Ens representen en la qüestió nacional?

Aquests darrers dies, d’ençà de la suspensió cautelar dictada pel Constitucional sobre la legalitat de la consulta del 9N, un nombre impressionant d’ajuntaments del país s’han pronunciat a favor de la consulta i entre ells alguns com el de l’Hospitalet han transaccionat a darrera hora acords favorables i altres ho faran en els propers dies com el del Prat, el de Sant Joan Despí o probablement el d’Esplugues. Cornellà, amb un miler de persones al carrer, va ser inflexible i es va resistir, i té el difícil mèrit de ser un dels 27 únics ajuntaments de Catalunya que seguirà remant contracorrent. Ja veurem fins quant.

És que el 98% dels catalans són independentistes, sobiranistes o simplement defensors del dret a decidir? Perquè si no ho són, els seus ajuntaments, en canvi, s’han subrogat una representació que supera de molt la que els van atorgar els votants, ara fa quatre anys, (I no diguem ja, els abstencionistes). No és una novetat. Els plens municipals governats pels partits tradicionals fan, no el que s’havien compromès amb els seus votants, sinó el que els suggereix o ordenen les cúpules respectives. Molta d’aquesta febre sobiranista estava absent absolutament dels programes municipals de fa quatre primaveres i per tant, la immensa majoria d’ajuntaments no tenien aquest compromís amb els que els van votar sinó amb els que els van posar a les llistes. Però atenció, no solament els regidors dels partits tradicionals han anat seguint fil per randa les directrius dels líders respectius. Alguns ajuntaments dirigits per minories localistes no han seguit les directrius dels seus líders sinó que han convertit les seves particulars dèries personals en acords municipals, per sobre del que defensaven els seus programes. I això ha passat arreu del país i també al Baix Llobregat, com explicaré a continuació.

Percentatges contradictoris
Però abans, deixeu-me que respongui a la meva pròpia pregunta d’unes línies més amunt. El 98% del país vol la independència? No ho sabrem perquè no ens deixen, és ben veritat, i així no hi ha manera de defensar una cosa o la contrària. Però hi ha alguns indicis que desmenteixen aquest altíssim percentatge. Un d’ells, constatable, el resultat electoral de les darreres autonòmiques i un altre, ensumable per exemple, el que es desprèn d’una pregunta recentíssima de la darrera enquesta del CEO, la que pregunta quina és l’apreciació personal sobre el sentiment català-espanyol. Un 41% dels enquestats se sent tan espanyol com català, un 2,3% més espanyol que català i un 5,3% només espanyol, en front del 21,6% que se sent més català que espanyol o del 27,4% que se sent només català. No veig jo un sol independentista que pugui sentir-se tan català com espanyol, més espanyol que català o només espanyol, òbviament. I fins i tot em costa entendre que puguis ser independentista sentint-te més català que espanyol, però de tot n’hi deu haver. En el millor dels casos, un 49% dels enquestats estaria en aquesta línia i un 51% en la contrària. D’on es pot deduir amb certa facilitat que al voltant del 50% del que han expressat els ajuntaments s’ho han tret literalment del barret.

No ens estranya, perquè una de les característiques d’aquest antic règim que viu els darrers estertors, llargs o curts però evidents, és que els representants no ens representen. No ho han pretès mai perquè, altrament, serien molt més curosos a l’hora de votar segons què. No perquè sigui bo o dolent el que votin, sinó perquè no ens ho havien proposat mai en el programa que havia de ser el seu compromís ineludible amb l’elector.

Decidir sense Programa
No tinc presents els programes electorals dels guanyadors de tots els ajuntaments del Baix, òbviament, però si d’on jo resideixo i als que vaig votar. En el programa que jo vaig votar i que avui governa, no hi havia res que parlés d’independència de Catalunya però el meu ajuntament va ser un dels primers que es va adherir a l’Associació de Municipis per la Independència, s’ha adherit al Pacte Nacional pel Dret a Decidir, ha donat suport a la consulta, ha posat per dues vegades un cartell a l’entrada del municipi proclamant que aquest és un Municipi per la Independència i, cada vegada que té oportunitat, ens omple els carrers i les places —no diguem ja el balcó municipal— de senyeres estelades del triangle blau que, òbviament, no ens representa a tots, ni tan sols als que els vam votar.

I això que passa amb el meu municipi és ben probable que passi a la gran majoria de municipis de la comarca i del país. Per parlar només del Baix Llobregat, dotze dels 30 municipis són membres de l’Associació de Municipis per la Independència, 8 de 30 han signat la Declaració de Sobirania, 9 de 30 han subscrit el Pacte Nacional pel Dret a Decidir, 13 han donat suport a la consulta (dades oficials de l’AMI), un ha fet campanya “Signa un vot per la Independència”, un altre ha demanat la sobirania fiscal i dos han estat denunciats per la Delegació del Govern Central. D’aquests 16 municipis en total que han estat molt actius en aquest àmbit, quatre han estat els més preocupats per la qüestió: El Papiol, Molins de Rei, Olesa i Torrelles i altres cinc també s’han mostrat especialment sensibles pel que fa a la qüestió nacional: Collbató, Martorell, Sant Climent de Llobregat, Sant Vicenç dels Horts i Sant Feliu.

Van prometre als seus electors aquesta preocupació tan sistemàtica en el temps per la qüestió nacional o prometien altres coses més locals, potser encara no complertes? Cada u ha de respondre del que coneix. Jo, ja ho he fet. I per això és ben possible que algun votant recremat pensi que si sorgís un Guanyem a la seva localitat, els actuals mandataris haurien de pensar a buscar-se nova feina...