La notícia de la mort del MI Julio Hernando, als 45 anys, ens ha deixat a tots amb l’ànim encongit. Serveixi aquesta semblança per recordar un jugador creatiu, que va deixar mostres del seu talent a El Llobregat Open Chess Tournament. “Que Caissa t’aculli al seu si, company escaquista”.
Qui m’ho diria… porto tota una vida volent ser escriptor i ara no vull fer-ho, perquè Julito ha mort i haver de dir això és com dir que s’ha mort la primavera, que ja no hi ha música o que la gent deixen de somiar.
Recordo amb emoció el dia que el vaig conèixer. Julito tindria, més o menys, dotze anys. Acabava de guanyar-li una partida semiràpida a la Copa Catalana al gran mestre David García Ilundain, que es va prendre amb molt d’humor que un nen guanyés els escacs. Ara, si em permeten la broma, tots dos estaran picant-se a ràpides, ja sense els rigors de la condició terrenal.
Em deia aquests dies el mestre Xavier Piñero, el seu entrenador a l’Ateneu Colon, que Julito podria haver arribat a gran mestre. Al meu entendre, no li falta cap raó. Era un talent natural, amb una meravellosa visió dinàmica dels escacs. Aleshores, què li va faltar per aconseguir-ho?
La salut. Aquest va ser el taló d’Aquil·les, des que va néixer. De fet, hi va haver diverses ocasions en què semblava que no remuntaria. Però res més lluny de la realitat: va ser un valent, aferrant-se a la vida sense importar la duresa del camí. I vaja si aquest va ser dur… Fa uns mesos, a la passada edició del Llobregat Open Chess Tournament, se’l va veure molt demacrat. Però Julito gaudia tant jugant als escacs… Tots sabíem de la fragilitat de la seva salut, però era lluitador com pocs.
Aquí, l’essència de Julio Hernando: afabilitat, duresa i humor. “Afabilitat”, perquè Julito era molt agradable, sent molt estimat al món dels escacs; “duresa”, perquè tenia tots els arguments per lamentar-se però mai se’l va sentir queixar-se, perquè, ja fos trasplantat, estigués en diàlisi o patís un infart, escampava alegria al seu voltant, perquè va mantenir fins al final el somriure ampli que el caracteritzava; “humor”, perquè els seus acudits verds van sonar fins i tot al seu funeral (que ens perdoni el sacerdot), ja que era l’alegria de l’horta i en cada comentari feia una xerrameca.
Per això, em permeto aconsellar la seva família, els seus amics i els seus companys de club que, havent estat plorat aquests dies, no vessin ni una llàgrima més per ell. Saben com era i, si els veiés tristos, seria el primer a fer una humorada per destensar l’ambient. Honorem la seva memòria vivint la vida com ho va fer Julito: dedicant el nostre esforç a fer les coses que ens agraden, envoltant-nos d’amics, veient món, somrient al nou dia i coneixent l’amor.
Poden delectar-se amb la següent partida, corresponent al desenllaç de la Lliga Catalana. Aquesta joia és molt característica de l’estil del MI Julio Hernando, que pren riscos sense por per aconseguir el punt que li va valer salvar la categoria a l’Ateneu Colon.
