no va ser Mandela. Segurament perquè aquí només ens calia un escriptor de talent i pluma fàcil que li expliquès als catalans de sempre que el seu petit país està fet de sumes infinites, al llarg dels segles, d’altres catalans que sempre han reivindicat ser iguals, ser lliures, ser solidaris... ||
Si (
No(
