Sol radiant que, al capvespre, acomiada un dels dies tan plujosos d’aquest març. A l’Estadi Pilar Pons de Cornellà de Llobregat, que porta el nom, ja fa 7 anys, de l’activista i dirigent municipal que fou pionera com a dona, per presidir un club de rugby (el de la vila) i gestionar des dels despatxos, l’activitat ha crescut i s’ha animat conforme els núvols s’esvaïen. Tot i el panorama gris cap dels atletes no ha volgut perdre ocasió d’aprofitar el temps reservat a entrenament i convivència.
El tartan ja s’ha assecat i tant els joves, més menuts (des dels 6 anys), com els que passen dels 40, omplen els 400 metres d’aquest paviment sintètic que envolta la nova gespa artificial del camp de rugby, i el terreny de llançaments, que li és contigu, i de fa un lustre és disponible i molt més ampli. Salts, carreres, javelina, estiraments, tanques o marxa omplen aquest vell recinte, inaugurat el 1966, amb color verd predominant. Al barri de la Riera, aquí al sud-oest del municipi, aquest complex serveix de base no només per a la gent de la ciutat sinó també per als atletes d’altres llocs de la comarca, que no tenen més a prop instal·lacions. El nivell competitiu pot ser elevat o més modest, no hi és tothom, però allò que es copsa a simple vista és la importància, que ultra marques personals, s’atorga a tots aquells conceptes inherents a dins l’esport: el benestar, les relacions, la pertinença, la família i els valors.
L’atletisme a Cornellà fa 60 anys. Va ser en el segon franquisme que una primera secció enfocada sols a l’atletisme va sorgir en aquesta vila en expansió que creixia en demografia amb el nou barri construït a Sant Ildefons, que en els inicis no comptava amb cap servei extraescolar. El gener de 1965, a dins mateix l’Ajuntament, i gràcies a Constancio Pérez, el llavors tinent d’alcalde de cultura i d’esports, va conformar-se un nou ens que seria el gran punt de partida: el Patronato Deportivo Municipal, que treballava pel foment de tot l’esport a Cornellà. Al mes de març del mateix any Eduard Gisbert, un dirigent que podria ser bé definit com el pare de la criatura, va insistir per crear la branca d’atletisme, que ja uns anys més endvant s’escindiria com a club independent i passaria a dur aquest nom que té actualment: Cornellà Atlètic.
Tot aquest grup d’esportistes, primer com a patronat i després ja com a entitat, va començar a exercitar-se a l’antic camp de les Palmeres, ubicat al tram nord-est del municipi, a cavall entre les vies de la RENFE i la Carretera d’Esplugues. Els primers entrenaments els van fer nois del Col·legi Anselm Clavé, de l’Escola de Montserrat o de l’Acadèmia Junyent, entre molts altres, i van ser dirigits tots per un atleta amb palmarès, Miquel Navarro, campió de Catalunya de Gran Fons, 30 km. (1957, 1959, 1960, 1962 i 1964) i d’Espanya de Marató (1957, 1958, 1959, 1961 i 1964). La primera gran contesa va tenir lloc a Sant Boi, en categoria infantil (22 de maig de 1965), com precedent de tantes altres. I més tard va inaugurar-se el Camp d’Esports (el 1966), el seu circuit per a atletisme (el 1973) i també les pistes de Cendra (el 1972). Tot plegat uns fonaments molt ben fixats per assolir aquell objectiu més general marcat als primers estatuts i encara avui de ple vigent: transformar aquesta activitat en una eina formativa i de cohesió de primer ordre, i integrar tot el jovent, d’aquesta forma, a la vida del municipi.
Aquest esperit ha fet família, però també ha pogut dur al Cornellà al nivell més alt, actualment i en el passat. Fa set anys el conjunt sènior masculí es va incorporar a la “Liga Joma”, el nom que reb actualment el Campionat d’Espanya de Clubs, torneig que va ser inaugurat el 1958. La primera temporada va pujar des de Segona Divisió. En les dues subsegüents va acabar tercer de Primera i va quedar-se sols a un passet de l’ascens, que finalment va culminar a la primavera de l’any 2022. D’aleshores i fins ara, forma part dels 16 equips més importants de tota Espanya on només hi ha, després de retirar-se el Barça per qüestions d’economia, un parell de catalans: el Cornellà i el seu veí, amb qui col·labora i conviu sempre, l’Hospitalet Atletisme.
I les noies, dins un món que sempre ha estat igualitari, també han seguit bon camí. L’any passat (finals de maig, a Castelló) van assolir el seu ascens particular al graó màxim dins de la “Liga Iberdrola”, que és la Divisió d’Honor, on competeixen amb conjunts ja consagrats com el Playas de Castellón, el Club València Atletisme o els veïns del Principat: l’Agrupació Atlètica Catalunya (AAC) i també l’Hospitalet.
Ser allà al cim de l’atletisme de l’estat suposa competir amb els clubs que tenen molt més pressupost, com els que ja s’han mencionat o altres exemples: Tenerife, Cartagena, Atletismo Alcorcón, Reial Societat o Pamplona. I això és força complicat perquè les fitxes són més altes, la inscripció també té un cost i les diferents competicions no són aquí al Serrahima o al complex de Sabadell sinó a Canàries, a Galícia o a Jaén. L’any passat de fet les noies van haver de viatjar a Valladolid o a Villafranca de los Barros (població de Badajoz, a Extremadura). Aquest curs hi ha hagut més sort i la jornada d’aquest març, que és la segona, s’ha fet molt més a la vora: a València (el masculí) i a Montjuïc (el femení).
Ultra les complicacions aquest sentit de pertinença compromet també als atletes d’alt nivell, que a part de buscar gestes pròpies, col·laboren en l’equip i intenten ser-hi igualment sempre. Destaquen ara mateix diversos noms com són els d’Irene Clemente (saltadora), Bernat Canet (velocista i millor marca catalana dels 60 metres llisos), Pol Ferrer (campió absolut a Catalunya i a l’estat en heptatló), Jaime Guerra (especialista en la llargada, i 5è recent d’Europa) o Zuzanna Bednarek (millor d’Espanya sub 18 en salt d’alçada). I també i sobretot, la gran promesa de la marxa, el gavanenc, fill d’escocès i nét d’uns avis irlandesos, Paul McGrath (segon al Campionat d’Europa que va tenir lloc a Roma el mes de juny i 17è als Jocs Olímpics de París, en els 20 km marxa). Ell ha agafat el relleu dels grans del club dels anys 80 en aquesta disciplina, com van ser José Vinuesa, Rafael Espejo, Germán Nieto, Luis Bueno o sobretot Emilia Cano, olímpica a Barcelona i 5 vegades campiona de l’estat en els 3, 5 i 10km (1985, 1987 i 1991). Unes icones que completen la figura dels 70, Anna Lluch, la gran promesa en combinades, i també Reyes Estévez: or d’Europa a Budapest (el 1998), plata del món (el 2001) i participant en total en tres olimpíades (Atlanta 96, Atenes 2004 i Pequín 2008) en els 1.500 metres llisos.
Tot aquest conjunt d’atletes i promeses actuals tenen al club servei de fisios, si és que ho volen, totes les instal·lacions (pista i gimnàs) i un grup de tècnics preparat. Més enllà però de les marques personals o els patrocinis, sols reben de l’entitat la cobertura en material, desplaçament pels campionats i la inscripció a competicions. Això passa a tots els clubs en què no hi ha cap injecció més decisiva des de les institucions, però per a atletes d’alt nivell pot crear greuges comparatius i cal fer feina per mirar de retenir-los. És el que es dedica a fer, entre altres noms, l’Iñaki Plaza, aficionat a l’atletisme des de jove i president del Cornellà d’ençà que aquest passat estiu Mikel Martín va cedir el càrrec. “Molts atletes es convencen per l’ambient més familiar que es viu aquí a l’entitat. Però fa falta optimitzar aquest aspecte i cobrir més necessitats. És una qüestió difícil i depèn en molta part de les empreses que vulguin posar diners”. El club compta actualment i des de sempre amb ajudes de part de l’ajuntament, i també algunes (d’inscripció i de transport) que ofereix la Generalitat (Consell Català de l’Esport). Però tenen pocs patrocinis (sols Eninter, l’empresa cornellanenca, i Podologia Cornellà, amb qui col·laboren). Per seguir al màxim nivell i millorar competicions fan una crida per molts més.
Malgrat aquest tema fràgil, habitual als nostres dies, l’entitat ha estat capaç de duplicar el nombre de socis i llicències en 10 anys. Just al punt de 2015 hi havia al club 250 fitxes. Avui són unes 470, 300 per a l’escola (que va del pre-benjamí i fins juvenils) i la resta per absolut, sub-23 i també els màsters, que han crescut en un bon nombre de forma particular més recentment. L’objectiu per endavant, i com revela Iñaki Plaza, és mantenir tot això a l’alça, i sobretot reforçar el crític pas a sènior: “Entre els 16 i 18 anys és quan gran part dels esportistes abandonen, merament per tema estudis o per poder compartir més amb amics durant tots els caps de setmana. Hi intentem posar remei, per una part amb el reforç de l’estructura, tècnica i familiar, i d’altra banda acostumant tots els atletes de ben joves a tocar totes les proves, per tenir més resiliència i poder triar més fàcilment quan arriben a aquesta edat”. Fruit d’això és el resultat, sempre excel·lent i comprobable, que s’obté en les combinades.
Ara cal únicament (i ja és dir molt) seguir la feina, i mantenir aquest color verd i blanc del club (que va ser pres del de la U.D.Cornellà) a un nivell top. S’ha de fer a una escala professional també en les gestes personals, però molt més particularment per reforçar aquesta passió, tota la pinya, els grans valors i aquell sentit de pertinença més local. III
| La Cursa de la Dona |
| L’entitat contribueix d’igual manera als valors i a l’esport de la ciutat. Organitzen anualment el que és la Cursa de la Dona (ja amb la novena edició celebrada el 16 de març). I també l’anomenada “La de deu” que té lloc sempre a la tardor i inclou a diferents distàncies (400 m, 500 m, 750 m, 1 km, 2km, 5km i 10 km), una carrera adaptada i la Cursa Sense Soroll, molt especial i destinada a persones amb hipersensibilitat auditiva. Alguns diners recaptats es dinamitzen per projectes solidaris, com aquell que realitza la Fundació el Llindar que orienta i acompanya a joves en risc d’exclusió social. Anys enrere, a més a més (de 1994 a 2011) es va impulsar la celebració de la Milla Internacional Ciutat de Cornellà, que va complir les seves 18 edicions. |