12/04/2026@09:00:00
Maria Àngels Bardina Vidal (L’Hospitalet de Llobregat, 1980) va començar amb sols 7 anys a nedar al club que marcaria gran part de la seva vida, el C.N. L’Hospitalet. Amb un deler innat per l’aigua, i una otitis que va anar recuperant-se, va treure mitja piscina a les rivals als primers campionats d’escoles en què va participar. Fruit d’aquesta contundència el club va fixar-se en ella i li va oferir una plaça per passar a exercitar-se al grup de competició on hi entrenava cada dia, i fins i tot des dels 10 anys, hi doblava moltes vegades les sessions (de matí i tarda).
Continuava destacant i amb sols 12 anys va proclamar-se ja campiona d’Espanya, un cúmul d’èxits que va resultar en la beca concedida des de la Federació per entrar al CAR (el 1993). Va començar com a júnior, mentre anava progressant en els estudis, per topar-se just després amb una roca tan compacta com difícil de pair: els mètodes molt discutits, i excessivament severs, de l’exolímpic del C.N.Barcelona (llavors tècnic de la RFEN) Joan Fortuny. Va passar sis anys amb ell, va debutar al mundial de Perth (el 1998), va ser present en europeus com el d’Hèlsinki (juny-juliol de l’any 2000) i va gaudir de l’experiència irrepetible de competir als Jocs Olímpics (els de Sydney). Però va arribar-hi esgotada, i no va fer un bon paper, fet que sumat a l’accident que va patir el mateix estiu, la van conduir a una crisi existencial que va allunyar-la del món de la natació. Va tornar mesos després, va estar tres anys al Sant Andreu, va ser mentora d’esportistes destacades, com la Mireia Belmonte, i al moment de retirar-se (el 2007) acumulava al palmarès un segon lloc en els Jocs del Mediterrani (1997) i 15 campionats d’Espanya (en esquena, estils i lliure, el 1997, el 1998, el 1999 i el 2000).
L’excel·lent esportista de Sant Boi aconsegueix el seu tercer campionat de Catalunya amb unes sensacions molt positives. L’atleta del Cornellà Atlètic encara un any molt decisiu per progressar i consolidar-se en les proves combinades d’aquesta exigent modalitat
Antonio Ugalde García (Esplugues de Llobregat, 1976) va començar a jugar a handbol als seus 10 anys en el marc dels jocs escolars. S’aficionà amb els amics a aquesta vella disciplina iniciada al nord d’Europa en partits d’onze contra onze, a principis del Segle XX.
El Departament d’Esports encarregarà a Infraestructures.cat noves actuacions de millora i reparació de diversos espais i edificis del centre. El primer encàrrec del projecte planteja reduir un 30% el consum d’energia primària a partit de cinc projectes diferents d’actualització.
La jove waterpolista de la segona ciutat de catalana, peça clau del Sant Andreu, es va formar dels 8 al 13 anys a l’AESE (Santa Eulàlia). Aquest estiu va formar part destacada de la selecció espanyola femenina que va aconseguir l’històric or olímpic als JJOO de París.
Jordi Gispert
Beatriz Pascual Rodríguez (Viladecans, 1982), va entrar a formar part, des dels 7 anys, de la fàbrica més reeixida que ha tingut i té la marxa en l’àmbit estatal. Va combinar fins als 16 aquesta disciplina amb les modalitats de pista i fons més clàssiques
|
El marxador de Gavà assoleix amb 23 anys un podi que sols comparteixen 10 atletes catalans. L’esportista que entrena al Cornellà Atlètic, marca un nou punt d’inflexió amb la la mirada fixada als JJOO de l’any 2028.
Valentí Massana Gràcia (Viladecans, 1970) va dedicar 14 anys a l’atletisme a un nivell professional.Va coincidir amb el moment del màxim auge del que ha estat el nucli d’èxit de la marxa a tot l’estat. Allà al parc de Torre-roja, i sense pista habilitada, el professor Marcos Flores va inculcar-li tot l’amor per aquest esport que començava a presentar-se a casa nostra. Divertint-se i sense ser-ne molt conscient va formar part d’una fornada excepcional de practicants amb noms il·lustres, com els de Mari Cruz Díaz (Campiona d’Europa, 1986), Reyes Sobrino (1ª continental a Budapest, el 1988), Maria Vasco (bronze a Sydney, l’any 2000) o David Márquez (Campió Sub-23 del continent el 1999). Va entrar al CAR amb 18 anys després de rebre una beca ADO concedida per la plata conquerida al Canadà, al Mundial Júnior de Sudbury, en 10.000 metres (juliol del 88). Va començar els seus estudis però seguí determinat en l’alt nivell, sempre exigent, amb recompenses ben sobrades. Va tastar, al 92, els primers Jocs a Barcelona i el sabor de la derrota, per desqualificació. Però l’impuls de bones marques, la insistència del seu mestre primerenc, Josep Marín, i la constància i convicció van fer-li ploure una allau d’èxits en els 20 i ja més tard els 50 km marxa. Resumint: 5 Campionats de Catalunya (1992, 1993, 1994, 1995 i 1997), 7 d’Espanya (1992-1995), bronze a Europa (Hèlsinki, 1994), or i plata en tres mundials (Stuttgart, Monterrey i Göteborg, 1993/1995) i un podi (bronze) als Jocs Olímpics (Atlanta, 96). De manera prematura, i amb ganes de continuar, va ser obligat a retirar-se, per lesió als isquiotibials, quan comptava 32 anys (el 2002).
L’atleta de L’Hospitalet ha superat una lesió al tendó d’aquil·les que va patir el dia 1 de març competint al Mundial de Glasgow. No vol marcar-se objectius però sí que apunta, amb tota la il·lusió del món, cap als Jocs Olímpics de Los Angeles.
Valentí Massana Gràcia (Viladecans, 1970) és un dels grans atletes de la història d’Espanya: campió mundial, medallista olímpic i, ara, entrenador d’una atleta olímpica. Uns inicis privilegiats a la meca de la marxa i una constància pròpia dels fondistes van forjar la llegenda en què s’ha convertit el viladecanenc i que pren encara més dimensió amb les medalles aconseguides pels marxadors Álvaro Martín i María Pérez als recents Jocs Olímpics de París 2024.
|
|
|
