Els fets de la Directa

 Les causes i els efectes d’aquell esdeveniment formen part de la història convulsa de la restauració borbònica de primers del segle XX quan el règim encara no presentava els signes dramàtics de la decadència final, però que ja suportava les enormes contradiccions socials que poc temps desprès desencadenaria, per exemple, la Setmana Tràgica. Parlo dels fets del Cu-Cut, no per expressar paral·lelismes en les qüestions de fons —avui probablement sí que estem travessant els anys de la decadència final del règim d’un altre bipartidisme, com el d’aleshores: Cànovas/Sagasta— sinó per posar l’accent en l’aspecte formal de l’assalt de les forces de l’statu quo a la premsa crítica del moment, perquè un fet d’aquestes característiques i de la mateixa gravetat, s’ha produït entre nosaltres sense que hagi transcendit amb la mateixa contundència que aleshores.

L’asfíxia econòmica com a estratègia
No és cosa d’ara que l’stablishment —això que els joves de Podemos anomenen tan encertadament “la casta”—, hagi intentat silenciar els mitjans de comunicació crítics. Tot el règim de la Transició espanyola està marcat per aquesta actitud. Han silenciat desenes de veus crítiques fent servir l’asfíxia econòmica com a estratègia funcional. Però jo no recordo un sol esdeveniment en què les forces al servei del govern, de l’Estat en última instància, al llarg de tots aquests anys, s’hagin atrevit al que van fer els mossos d’esquadra a Sants la darrera de setmana de maig, intentant assaltar una redacció de premsa que havia estat crítica amb les actuacions policials. Es va donar en el context de la protesta per Can Vies que ha inflamat Barcelona com no es veia des que s’anomenava la Rosa de Foc o des dels anys del tardofranquisme quan les manifestacions pro-aministia o contra l’assassinat de Puig Antich.
Pels que coneixem Sants —jo vaig nèixer a escassos 50 metres de Can Vies—  costa d’entendre que un succés que s’origina al carrer Jocs Florals tingui com a corol•lari l’assalt a la redacció de la Directa més d’un kilòmetre més enllà, al carrer Riego. Els mossos no assaltaven la redacció de la Directa per veïnatge amb l’ocupació i el conflicte; l’assaltaven per la crítica contundent del setmanari amb les pràctiques irregulars habituals en el cos de la policia catalana, crítica amb dades i amb testimonis, que es pot comprovar a la seva web (http://directa.cat) i que parlen per si soles del mecanisme de desintegració dels drets humans i ciutadans que s’aplica de manera reiterada pel govern de la Generalitat —aquest govern que ens anuncia un nou Estat, que mentre ens el portin ells serà qualsevol cosa menys un nou Estat— i pels seus cossos de repressió cívica, quan es tracta de fer front als que posen en qüestió el sistema.

Can Vies i la casta
El conflicte de Can Vies ha omplert rius de tinta... i els que omplirà, perquè en l’esclat del conflicte apareixen els elements paradigmàtics dels governs de la casta, ja siguin catalans o estatals. El primer d’aquests elements: l’estranya capacitat dels governs no per resoldre problemes sinó per crear-los, per atiar-los i per posar-los en una via morta. Per cert, una via morta es aquella via que no porta enlloc i que és impossible de superar sense fer descarrilar el tren. És a dir, sense practicar una forma de resposta radical que sempre frega la violència. Són, en aquest sentit, uns bombers que volen apagar el foc amb benzina. Però, en ser, incomprensible i violent el conflicte de Can Vies —la primera violència gratuïta, inconscient i carregada de frivolitat va ser enderrocar unes parets que molta gent havia omplert de contingut i de sentiments—, més incomprensible és encara que l’assalt a la Directa hagi passat tan desapercebut. En una democràcia mínimament decent, aquest hauria estat un escàndol de primera magnitud —com ho van ser en el seu moment  els fets del Cu-Cut— suficient per fer caure qualsevol govern i no només l’autoritari, arrogant i insensible patològic director de la policia autonòmica (que, a més, només va dimitir perquè no el fessin fora a cosses). No sé que fan les forces més properes al ciutadà del país, des d’Iniciativa a les CUP, que no presenten al Parlament sengles mocions contra el govern per no investigar l’obscenitat democràtica de l’assalt a la Directa i posar l’esdeveniment a l’alçada de la transcendència que té, que supera de llarg l’enquistament de Can Vies, els 200.000 euros perduts amb la violència al carrer i fins i tot les detencions, les irregularitats en les detencions i la fatxenderia de les forces policials.
Un govern que no es capaç, primer, d’impedir i desprès d’aclarir, l’assalt a un mitjà de comunicació per part de les forces policials que paguem entre tots per garantir la seguretat i els drets civils, no és mereixedor de cap confiança per portar-nos una realitat nova. Alguns ja n’erem conscients. Per això, de la seva mà, ni al Paradís. Encara menys, clar, al nou país que ens proclamen... Perquè això algun dia sigui un nou país, el primer que ha de passar és que ells abandonin qualsevol vel·leïtat de poder. I que la democràcia els posi on correspon: a la residualitat més expressiva...