Tinc 26 anys: en escacs totes les edats són bones. Vaig néixer a Teheran: cada cop més bonic perquè cada vegada més gent lluita perquè sigui més lliure. Casada amb el cineasta Ardeshir Ahmadi: tenim un fill de dos anys. Competeixo demà al Llobregat Open Chess Tournament amb mestres de 44 països. (Foto: Pavel Mikheyev / Reuters) (Publicat originalment a: https://www.lavanguardia.com/lacontra/20231129/9413966/dia-senti-llevaba-velo-me-quite.html )
El tauler no té sexe
La seva família encara viu a Teheran, així que Sara Khadem no pot ser del tot sincera en parlar de l’Iran; però ho és sense embuts en pronunciar-se sobre les dones en escacs: han de jugar a la mateixa categoria que els homes. Davant dels que defensen segregar-les, “perquè tenen cervells diferents”, argumenta que el que les fa diferents és el que els imbueixen al cervell des de petitetes: “Encara és tan estrany regalar un tauler a una nena de tres anys –raona– com una nina a un nen. I si hi ha menys jugadores d’elit que jugadors només és perquè també hi ha menys jugadores en total. Jo sempre trio jugar a Open –contra homes i dones– perquè en recloure’ns en categoria femenina ens incentiven per acomodar-nos i no esforçar-nos més. Si competim amb ells sempre, acabarem guanyant com ells sempre”.
Com va ser la seva infantesa a l’Iran?
El meu pare era enginyer informàtic i la meva mare, mestressa de casa. El meu pare havia estudiat a Alemanya així que érem una família oberta al món i feliç.
No li fa por que els seus pares pateixin represàlies per la fugida?
No pots viure amb la paranoia. Seria un no viure. Així que em preocupo per ells, però no m’obsessiono.
El seu pare era un bon escaquista?
No sap jugar als escacs.
Com va aprendre vostè?
Jo tenia dificultats d’aprenentatge de nena a l’escola. Em costava concentrar-me.
Doncs avui és campiona d?Espanya d?escacs i la 15 millor jugadora del món.
Però de nena cometia errors ximples per falta de concentració, per això la meva mare va parlar amb una altra que tenia el seu fill aprenent escacs i li anava molt bé a l’escola i em van posar a jugar amb ell als 7 anys.
Veig que li va agradar.
Em va apassionar. Si el meu professor em posava dues pàgines de problemes d’escacs, jo en demanava quatre. I vaig començar a guanyar tornejos molt ràpid fins a la final del campionat nacional infantil i vaig ser campiona de l’Iran.
Enhorabona.
Però el que em va fer famosa de debò al meu país va ser guanyar el campionat d’Àsia. Mentrestant, treia bones notes.
El reconeixien pel carrer?
L’Iran no guanya gaires campionats esportius al món…
No, la veritat.
…Així que quan en guanyem algun la gent ho celebra de debò, per això em vaig convertir en realment popular molt ràpid i em vaig plantejar fer-me jugadora professional.
Ja adolescent anava a festes privades a Teheran? Diuen que són estupendes.
A Iran tot és possible mentre no ho facis públicament. Però de vegades algun veí truca a la policia de la moral… I tens problemes. Abans, als 12 anys, vaig guanyar el meu primer campionat del món i vaig seguir a l’escola fins al batxillerat, en què vaig decidir fer-me escaquista professional.
Beure una cervesa allà és un crim?
I si ets una noia i no portes el vel ia sobre ets amb nois, es converteix en un crim que castiguen amb severitat.
¿Vostè es resignava o infringia?
Per mi va ser diferent, perquè vaig tenir la sort que viatjava per tot el món amb l’equip d’escacs iranians.
És molt difícil que les autoritats deixin sortir del país un iranià?
Aconseguir un visat és molt difícil. Jo vaig tenir aquesta enorme sort de jugar pel món i tenir una família oberta.
Per què l’Iran no es va flexibilitzant com altres règims totalitaris?
Quan va esclatar la revolució van guanyar els que volien que fos com és. Però no era abans un país especialment religiós. És una qüestió complexa que ara no podem dirimir.
Durarà el règim dictatorial?
És obvi que la majoria dels iranians no són feliços amb la situació actual…
Fins que un dia vostè va dir prou en un campionat… I es va treure el vel!
Abans de decidir-me ja havia viatjat molt amb nois i noies de l’equip, encara que un policia ens vigilés sempre i enviés informes si ens traiem el vel o si ens passàvem públicament en alguna cosa…
Els castigaven?
A les noies se’ls castigava més: a les seves faltes s’hi afegia la de no portar el vel. Vam aprendre a tenir sempre un doble comportament: el secret i el públic.
Quan va conèixer el seu marit?
Als meus 19 anys i ens vam casar als 21. Com ell era un cineasta iranià educat al Canadà també tenia una ment oberta i viatgem sis mesos i sis més els passàvem a l’Iran fins que vaig fer unes declaracions a favor del meu company d’equip, Alireza Firouzja, que havia fugit a França, un dels millors jugadors del món…
Li va costar car ser solidària amb ell?
Em van treure el passaport de forma temporal; vaig deixar l’equip iranià; va arribar la pandèmia; després vaig ser mare; i va arribar el campionat d’Almaty on tots vam ser expectants per la revolta antivel a l’Iran: estaves a favor –preguntàvem– o no? No pronunciar-se era acceptar el vel.
Què va fer vostè?
Vaig escriure contra el vel a les xarxes i em van trucar de la policia. I va arribar un dia que em vaig dir que amb el vel no era jo. Aquesta dona que veia a les fotos amb vel o al mirall no era jo. I al Torneig d’Almaty, mentre a l’Iran se succeïen les protestes, me’l vaig treure.
I sabia que no tornaria a l’Iran?
Ho sabia, per això em vaig exiliar a Espanya i el juliol passat vaig deixar de ser exiliada per ser espanyola.
