Per Leontxo García , periodista especialitzat en escacs d’EL PAÍS.
El prometedor juvenil català explota la força de les alfiles amb virtuosisme tàctic, per mitjà de dos cops brillants. La trajectòria brillant d’Álex Villa des de petit es va consolidar a l’agost amb el bronze al Campionat d’Espanya sub-18 i aquesta brillant victòria.
Des de l’obertura s’assoleix una estructura molt instructiva. Com assenyala l’anàlisi, “aquest tipus de posicions són interessants per analitzar i aprendre; el peó en d4 és més fort que feble, i per tant dóna, en principi, un joc còmode a les negres, que a més no tenen altres debilitats; passarà.”
Les blanques disposaven d’un pla alternatiu a l’ala de rei. Per la seva banda, “el problema d’apostar pel cavall a d5 és que no seria gaire estable…, i la posició blanca seria clarament preferible”.
Arriba llavors una decisió crítica de les negres: “una decisió molt discutible, com demostrarà la partida; … sembla més assenyat.” Més endavant apareix una novetat el defecte principal de la qual és d’estabilitat: “la inestabilitat torna a ser el gran problema de les negres, que no podran mantenir molt de temps aquesta torre en e6; per tant, era millor el conegut”. Després de la sèrie de simplificacions encertades per part de Villa, el veredicte és nítid: “clar avantatge blanc”. En aquest tram, una elecció blanca és “no està malament, però era millor…” per estrènyer encara més.
S’assoleix el moment important : “Villa veu que el canvi de torres li donaria un final molt favorable d’alfil contra cavall; però aquest canvi implica un problema tàctic, que resoldrà amb brillantor.” A partir d´aquí, el pla és metòdic: activar el rei, fixar debilitats i coordinar l´alfil llarg amb la majoria de peons. En aquesta fase, les negres tenien una defensa més natural ( “… ”), però van optar per una altra ruta menys precisa; poc després, “facilita la tasca de Villa; calia jugar…”. S’arriba llavors a la posició crítica assenyalada a l’original (diagrama) , des de la qual la tècnica del bàndol blanc resulta concloent.
El tram final reflecteix el control total de Vila: l’avenç de peons està ben calculat, les entrades del rei són segures i l’alfil domina el cavall. Sense contrajoc real, l’avaluació ja no ofereix dubtes… i Atares es va rendir. 1–0
