Platges llargues - vora uns 14 km entre el Port i Castelldefels - però cada vegada amb menys sorra i amb menys dunes. Cants d’ocells com el flamenc (Phoenicopterus roseus), el martinet (Egretta garzetta) o l’agró roig (Ardea cinerea) que es refugien entre els viatges kilomètrics dins de les zones humides (les que queden: bàsicament la Ricarda, el Remolar - Filipines i la Murtra). Camps de cebes, de patates primerenques, de cogombres o d’enciams, entre altres béns en aquesta època de l’any ja d’avançada primavera, uns cultius que cada cop són menys nombrosos, però que compten amb la força i el valor molt més preuat de les persones i les mans tan dedicades que hi treballen, i amb un sòl al qual els segles d’admissió de sediments particulars vinguts del curs del Llobregat han concedit una enorme fertilitat que també ha anat en retrocés.
Una estampa enmig d’un aire encara net, farcit d’aromes de verdures, de fruiters molt menys presents que en altres temps i el gust salat de l’oceà, al qual tot aquest delta extens que a finals del Segle XIX s’estenia visiblement des de Montjuïc fins al Garraf, havia anat guanyant terreny durant els darrers 10.000 anys (que és el període conegut com a holocè), però que a finals del segle XX (de 1956 a 1999) va arribar a perdre fins a més de 320 metres d’amplada al punt just de l’antiga gola del riu, que és el primer protagonista i constructor d’aquest espai (segons es desprèn del treball de la Institució Catalana d’Història Natural “Els sistemes naturals del delta del Llobregat”, 2018). El delta més rellevant del Principat darrere del delta de l’Ebre i la tercera zona humida en importància és, no obstant, avui en dia, un oasi al qual flanquegen la remor d’infraestructures, carreteres i ciutats que en únicament 70 anys han destruït vora d’un 60% de tota l’àrea que, en mil·lenis, la terra ha guanyat al mar.
Tot aquest paisatge extens és ara només un mirall d’allò que era. I la culpa és de l’oblit del que és l’essència d’un sistema, fràgil per definició, que ha alterat completament el seu funcionament vital. Queda clar que el mar avança i que el sòl es deixa caure, com si s’anés enfonsant en contemplar el magre pronòstic que l’espera si no canvia alguna cosa. Però on som ara exactament? La situació és tan adversa? Què es pot fer per revertir-la?
Cal imaginar la terra com un sistema dinàmic, en contínua oscil·lació segons les múltiples variables que l’afecten. Tots els cicles geològics són forjats a llarg termini, i la dita subsidència no és més que un enfonsament que pot ser abrupte o progressiu, i originat naturalment, o bé per causa de l’activitat humana. D’una banda, i en allò que fa referència merament al que és el delta, el sediment acumulat al llarg dels anys, per la pressió, va compactant-se (de manera molt semblant a com ho fan els flocs de neu que acaben formant les glaceres), i va empenyent cap avall, a poc a poc, la superfície. Un efecte al qual ajuden totes les infraestructures construïdes al damunt, que pressionen amb el seu pes un territori que sols s’alça sobre el mar uns 4 metres a l’espai de l’aeroport, 3 metres a Castelldefels, entre 1 metre i 3 metres a les àrees naturals i a les llacunes, i tan sols un únic metre a moltes zones litorals.
D’altra banda, els buits que hi ha sota la terra, amagats i invisibles, com ho són en aquest cas els dos aqüífers (el profund i aquell que és més superficial) condicionen l’orografia i arrosseguen cap avall el seu entorn si és que es malmeten o se’n treu aigua en excés. S’estenen pràcticament per tot el delta, de manera discontínua, al llarg dels seus 95 km2. El nivell d’explotació a què s’han sotmès el darrer segle ha estat enorme, per a usos industrials, aigua potable o regadiu, i va arribar, als anys 70, al seu punt àlgid, amb una extracció mitjana de 100 hm3 anuals (que traduït serien 100.000 milions de litres). La xifra ara es manté alta, malgrat sigui molt menor (entre 40 i 55 hm3), i continua afavorint la subsidència que té una velocitat més elevada en punts crítics on hi ha pous i es capta aigua en magnituds molt elevades (com succeeix, entre altres llocs, a Sant Feliu de Llobregat) i de mitjana avança a un ritme d’entre 2 i 3 mil·límetres per any.
Aquest fenomen cal sumar-lo – i no pensar-lo com si fos quelcom aïllat- a les altres dues amenaces que afronta el litoral. Bàsicament consisteixen en l’impacte que hi té el mar, com passa a escala planetària, mitjançant dues circumstàncies que també es retroalimenten. D’una banda, l’increment del seu nivell superficial que va augmentant velocitats i que ara ja és de 4 mil·límetres per any (en aquest últim quart de segle ha pujat 12 centímetres totals). Un volum en creixement de l’oceà que no deriva únicament de la fusió de les diferents masses de gel sinó també de l’expansió de les molècules de l’aigua, per efecte de l’augment (que ja supera el grau i mig al Mediterrani Occidental) de la seva temperatura. I de l’altra, la força dels temporals, que han elevat i ho faran més (així ho constaten els models i prediccions realitzats per l’IPCC i refutats, d’igual manera, pel Servei Meteorològic de Catalunya) tant la seva virulència, com la periodicitat. Les tempestes agressives que ara arriben assíduament de xaloc i de migjorn, i no únicament de llevant, han fet augmentar l’altura de les onades, de mitjana, més d’un centímetre i mig anualment, fet que suposa que en 20 anys hagin crescut 30 cm (xifra que recull l’ “Estudi sobre les tendències del canvi climàtic a les platges metropolitanes”, realitzat per l’AMB).
Tot plegat - degradació de la natura, subsidència, augment del nivell del mar i increment dels temporals – té uns efectes perniciosos. Cal comptar que quan l’oceà puja un centímetre l’altura el que es menja de la terra, per causa de l’erosió i els efectes colaterals, es multiplica de manera exponencial i finament entra uns 50 o 100 centímetres endins (Regla de Bruun). De moment, les tempestes més importants dels darrers anys, com va ser el Glòria (2020) ja han comportat una enorme intrusió salina a l’aqüífer i moltes inundacions d’extenses zones naturals (“Cartografia de la inundabilitat local al delta del Llobregat durant el temporal Glòria”, Anna Marín i Miquel Sainz, UAB, 2023). I els pronòstics no són pas més optimistes. Un nou treball coordinat per la UPC “Climate change-driven shoreline change along the Catalan coast” (Science Direct, 2026) fa prediccions segons sigui més o menys fort l’escalfament els pròxims anys i conclou que a finals de segle, el 2100, en funció d’aquest augment tèrmic més suau o més sever, el retrocés del litoral aquí al delta del Llobregat oscil·larà entre els 23 i els 33 metres de costa.
Vist així, el paisatge sembla condemnat i el desgavell es multiplica per l’efecte d’interrupció del corrent superficial de sud a nord. És la cinta que transporta en direcció NE-SO a Catalunya, part de l’aigua menys profunda, i que es veu entretallat per estructures com els sistemes portuaris. En el cas del Llobregat el dic del Port de Barcelona, desvia el curs dels sediments, el roba del conjunt de platges més properes (que perden molta més sorra) i el concentra tot cap a Castelldefels (que és l’únic punt on la costa guanya terreny). Una descompensació que només pot solucionar-se de manera estructural.
Cal que al delta, amb l’objectiu de refer un xic tot el sistema, hi arribin més sediments per equilibrar l’erosió i la subsidència. Els materials que transporta el riu Llobregat han anat minvant des de mitjans del segle XX, bàsicament, per la construcció de barreres naturals com ho han estat els diversos embassaments: el de Sant Ponç (del 1957, ubicat al riu Cardener), el de la Baells (del 1976) i el de la Llosa del Cavall (inaugurat el 1996), a part de preses i estructures més petites. Eliminar, a curt termini, totes les instal·lacions no és viable, però retirar aquells obstacles que ja no fan cap servei no és sols una qüestió possible o puntual, sinó que a més ve requerida pel Reglament Europeu de Restauració de la Natura (Norma UE 2024/1991, del 24 de juny). En concret, aquest edicte, estimula i obliga als estats membres a establir Plans Nacionals per a la recuperació i a assolir a tota Europa el 2030, vora d’uns 25.000 km de rius que estiguin lliures de barreres.
La nova llei europea incentiva, d’altra banda, progressar per protegir efectivament aquells espais que formen part de la Xarxa Natura 2000 i restaurar les seves zones degradades, en un 90% a mitjans del segle XXI (2050). Aquestes àrees ocupen, aquí al delta del Llobregat amb la darrera ampliació, 4.000 hectàrees, dividides entre la Zona d’Especial Protecció per a les Aus ES0000146 (2.407 ha.) i la ZEC Aiguamolls del delta ES5110027 (de 1556,66 ha.). Són uns espais naturals que inclouen indrets de llacunes i maresmes, que a més de captar carboni, retenen els temporals, com també ho fan els ecosistemes dunars, i en la seva justa mesura, les pinedes litorals i igualment els camps de cultiu.
No hi ha regles obligades, però sí una consigna clara. La natura ha escolpit aquest paisatge extraordinari que reporta tants serveis als animals i als ciutadans en milers d’anys. Només ella, a llarg termini, pot tornar a restablir, d’una manera estructural, certes funcions imprescindibles per a la vida. Arribar-hi no ha de ser cap canvi dràstic, ni una prohibició de tot. Cal frenar l’escalfament, extreure aigua de l’aqüífer amb consciència, cuidar les zones humides i afavorir el curs del riu, però més enllà resoldre una equació difícil, i alhora molt factible, entre el respecte a la natura i l’activitat humana. L’economia sostenible vol dir produir al llarg del temps béns i serveis, ni més ni menys, al ritme que permet l’entorn. III