El concepte de transparència que ara està tan de moda, tot i que, en rigor, no s’aplica, ha volgut imposar-se com una manera de fer, enfront del que ha estat una veritable plaga en la democràcia espanyola des dels seus inicis: la corrupció política i administrativa. Corrupcions que, malgrat sovint van molt juntes, són perfectament diferenciables. Em va cridar l’atenció, buscant documentació per escriure aquest article, que un dels països on més es parla de transparència és justament Mèxic, probablement perquè la institucionalització de la corrupció política i funcionarial ja és tan sistèmica que cal descarregar les consciències i fer veure que la transparència és un dogma del funcionament civil de la societat.
Aquí no es va parlar de la Llei de Transparència fins un temps abans de ser aprovada l’any passat, quan el detritus de la corrupció omplia tots els espais públics d’una manera reiterada i extensiva. La corrupció s’ha convertit en una manera de fer, que afecta tots els poders de l’Estat com és ben visible a les pàgines dels diaris. Per això el clam de la transparència no podia passar més temps desapercebut. I va arribar la llei, més per posar en evidència els desitjos, que per evitar el robatori permanent.
Tots els partits ho fan
En els anys que una colla de professionals joves i amb empenta ens vam fer càrrec de la informació local i comarcal aquí a casa nostra, a la nostra comarca, la corrupció del franquisme —intrínseca a la seva absència de controls— es va mantenir gairebé sense interrupció amb l’arribada de la democràcia municipal. Si els primers electes de la democràcia representativa van entrar als ajuntaments en aquell remot abril del 79, les primeres informacions sobre la petita corruptela dels nouvinguts, porta data d’aquell mateix estiu, en un in crescendo que s’anima cada vegada més, a mesura que els partits que monopolitzen el poder municipal es fan eterns, renoven majories absolutes i es converteixen en totpoderosos que fan absolutament el que volen a tots els nivells: des de la requalificació de terrenys, fins al disseny de plantilles de càrrecs de confiança i funcionaris, passant per l’eliminació tàcita de tot allò que els molesta, els mitjans de comunicació independents en primer lloc. I ho fan tots —tots els partits—, sense excepció, cadascú en la seva pròpia parcel·la i d’una manera tan descarada que el poder absolut i la corrupció deixen de ser una excepció per convertir-se, a poc a poc, en la norma.
Em direu que no deu haver per tant, quan a la comarca hi ha hagut pocs casos de corrupció descoberts. Hi ha per tant, justament per això, perquè no s’han descobert, no perquè hi hagi la garantia de que no han existit. La realitat es que no hi ha hagut espai on descobrir-los i explicar-los. Perquè tots els aparadors públics que han anat sorgint des del 79 fins ara o s’han assassinat o s’han fabricat des de dins. Encara recordo, governant a l’Ajuntament de l’Hospitalet socialistes i comunistes en comandita, la demanda que vam fer alguns corresponsals als nous equips perquè, en ares de la “transparència” —estem parlant del 1979—, les reunions de la Junta de Govern, que és on es cuinava la gestió municipal, fossin obertes a la premsa. Anàvem forts, és veritat, perquè avui cap professional tindria aquesta ocurrència que representava, sobretot, molta feina amb tan escassa remuneració. Naturalment mai no es va acceptar aquella proposta i això que aquells equips venien de denunciar l’opacitat de les corporacions del franquisme i reclamaven supervisar la gestió municipal dels darrers ajuntaments agònics, des d’instruments de control formats per ells, que encara no havien tingut l’oportunitat de refrendar les urnes.
Operacions milionàries
Sense control, sense transparència, sense una premsa lliure, necessàriament independent dels poders públics encara que aquests siguin a nivell local, és impossible certificar la inexistència de la corrupció. Sobretot quan els partits han encadenat dècades i dècades de majories absolutes o de pactes de govern interessats i desprès de tantes operacions milionàries i increïbles. S’ha descobert molta púrria arreu. Però sóc dels convençuts que n’hi ha hagut encara molta més amagada, segurament més de la que ens podem imaginar i de la que podríem suportar. I que probablement no coneixerem mai.
I no només és corrupció. La falta de transparència afecta també a una cosa igualment perillosa que és l’absència de control sobre la gestió. Perquè una mala gestió també és un robatori. El que gestiona malament roba a la comunitat i el que ho tolera amb coneixement de causa és tan responsable com el primer. S’ho haurien d’apuntar molts dels que prediquen però es fan l’orni.
Un comentari de tancament. L’altre dia em comentaven l’absolut descontrol sobre les plantilles inflades de funcionaris clientelars, crescuts a cops de prebenda, que cobren el sou sense ni tan sols passar per la feina, o passant a estones, o assistint cada dia però sense fer res, per manca de treball concret, de ganes i de control. I això passa ben a prop nostre, amb molta gent que sap de casos individualitzats, sense que ningú posi remei. És una situació general? No ho sabria dir. Em temo que més freqüent del que ens imaginem. Em temo que no és una cosa de quatre dies sinó de molts anys i que, naturalment, no afecta a tothom. Però si a bastants i en bastants llocs.
Si (
No(
