Caïm Riba presenta a Sant Feliu la seva proposta en solitari

El músic i ara cantautor Caïm Riba inicia demà divendres 21 de novembre la seva gira de tardor/hivern amb la presentació del nou disc ‘A 306 km’; la seva primera proposta en solitari. I ho fa a la capital de la comarca, a Sant Feliu de Llobregat, com no podria ser d’altra manera, envoltat de la intimitat de la mítica Sala Els Pagessos (a les 21:30 hores). Conegut per ser un dels fundadors del grup Pastora amb el seu germà, en Pauet Ribat -ambdós fills de l’artista Pau Riba- sempre s’ha mantingut a l’ombra en aquest projecte instrumental que es va donar a conèixer més tard, paradoxalment, amb la veu de Dolo Beltran, nascuda per cert a Sant Boi. Amb la cançó ‘Lola’ el grup va saltar a la primera línea del panorama musical fins el 2012, any que treuen el darrer disc col·lectiu.

Ara, Caïm Riba obre en paral·lel el seu camí com a cantautor en solitari, amb una proposta més íntima, però sense perdre els seus orígens i el vincle instrumental que el caracteritza.

-¿Que trobarem en aquesta primera proposta en solitari?

Aquest primer disc serà un repàs a aquesta distància entre Formentera i Barcelona, on vaig néixer i on ara visc, respectivament. Trobareu una mica de rock, estils psicodèlics, també pop, i peces instrumentals gràcies a una banda al darrere que m’acompanyarà en directe amb Toscano a la bateria, Urrutia al baix i Narcís a les tecles. Aquest primera proposta en solitari és més introvertida, més densa, amb més harmonia que el que venia fent amb Pastora.

-Serà demà a la Sala Els Pagessos de Sant Feliu. Perquè aquest començament al Baix Llobregat? Té algun motiu especial?

No et sabria dir la veritat, però bé, teníem aquesta proposta de la Sala Els Pagessos i jo tinc família aquí a Sant Just Desver que em ja van dir, ostres, una sala mítica. Així que amb aquestes referències, doncs, vam decidir començar per aquí.

Mataró, Manresa, les Borges Blanques, Terrassa... Faràs una gira catalana amb la teva música, sempre, però, a espais íntims, propers, que al final és també el que defineix la teva música, no?

Sí, és un disc més íntim, més personal i els llocs més adequats són d’aquest tipus. Procurarem anar amb tota la banda, però de vegades també serveix una actuació amb veu i guitarra només.

-Aquest mes s’ha organitzat una nova edició del Festival Acròbates a L’Hospitalet. ¿Que et semblen propostes com aquesta?

La veritat és que és una manera d’adaptar-nos al temps. La crítica ha fet mal a la cultura, de vegades, i ara aquest tipus de propostes són molt ben acollides. És molt positiu que hi hagi pluralitat i tot tipus de festivals com l’Acròbates.


-Personalment, cada cop m’agrada més aquestes apostes per les cançons instrumentals. Tu sempre has defensat aquesta bandera.

Ho reivindicava des dels meus inicis sí. Sempre havia trobat una barrera. Que si no és una cosa cantada o una cosa fàcil, pop, comercial, tenia molt poca acollida. D’altra banda, hi ha hagut la irrupció de la música indie o folk de la qual hem anat aprenent altres propostes més instrumentals. De fet, el disc era instrumental als seus inicis amb un projecte paral·lel a Pastora. Va néixer com un instrumental, però vam decidir incloure a l’engranatge del disc alguna col·laboració com Santi Balmes de Love of Lesbian y Jordi Lanuza de Inspira. Aleshores vaig dir, potser, també ho puc fer jo, no? I em vaig llençar una mica com a cantautor, el que dóna un mig i mig entre música instrumental i música de cantautor.

-Ets fill del conegut músic Pau Riba. Quines diferències destacaries entre el teu pare i tu?

Home, som dos estils molt diferents d’èpoques molt diferents. El meu pare va irrompre en una època de molta reivindicació, en canvi, potser, jo sóc molt més tècnic, mentre que ell és més passional amb aquest esperit més transgressor.

-Fa uns anys, diria que no es donava tanta importància com ara, als cantautors. Creus que està havent un auge, d’alguna manera, d’aquesta figura del cantautor amb propostes íntimes i amb un bon directe?

En el meu cas ve amb l’edat. Vaig evolucionant i cada cop m’agrada més la cosa més acústica, més íntima, més pura, d’alguna manera; deixo de banda tantes floritures. Però diguéssim que sí, sí que hi ha un moviment de cantautor, però, a més, d’un cantautor que no només és veu i guitarra sinó que fa propostes estilístiques i musicals, amb més instrumentació... Jo em trobo aquí. Sóc un músic, un productor que avarca no només la música i la lletra.