Quan es parla de l’hoquei, a Catalunya, sol ser sempre en general d’hoquei patins. Certament la tradició n’ha estat molt gran i hi prenen part nombrosos clubs però també hi ha altres disciplines en aquest món de l’estic que compten amb anys de solera a casa nostra. Entre elles, l’hoquei gel (més reduït sobretot per qüestió de pista i condicions a Barcelona, Puigcerdà o la Vall d’Aran) o l’hoquei línia, que té al Baix Llobregat i en concret a Sant Joan Despí un bon epicentre, i exerceix, malgrat no ser encara visible com seria desitjable, d’autèntica referència.
Aquest esport, iniciat als Estats Units a la dècada dels 80 i reimpulsat al continent, i als Països Catalans, uns anys més tard amb entitats consolidades com el Rubí Cent Patins (1992) o el Drac Espanya de Mallorca (reenfocat en l’hoquei línia des de l’any 94), va ser ideat com substitut de l’hoquei gel durant l’estiu i manté molts paral·lelismes amb aquesta disciplina. Proteccions, velocitat o elements com la pilota (que té una forma de disc, és designada com a “Puck”, i està conformada per plàstic) són idèntics o semblants. Les dimensions de la pista (20 x 40 o 60 x 30 metres) coincideixen igualment i els temps de joc (dues o tres parts de 20 minuts) difereixen més en funció dels campionats i les diferents categories. El primer es juga amb patins, com diu el nom, de quatre rodes però en línia (no com a l’hoquei patins). I el segon conté una fulla (per la qual cal una tècnica semblant), permet bastant més de contacte, i té una història més extensa que es remunta a finals del Segle XIX, més seguiment, i condició d’esport olímpic (des d’Anvers 1920).
Seguint tot aquest camí, Sant Joan Despí no va voler quedar-se enrere. El 1998 un grup de pares de l’escola Pau Casals va incloure com a extraescolar el patinatge. Es va formar en aquest nucli a un grup de nois que les següents dues temporades (1999-2000 i 2000-2001) van competir dins la lliga organitzada pel CEEB (el Consell de l’Esport Escolar de Barcelona). I ja al març de 2001 amb una base treballada, es va crear el Club d’Hoquei Línia Jujol que un mes més tard va organitzar el que era el seu primer campionat: el Trofeu de Festa Major.
Una inèrcia que ha portat al creixement i a establir Sant Joan Despí com a base d’aquest esport a la comarca. El Jujol compta actualment amb prop d’un centenar de socis, vora uns 103 esportistes, 7 bolcats entrenadors, 7 delegats i una quinzena de conjunts (que van des del prebenjamí als veterans). Divideix la seva base en l’escoleta (la cantera per als que són més menuts) i l’etapa de formació on s’insisteix en millorar les tècniques del patinatge i de l’hoquei (de benjamí fins a infantil). A partir d’aquesta edat, 12 o 13 anys, s’introdueix molt més el físic i s’ensenya a competir. Però es fa sempre com a excusa per posar davant de tot uns certs valors que són bandera i línia mestra per a l’esport i per a la vida: diversió, respecte, esforç, companyonia, igualtat, i quan es pot, pair bé un triomf, i si pertoca, una derrota.
Els del jersei verd i blanc (amb franja groga) i pantaló negre ajustat a proteccions i reglament han fet enguany un any de 10. Començant pels més menuts, i comptant sols els resultats, el grupet del prebenjamí (fins als 8 anys) va aconseguir guanyar la Copa Catalunya (amb 5-1 contra Uroloki a la final). L’infantil s’ha mantingut al nivell màxim de l’estat, el Sènior B ha quedat segon de Lliga Plata, i el primer equip masculí ha governat el campionat de la Lliga Or i, tot i haver de renunciar sols per diners, ha aconseguit 5 anys després l’ascens al sostre de l’hoquei línia estatal (la Lliga Elit).
Tanmateix la progressió i el potencial del Jujol Jockers s’ha deixat veure en el júnior. El combinat estatal, en aquesta franja d’edat, sí que ha assolit el campionat, i ho ha fet amb Bruno Barquero, com a gran representant del quadre de Sant Joan Despí.
El Jujol, com a club modest d’un esport jove i encara desconegut per a molta gent, topa amb l’obstacle dels recursos, que arriben de subvencions del consistori i d’algun patrocinador, com ho és Tram (la companyia que gestiona el tramvia metropolità). Però amb això sols és possible d’abonar desplaçaments i material al primer equip, que es prioritza per ser el gran mirall del club, i així la resta de conjunts han de pagar de la butxaca. La situació, malgrat tot i comparant, és la normal en un esport que a nivell màxim només cobren uns 1.000 euros mensuals els jugadors de clubs que compten amb ajudes molt notòries com són el Molina Sport de Gran Canària, el Mallorca, el Tenerife o el Tres Cantos de Madrid.
La intenció de l’entitat de la comarca és ampliar el finançament sobretot a partir d’espònsors que confiïn en el club per oferir molts més serveis i mantenir un ascens a Elit o el nou sènior femení que s’ha creat (que és el relleu de les sub 20 i que comença a competir aquesta nova temporada a Lliga Plata). El passat març el club va celebrar eleccions presidencials perquè la junta considerava que el millor era un relleu, i un grup de pares va formar candidatura. En va sortir presidenta la Verònica Piñero, que ve d’un esport diferent, la natació sincronitzada, i va unir-se a aquest món de l’hoquei línia quan els seus fills fa 5 anys van ingressar a l’escoleta. Com a línies principals, afirma ella, “se segueix aquesta inèrcia continuïsta, es reforça el femení que sols tenen consolidat en l’absolut conjunts com és el Cent Patins, i es treballa especialment per buscar nou finançament i garantir millors opcions i condicions per a tothom”. La novella mandatària insisteix en fer conèixer aquest esport “que hauria de ser una referència per a tothom al municipi. Cal difondre’l perquè quan es viu de prop parlem d’un joc molt trepidant que no deixa ni respirar, per emoció, als espectadors. No hem d’esperar a l’Ajuntament o a algú que faci alguna acció en aquest sentit, ens hem de moure bé nosaltres i portar la iniciativa”.
El club complirà aquest curs (2026) 25 anys i ja s’estan pensant certs actes per a la commemoració. De moment s’introdueix un nou espai de formació per als adults i es consoliden algunes activitats com els tres campus (de Nadal, Setmana Santa i Estiu) celebracions com ho és el Torneig de la dona d’on es capten jugadores, o sessions de patinatge. Per mantenir tot el gruix d’iniciatives i eixamplar-les més enllà és important teixir aliances, com l’establerta amb el Nus, que és l’esplai del municipi i multiplica les accions que impulsa el club entre el seu públic.
El Jujol comparteix ara la pista d’entrenaments (que és al Poliesportiu del Mig) amb totes les categories i amb altres disciplines com l’handbol o el patinatge. Com ja passa en altres llocs es quadra tot però amb equilibris, i amb un xic més d’espai potser el sènior (que practica sols tres cops a la setmana) o altres conjunts de la base, podrien optimitzar i exercitar-se algun temps més. Hi ha ara, en aquesta direcció, un acord amb l’Ajuntament per cobrir la segona pista que disposen, que és de terra i que té males condicions per impulsar el treball dels tècnics i els diversos jugadors.
L’Ainoa Garcia va entrar al club farà uns 15 anys quan va descobrir aquest esport i va passar a incorporar-se al juvenil. Va formar-se més tard com a entrenadora i actualment exerceix de coordinadora, una tasca que comporta gestionar sessions de pista, intercanviar amb les famílies, tramitar també llicències, prendre algunes decisions i donar un cop de mà a la junta quan fa falta. Considera que “hi ha bons entrenadors, que s’aprofiten i es formen a la casa, i el que falta és difusió i sobretot captar més noies, que han d’alimentar a la base i al nou sènior”. Amb aquestes intencions s’ha potenciat la presència a xarxes socials (bàsicament a Instagram) i es mirarà d’augmentar les extraescolars perquè més nenes tinguin contacte amb un món, aquest esport, que com torna a insistir l’Ainoa “és molt ràpid, molt dinàmic, i et manté, tant si el mires com si hi jugues, molt atent en tot moment”. III
| Joan Vallès, al Txuri Urdin |
|
En Joan, que és ara a tercer de carrera, i prioritza l’hoquei gel perquè el troba més atractiu, per més veloç i aferrissat (molt més contacte), ha viscut aquest estiu una experiència rellevant que com explica, el va agafar per sorpresa: “a l’abril em va trucar l’entrenador Marcus Fajardo, el nou tècnic estatal i ex del Rubí, que em coneixia. Em va dir si volia anar a l’europeu de Cittadella (13 al 19 de juliol) i em vaig preparar especialment. Competir-hi ha estat un plaer malgrat haver perdut els partits contra Itàlia i contra Suïssa per penals, que ens van deixar només l’opció del 5è lloc”. |