Moni: “Costa fer-te popular per les coses que vols i per les que realment et puguin servir”

El dia que ens trobem per a fer l’entrevista, la Moni encara té a la sang l’adrenalina del seu últim concert: un (quasi) sold out a la sala Jamboree 3, a Barcelona, presentant el seu últim, i primer, disc “Lo que està por venir”. El títol de l’àlbum no pot definir millor l’etapa en què es troba la Moni: mirada lluminosa i un futur que mira amb gana.

Et costa dir que ets artista?
Em costa dir que soc artista, però sí que dic que faig música. Realment, soc artista? Faig música, però no sé què implica ser artista. És art la meva música? Entro en un bucle pensant això. El que sí que em considero és una persona molt creativa i cuido molt les experiències, i les meves cançons són com el meu diari.

Has dit en alguna ocasió que se’t va trencar el cor i ho vas convertir en música.
Sí, sempre que em trenquen el cor ho converteixo en música. Vaig estar una mica desconnectada de la música durant l’etapa universitària i quan ho vaig deixar amb el meu primer nòvio, vaig necessitar tornar-hi, necessitava expressar-me d’alguna forma. Va ser un punt d’inflexió. Tinc la sort que un dels meus millors amics, Roger Argemí (Siderland), va ajudar-me a convertir en música els meus sentiments. És molt important a la indústria tenir a gent que t’impulsi, que vagin amb tu, que t’animin a fer el que vols fer. Hi ha molt prejudici amb la música: “no et podràs guanyar la vida”, i jo no em vull guanyar la vida, jo vull tenir un mitjà d’expressió dels meus sentiments. Amb el Roger ho vaig poder fer i vaig treure el meu primer tema “Authentic”, i després van venir la resta de cançons, com “Ode to the sea” que posteriorment vaig convertir en “Oda al mar” quan vaig decidir deixar de fer música en anglès i fer-la en castellà.

Et va servir aquesta “teràpia”?
La meva cançó preferida de totes les que he escrit és “Terapia de choque” i a la cançó parlo de 120 hores, perquè és el temps que va passar des de que un dels meus últims nòvios em deixés fins que em vaig tancar a l’estudi i la vaig escriure. I és de les meves preferides perquè els meus sentiments en aquesta cançó són molt crus, estava fatal perquè m’acabava de passar i ho vaig escriure tal com ho sentia. Jo l’escolto a dia d’avui i em retorna a aquell moment. Per mi, sí que és com una forma de teràpia.

També t’obligues a escriure o cal que passi alguna cosa a la teva vida per fer-ho?
També, ho faig menys, però a temes més pop que tinc, com “Luz de gas” o “Que te vaya bien”, m’he allunyat més dels sentiments més crus i m’he assegut a fer un tema pop de determinades característiques, i són cançons més mones i divertides, em fan sentir coses però no coses tan fortes com “Terapia de choque”, i per a la mateixa persona a qui li vaig escriure aquesta, també li vaig escriure “Equivocarme”, que és molt pop i és la cançó que té més reproduccions i sona als supers.

Com és que una cançó teva soni a botigues i a supers?
És molt boig. La cançó va sortir a l’octubre del 2024 i jo no l’he escoltada fins l’1 de novembre del 2025. Quan va sortir la cançó, em van començar a arribar missatges d’amics i gent amb la qual havia treballat dient que havien escoltat la cançó a Mercadona. Jo de vegades m’hi passejava durant una estona a veure si l’escoltava, però no, ha de ser molta casualitat perquè tenen llistes molt llargues. Va ser el 1 de novembre de 2025, quan estava comprant a un Ahorramas a Madrid amb el meu ex, amb una ressaca que flipes de la nit anterior, quan de sobte vaig començar a sentir la meva cançó, i el caixer taral·larejant-la. És una sensació molt rara.

Has estat vivint a Madrid, però al juny tornes aquí. Com canviaran les coses respecte el teu projecte musical?
Aquí la música, sota la meva perspectiva, pot ser força tancada en alguns aspectes, i tinc la sensació que fer música en català facilita determinats espais, de vegades. Penso que fer-ho tot només en català o tot només en castellà acaba sent una manera de limitar-se: vull poder fer les dues. Jo defenso molt el català ja que és la meva llengua materna i amb la qual millor m’expresso, però encara em costa fer el pas d’escriure més música en català.

Per què?
Perquè com més propera és la llengua amb què t’expresses, més exposes els teus sentiments. A mi em va costar molt canviar de l’anglès al castellà perquè en anglès ningú de la meva família m’entenia, i en castellà travesses la barrera i la gent flipa amb les coses que dius a les cançons. La meva primera cançó en català parla del sentiment de nostàlgia d’haver marxat, el per què he marxat si m’agrada casa meva i la llengua que parlo, la pena que seria oblidar-te’n d’on vens; i em costa cantar-la als concerts.

S’ha d’invertir molt en una carrera musical a nivell econòmic?
Molt. Hi ha gent que se’n va de viatge quatre cops a l’any, jo inverteixo en la música. I tinc la sort de treballar amb gent propera que fa que tot em surti més assequible, però tot i així és una inversió important: produir cançons, gravar, preparar directes,... I no no faig pensant en recuperar-ho, sinó però ho estimo i vull que soni com ha de sonar
A més, quan negocio actuacions em desmereixo molt, em pregunto si realment puc demanar segons quins honoraris, sobretot perquè porto músics que també han de cobrar. És una lluita molt interna contra la síndrome de la impostora: la meva feina realment val això?

I notes el suport del teu entorn?
El suport hi és, però hi ha molta gent que t’escolta a plataformes digitals i després fas un concert i no sempre és fàcil que vinguin. I jo crec que la indústria musical, sobretot el pop, és molt “fake it till you make it” [fingeix fins que ho aconsegueixis], llavors poder dir que gairebé has omplert la Jamboree 3 no és el mateix que dir que has venut tres entrades. I costa dir a la gent del teu entorn, que venen per compromís, que s’han de gastar 15€ en el teu concert. Quan vaig actuar aquest últim cop, jo pensava que perdria moltíssims diners, però al final ho vaig recuperar bastant, i això ho reinverteixo per a següents concerts.

Com definiries la teva música?
Jo sempre dic que la millor paraula per descriure-la es “storytelling”, m’agrada molt explicar històries i que la gent se senti identificada, tot i que no és el motiu pel qual escric, soc bastant egoista i ho faig per sentir-me millor jo; després, si la gent ho vol escoltar que ho escolti.

És necessari ser popular per dedicar-te a la música?
Crec que és molt important tenir una bona agència de publicitat a darrere, però també has d’agradar. Les xarxes tenen moltíssima importància avui dia i és difícil arribar a la gent indicada, gent que et vulgui escoltar de veritat. Aconseguir un vídeo viral és tan difícil... jo tinc un parell de vídeos virals parlant de les meves experiències, amb les meves cançons de fons, però en cap d’ells surto tocant o cantant, a la gent li encanta el safareig. Et pots fer popular per moltes coses, però costa fer-te popular per les coses que vols i que realment et puguin servir.

I, tot i això, serveix aquesta popularitat?
No, perquè la gent t’està seguint perquè ets mona, no perquè els hi agradi la teva música: no hi ha conversió de la gent que veu el vídeo en oients de la teva música.

Se us exigeix més a les dones?
A vegades, tens la sensació que, com a dona, hi ha unes expectatives molt concretes sobre com has de comportar-te: si no ets simpàtica, passes desapercebuda; però si ho ets, de vegades es pot malinterpretar. En canvi, aquestes lectures no acostumen a fer-se tant amb els homes.
Com que és una indústria on els homes encara són majoria, crec que és fàcil que es confonguin actituds o intencions. Per això veig tan important que les dones ens donem suport entre nosaltres. Se’ns ha educat molt en la competència, quan el suport mutu ens fa més fortes. Amb més dones liderant, crec que l’ambient seria més just i equilibrat.

Hi ha sororitat?
Crec que hi ha grups on hi ha sororitat. Per exemple, a Madrid hi ha un grup de noies, amb l’Alba Morena, que han creat un espai (Debut) amb l’Alba Reche (OT2018) i Rayuela, on pots tocar, compartir música o simplement prendre una copa de vi. És un espai per a dones, sobre tot, que tinguin un projecte musical i ho vulguin mostrar. El fet que existeixin aquests espais és perquè hi ha una necessitat real de suport i seguretat dins de la indústria.

Quines diferències has trobat entre l’escena musical madrilenya i la barcelonina?
Pel que jo he viscut amb la gent amb qui he treballat, aquí he trobat músics amb formacions molt sòlides, molts d’ells amb estudis reglats, i no ho dic per res... jo no he estudiat a conservatori, tinc nocions basiquíssimes de música i ho faig tot d’oïda. Són escenes molt diferents: aquí hi ha molt jazz, a Madrid no n’he vist tant, hi ha més pop urbà, però també és cert que normalment t’acompanyes de gent que fa coses similars a tu i segurament a Madrid, sent una ciutat tan gran, no ho he vist tot.
Hi ha un pensament molt comú que cal estar a Madrid per a triomfar, però tenint Instagram i Tiktok, si ens regim per la popularitat com a concepte d’èxit, pots triomfar aquí, a Hong Kong o on tu vulguis; al final, és la combinació de treball, connexions i un cop de sort.

I ara, què?
Després de treure el disc, la meva gran fita era poder-lo presentar en directe, i ja ho he fet tant a la Sala Jamboree de Barcelona com a la Sala Vesta de Madrid. Eren dos concerts que em feien molta il·lusió i que ja formen part d’aquesta etapa. Ara mateix estic en un punt diferent: estic tancant actuacions a festes majors i algun festival, intentant moure més el projecte, perquè al final les coses no venen soles.
I ara em toca buscar un altre somni. Encara no sé quin serà, però no descarto presentar-me algun dia al Benidorm Fest. Sé que és complicat, però si no ho proves, mai saps què pot passar. El que sí que tinc clar és que vull recuperar l’espai de composició. Entre tot el procés del disc, he passat molts mesos sense escriure, des de principis de l’any passat, i tinc tot un any de coses que m’agradaria portar a les cançons. A més, tinc la teoria que moltes coses que escric després es compleixen… així que potser hauré d’escriure més sobre l’amor. III