El Parc Arqueològic Mines de Gavà

El visitant podrà gaudir de l’experiència d’acompanyar una missió arqueològica en la investigació d’un dels més grans i més ben conservats jaciments neolítics d’Europa Occidental.

A més d’una complexa xarxa minera, que implica uns coneixements avançats de geologia i enginyeria de mines, el jaciment ens mostra una societat avançada, amb unes fortes creences religioses i ens obre les portes a una nova faceta de l’ésser humà: l’intercanvi de béns i coneixements amb altres llocs d’Europa.

Actualment es coneixen unes cent boques de mina, el recorregut més llarg explorat és de 45 metres i la sala més gran té uns 6,5 metres d’alçària, amb una superfície d’uns 16 m². Probablement hi hagi recorreguts i sales més grans que encara són per descobrir. La dimensió del jaciment està estimada en unes 200 hectàrees, és a dir, uns 280 camps de futbol.



El neolític a la Mediterrània
L’inici del que es considera període neolític no va ser simultani a totes les regions que voregen el mar Mediterrani. A les ribes orientals (Palestina, Líban i illa de Xipre) se situa fa uns 9.500 anys; a la Mediterrània central (península d´Itàlia i illes occidentals) en uns 8.500, i a la península Ibèrica no abans de 8.000 anys abans del present. El neolític es perllonga fins fa uns 5.250 anys, amb una evolució que ha fet subdividir-lo en diferents fases.
Resultats de la investigació
Gràcies a la investigació arqueològica sabem que, durant el neolític, a Gavà s’establí una comunitat humana que va extraure variscita del seu subsòl. Hi residí durant un període de temps que s’inicià fa uns 6.000 anys i finalitzà en fa uns 5.000, segons es desprèn de la cronologia relativa establerta a partir dels materials arqueològics recuperats amb excavacions en els rebliments d’algunes mines i de les datacions radiocarbòniques efectuades sobre carbons i ossos procedents dels mateixos rebliments, la datació C14 més antiga obtinguda és de 5.350±190 BP i la més moderna de 4.310±150

La conservació de les mines
Les mines de Gavà, població de l´àrea metropolitana de Barcelona, han estat sotmeses des de la seva descoberta a la pressió urbanística. Davant d’aquest fet, i atesa la seva importància, ha estat necessari protegir-les legalment, cosa que s’aconseguí l’any 1996, quan la Generalitat de Catalunya les declarà Bé Cultural d’Interès Nacional.
Les societats humanes que durant el neolític van viure a les regions mediterrànies no eren uniformes, per això s’han distingit diferents cultures arqueològiques. A les fases antigues pertanyen, entre d’altres, l’anomenada cultura de les coves d’Andalusia, la cardial o montserratina del País Valencià, Catalunya i sud de França, i la cultura de la ceràmica impresa a la Itàlia nord i central. Mentre que a les fases mitjanes o plenes del neolític pertanyen la cultura d’Almeria, la catalana dels sepulcres de fossa, la chasséen de França, les dels vasos de boca quadrada i de la Lagozza a la Itàlia septentrional, la de Diana al centre i sud d´Itàlia i a Sicília i, finalment, la d´Ozieri a Sardenya.

El medi i l´hàbitat
La geografia de l’àrea mediterrània és en general variada. Hi conflueixen les planes, les muntanyes i el mar, i apareix fortament dividida, ja sigui en illes o en petites valls separades per muntanyes. Durant el neolític, el temperament de les condicions ambientals que es produïa des del final del paleolític superior culminà amb l´establiment d´un clima de tipus mediterrani, més àrid que l´anterior, amb pluges desiguals al llarg de l´any, manca d´aigua a l´estiu i menys previsible.



El simbolisme
L’art, les sepultures i, de vegades, una arquitectura religiosa, constitueixen les principals vies per accedir al simbolisme de les societats neolítiques. L’art era naturalista o abstracte, rupestre o moble, aquest gravat o pintat sobre pedra, os o recipients de ceràmica. Destaquen les figures antropomorfes, sovint femenines i vinculades amb cultes a la fecunditat. Poc freqüents són els temples, com les edificacions monumentals de pedra descobertes a l’illa de Malta.

La societat
L’agricultura i la ramaderia, de les quals  depenien els primers pagesos del neolític, són activitats de rendiment diferit i requerien una major cohesió dels grups humans, cosa que en el cas de la cacera i la recol·lecció no era necessària. A la vegada, dins d’aquests grups, determinades persones van poder assolir una posició social destacada. Diferències en l’apropiació d’animals domèstics, terres de cultiu, productes daquestes i béns materials preuats, es podien traduir en desigualtats socials.
Institut Municipal de gestió del patrimoni Cultural i Natural
Ajuntament de Gavà ||