Va ingressar al Sant Joan Despí, un dels puntals de la comarca, on s’hi va estar durant dos anys abans que el BM Granollers se li oferís per reclamar-lo. Va progressar allà al Vallès des del cadet i en sols quatre anys va agafar el ritme de partits, competicions, i fins i tot de seleccions, per debutar amb el primer equip el 1994, amb 18 anys. Aquell club, millor cantera de l’estat, va tornar a ser un dels referents, amb una base de la casa recolzada per figures estrangeres com ho va ser el lateral montenegrí Veselin Vujović, i va alçar, 20 anys després, dos campionats de l’EHF (1995 i 1996). Un impuls, tant col·lectiu com personal, que va fer-lo polivalent (jugant d’extrem o també de primera línia) i va conduir-lo a ser un dels grans i a ser habitual a dins la seleccio espanyola, combinat que conformaven noms il·lustres com l’ucraïnès Andrí Xepkin, Barrufet o Enric Masip. Va aconseguir 3 medalles (plata al campionat d’Europa, el 1998, i tercer lloc a l’europeu jugat a Croàcia l’any 2000 i als Jocs Olímpics de l’estiu, Sidney 2000). Va passar per quatre clubs de l’ASOBAL (Balonmán Cangas 2003-2005/2009-2011, Valladolid 2005-2007, Almeria 2007-2008 i Atlético Boadilla 2008-2009). Va aixecar, l’any 2006, també una Copa del Rei i va ser ben reconegut amb dues nobles concesions: Medalla al Mèrit Esportiu, el 2002, de part de la Federació, i el 2007, pel Consejo Superior de Deportes.
Complidor, actiu, apassionat, treballador…Antonio Ugalde va decidir retirar-se, orgullós del que havia fet, el 2011. Acabava una etapa i n’obria una de nova, perquè entrava d’immediat a formar part d’un altre grup professional, la companyia Medcomtech, fundada per Joan Sagalés, una llegenda de l’handbol i capità i extrem del Barça (1977-1991), el 2001. Va exercir d’entrenador, només 3 anys, al club de la seva ciutat (Sant Joan Despí), a l’aleví, al sènior B i al juvenil. Però la tasca comercial que encara fa distribuint productes mèdics va deixar-lo sense temps i va guardar l’handbol pels fills i pel germà, Cristian Ugalde (que va ser durant 8 anys, del 2004 al 2012, extrem del Barça)..
Germà, filla i també fill, tots dins l’handbol… els has marcat al 100%!
De manera involuntària, ha estat tot molt natural. El Cristian, 11 anys més jove, va agafar-li afició i va començar a jugar a l’Esplugues, perquè el Sant Joan Despí va patir una severa crisi als anys 90. La filla ja ho va deixar, per la carrera i per la feina, als 18 anys. I segueix ara el meu fill que fa 5 anys que és al Futbol Club Barcelona.
El seu nom: Àlex Ugalde, en plantilla al Barça B i fins l’any passat al juvenil. És extrem, com el seu pare i el seu tiet…
És al club des d’infantils i visc l’handbol a través d’ell, cada partit. Ara s’han classificat per disputar la primera Lliga EHF Youth Club Trophy que seria com la Champions juvenil, per a sub-18. Van guanyar la ronda classificatòria, disputada a la Ciutat Esportiva el 16 i el 17 d’abril davant del Nantes i del París Sant Germain. I al juny (14 i 15), coincidint amb la dels sèniors, jugaran la Final Four al pavelló Lanxness Arena de Colònia.
Porta bé aquesta pressió?
Com a pare he mirat sempre que no es posi molt nerviós per arribar al primer equip. Des que va entrar al club blaugrana li he dit sempre “tu gaudeix”, que és el primer a què hauria d’aspirar tothom. Després ja anirem veient si arriba bé i pot fer carrera a nivell professional.
Quan el veus deus pensar que ha canviat molt tot. Tant l’handbol com tot l’esport en general no és el mateix que el que jugaves a principis dels 2000 o als anys 90…
Tot plegat és molt més físic, i hi ha molts més llançaments. Però també han canviat les regles, com el tema de les superioritats, per situar-ne algun exemple. Abans la tècnica brillava i es tenia potser encara més en compte.
Fa també la sensació que tot el món professional està més desequilibrat.
L’handbol molt especialment, al compàs de la societat, va patir de manera intensa la crisi del 2008. Les entitats més punteres van refer-se en molt poc temps però tots aquells clubs més modestos han estat perjudicats. A la lliga es veu la clara diferència entre el Barça i la resta. Als 90, amb els blaugrana en el seu millor moment els duels eren molt ajustats i no era fàcil vèncer el Cangas, l’Ademar, el Ciudad Real o el San Antonio.
Què fa falta per tornar a equiparar això?
Sobretot més difusió i més promoció. Mentre l’handbol femení ha patit un boom molt positiu el masculí ha quedat un xic més estancat. Televisar més partits pot ser un remei, i que els mitjans s’ho agafin més seriosament. Tot això pot ajudar a tornar a enfortir l’economia dels que passen serioses dificultats. Els diners marquen molt les capacitats per fer fitxatges, reforçar la pròpia base, desplaçar-se i poder estar al 100% i amb els mitjans més avançats per competir.
Com a mínim la comarca ha prosperat
Hi ha hagut una progressió molt important els darrers anys en els dos clubs de referència a la comarca. Pel que fa al Sant Joan Despí quan jo jugava hi havia sols uns 3 equips, a part del sènior (2 infantils i un cadet). Ara tenen més de 200 fitxes i en total 31 conjunts. I l’Esplugues crea molt de moviment i és epicentre de l’esport amb les Trobades o el Torneig de la ciutat, que s’organitza per les festes al setembre. Faria falta, per poder prosperar més, incentivar d’una forma més decidida, els campionats a les escoles, com quan jo era petit.
Vau fer plata i tercer lloc als europeus d’Itàlia i Croàcia (el 1998 i el 2000) i vau aconseguir un bronze als Jocs Olímpics (els de Sidney l’any 2000). Què en recordes d’aquell podi?
Poder competir en uns Jocs és meravellós. Tothom vol assolir l’or i arribar a dalt és complicat. Només cal fixar-s’hi bé i veure que Espanya, malgrat tot el potencial, només ha aconseguit 5 bronzes al llarg de tota la història. Aquell però va ser el segon, i a més era consecutiu, després d’Altanta (1996). Va ser espectacular però m’he cregut sols la medalla, quan l’he vista, ja guardada i exposada, a casa meva.
El tècnic Juan de Dios Román (seleccionador nacional 1985-1988 i 1995–2000) va dir que eres un polivalent i universal. T’hi identifiques?
A la base i després del meu debut al Granollers vaig fer d’extrem i també de primera línia (lateral o bé central). Però just a la selecció em van col·locar sempre allà a l’ala, enganxat a l’extrem esquerre. Era ràpid i explosiu, tenia potència i un bon salt, però no era gaire corpulent. Potser em va mancar aquest tret per poder ser més totterreny malgrat que hi ha hagut excepcions de jugadors més petitets que han destacat com a centrals: Àlex Viaña (Granollers, 1992-1997), o Xavier O’Callaghan (Barça, 1990-2009).
Després de ser al Vallès durant 12 anys vas fer molts canvis per equips de l’ASOBAL i vas anar a viure a Galícia, Almeria, Madrid i Valladolid. Gaire fàcil no deu ser anar-se avesant a cada club particular.
Sempre és un xic complicat però ho va ser més tant per a la dona com per als fills, per haver de canviar constantment d’escola i feina. Tot i això va anar prou bé. Recordo especialment els primers anys jugant al Cangas. La primera temporada vam salvar-nos a última hora, superant a 3 rivals com Barça, Iruña o Granollers. I després vam entrar a Europa, i vam estar només a un pas de poder-nos classificar per jugar la Copa del Rei. III
“És molt fàcil adaptar-se jugant al costat de Xepkin, Jaume Fort, Barrufet o Masip”
| Antonio Ugalde va fer el salt al primer equip del Granollers amb 18 anys, el 1994. El club vivia en un moment esplendorós tant a la base com també en competició. Et va ser gaire difícil adaptar-te? Vaig anar seguint tots els passos. Ja m’havia acostumat a competir en tornejos júnior, i també amb la selecció. L’entitat tenia una base molt robusta i treballada, i de fet era la cantera més potent de tot l’estat. Havia format jugadors molt decisius com ho va ser Enric Masip (que va començar al Granollers del 1986 fins al 90) o Jordi Núñez (porter del club vallesà del 1986 al 1995). Aquell any compartíem fitxa, entre el primer equip i el júnior, amb companys com Vicenç Álamo I el debut vaig fer-lo alhora amb David Davis i el pivot Marcel Pagliotta. El club tenia observadors per tot el país i alimentava al seu sènior de la base i alguna incorporació. S’entrenava durament però era un plaer ser a la pista amb jugadors tan destacats com el veterà Veselin Vujović, considerat un dels millors d’aquell moment. La segona temporada jugues més i a la tercera et convoquen amb la selecció espanyola. Parlem del 96-97, moment que marca la inflexió del millor handbol de tot l’estat. Com vas viure aquell salt? La veritat és que és molt fàcil d’habituar-se en un equip amb noms tan grans com els de Xepkin, Barrufet, Enric Masip o Jaume Fort. Eren anys en què l’handbol a tot l’estat vivia un moment esplendorós. El Futbol Club Barcelona havia guanyat cinc copes d’Europa seguides (1996 – 2000), però és que Portland, Granollers, Ciudad Real o Bidasoa també estaven allà a dalt i contribuïen anualment a dur un total de 7 equips a competir al Vell Continent. L’ASOBAL tenia diners i els clubs podien fer fitxatges de marcada rellevància que enriquien els de casa (noms com Talant Dujshebaev, Veselin Vujović o Ivano Balić). |