Catalunya, i molt especialment el Baix Llobregat, ha viscut la pitjor crisi de mobilitat com a mínim dels darrers vint anys. Sóc perfectament conscient que una afirmació tan taxativa pot produir la reacció irada de qui alimenta una narrativa reduccionista al voltant de Rodalies, i tanmateix crec que destacar la globalitat de la crisi no és un acte de populisme sinó un exercici de realisme estructural.
El Govern de l’Estat, titular del servei de Rodalies, també ho és del manteniment de l’autopista AP-7 i de l’autovia A-2 així com de l’execució de les obres d’enllaç d’aquesta via amb la C-32 (la nova B-25 a Sant Boi de Llobregat) i aquesta coincidència de competències obligava a abordar l’ordenació i coordinació de les actuacions amb responsabilitat i empatia social.
Al respecte de l’important nus viari de la B-25, cal recordar que els primers treballs de l’enllaç (1991) van suposar la construcció de la Rotonda ‘provisional’ de la Creu Roja, molt de temps el pitjor punt negre d’accidentalitat de la xarxa viària catalana. Si fem un repàs de l’històric d’aquesta infraestructura veiem que es va redactar el projecte l’any 1991, es va iniciar una primera execució de l’obra l’any 2009 (18 anys després), arran de la crisi econòmica el 2010 es van aturar els treballs per reprendre’s breument el 2015 i aturar-se de nou el 2016. Finalment el 2023 es va arrencar de nou el projecte, prèvia demolició de les infraestructures construïdes anteriorment, i encara avui presenciem com el termini de finalització anunciat s’esllangueix eternament.
L’afectació a la vida de les persones que es pot atribuir a l’execució d’aquestes obres en el context actual té un abast incalculable. De vegades s’oblida que en una retenció de trànsit s’hi acumulen milers d’històries personals: visites mèdiques llargament esperades que es perden i que es reprogramen a mesos vista; entrevistes de treball a les que mai s’arriba i per extensió feines que es perden; exàmens als que es fa tard i els alumnes que pateixen les conseqüències acadèmiques; retards en la incorporació als llocs de treball, però també el seriós impacte en la cadena productiva que se’n deriva; i potser l’element més important (i silenciat) la pèrdua de temps de gaudi personal i familiar, el qual té un impacte especialment dur en les classes treballadores i encara més en les dones.
Efectivament pel casos de la B-25 (enllaç A-2 – C-32) i dels treballs a la zona de l’accident de Gelida calia un acurat disseny de l’execució i una correcta planificació de les seves fases, de forma que les afectacions viàries més rellevants es provoquessin en franges horàries i/o èpoques de l’any de baixa mobilitat, i alhora que adaptés l’execució a contingències urgents com ha estat la interrupció total del servei de Rodalies. La crua realitat però és que no ha estat així.
Tot i que, segons dades de l’AMB, al Baix Llobregat es produeixen 1,1 Milions de desplaçaments diaris en vehicle particular, s’han practicat reduccions i talls de carril inoportuns, els més sagnants: el tall intermitent de l’autopista AP-7 en sentit Tarragona, i la reducció del carril esquerre del tronc central de l’autovia A-2 a Sant Boi de Llobregat en sentit Barcelona, tots dos, com deia, en plena crisi de Rodalies. Ambdues intervencions han abocat els usuaris a patir retencions superiors als 10km durant dies, sense que hi hagi hagut cap assumpció de responsabilitats.
Tot i l’enorme esforç mediàtic esmerçat per desvincular les obres de la B-25 del caos viari viscut les darreres setmanes, és impossible passar per alt el seu impacte i les negligències que s’hi amaguen al darrera, com tampoc passa per alt que els Governs, a Catalunya i a l’Estat, els dirigeixin la mateixa formació política el PSOE/PSC, amb tot el que això implica.
Una gestió basada, literalment, en tapar forats; sense enfocament estratègic i per tant abocada a la improvisació; que entre altres efectes col·laterals ha empès al Govern de Catalunya a sol·licitar a l’empresa adjudicatària dels túnels del Garraf (C-32) l’obertura del peatge amb un cost de 600 mil euros al dia, una despesa a la que haurà de fer front la Generalitat o el Govern de l’Estat, però que en realitat indirectament pagarem tots i totes.
Efectivament, l’accident ferroviari a Gelida, i la suspensió en cadena del servei de Rodalies a tot Catalunya, va fer caure el castell de cartes de la mobilitat a les principals artèries del Baix Llobregat, que, de facto, són, ni més ni menys, els accessos i sortides sud de la capital del país. La nefasta gestió i la comunicació associada a aquestes contingències no només han alimentat el caos i la desconfiança, sinó que han aportat combustible als discursos fàcils des de sempre, aquests sí populistes.
Sembla més que evident que treure a passejar la bandera del canvi climàtic per justificar la interrupció del servei de Rodalies va ser una temeritat, sobretot perquè aquest mateix fenomen ha posat de manifest que l’Estat ha negligit de forma conscient en la seva responsabilitat pel que fa al manteniment i adequació de les infraestructures, precisament per fer front a aquesta nova realitat climàtica. A hores d’ara gairebé ningú nega que calguin polítiques públiques fermes per amortir l’impacte del canvi climàtic; però impulsar la limitació de la mobilitat privada sense garantir prèviament un transport públic fiable i eficaç amb unes infraestructures segures i operatives és un acte de cinisme inacceptable. III
Ramon Codina
President de la sectorial de seguretat, emergències i Protecció Civil d’ERC