Aquella universitat que mai va arribar

El que acaba de passar a Castelldefels és purament una anècdota des de la perspectiva comarcal, i si ho vinculem al Baix Llobregat és perquè s’ha desenvolupat en un Campus que està geogràficament situat en els nostres límits territorials. La UPC és una universitat catalana multicèntrica pel que fa a l’establiment de les seves seus universitàries (fins a vuit) i el seu àmbit és Catalunya, cosa diferent a la Pompeu Fabra que va néixer com la tercera universitat de Barcelona, amb una vocació d’excel·lència que, de fet, va aconseguir l’any 2010. Era aquesta, amb aquest o amb un altre nom, la que podria haver estat la Universitat del Baix Llobregat que va reivindicar el conjunt dels ajuntaments, el consell comacal acabat de crear i moltes institucions de la comarca, encapçalats, tots ells, pel Centre d’Estudis Comarcals del Baix Llobregat que és d’on va sorgir la idea, qui va organitzar les seves VII Jornades d’Estudis l’any 1988 i qui més va batallar perquè es fes realitat en el nostre àmbit.

Nova universitat pública
La idea es va desenvolupar en el segon consell executiu de la Generalitat presidit per Jordi Pujol l’any 1987, després de l’informe de la Direcció General d’Universitats d’aquell any que alertava d’una demanda universitària d’entre 30 a 40.000 nous estudiants en un termini de set anys. La conclusió que es desprenia de l’informe era la creació d’una nova universitat pública, per la qual cosa aviat es va crear un Consell Interuniversitari i una comissió gestora amb l’objectiu d’estudiar la seva viabilitat, l’estructura, el funcionament i els estudis i, lògicament, el seu emplaçament futur.

La comunitat universitària que s’aplegava al voltant del CECBLL, especialment el seu president Jaume Codina i el seu vicepresident Josep Moran —aquest darrer professor de Filologia a la UB—, van mobilitzar ràpidament l’entitat i van crear un moviment de suport a l’aleshores anomenada IV Universitat que va obtenir un suport unànim dels organismes oficials, partits, sindicats, patronal, entitats socials, culturals i esportives del Baix Llobregat, etc. fins el punt que es va celebrar un acte multitudinari al Parc Torreblanc a l’estiu de 1989 com a cloenda d’un gran moviment de suport a la iniciativa.

La idea venia d’antic. La UB, colapsada en el seu campus barceloní, va anunciar ja a l’any 1979 la seva voluntat d’expandir-se en terrenys de Sant Boi, idea que va ser molt ben acollida pel primer ajuntament democràtic. No va ser, però, fins l’any 1985 que adquireix 60 Ha de terreny pla que els Bertrand Serra poseien darrera el nucli urbà de la Colònia Güell, dels que eren propietaris com a conseqüència dels seus drets sobre l’antiga fàbrica i colònia i tots els terrenys adjacents. Aquest terreny, ja universitari — i avui propietat de l’Incasol fins que sigui venut previsiblement per aixugar els dèfictis del deute públic—, resultava extraordinàriament adequat per la proposta. La comarca tenia terreny, tenia un públic jove i amb interès per la formació —a l’any 1986, de cada 100 estudiants en edat universitaria 15 alumnes universitaris eren del Baix Llobregat—, tenia la societat i les institucions a favor i tenia àmplies possibilitats de resoldre els únics problemes sobre el terreny que podien considerar-se susceptibles de millora, com eren les infrastructures de mobilitat... L’únic que no tenia és el que no ha tingut mai: capacitat per determinar el seu futur. I la universitat es va quedar a Barcelona.

Pretext de l’excel.lència acadèmica
Eren els anys de la Corporació Metropolitana de Barcelona que pretenia l’ordenació del territori de la primera corona i que havia dividit la comarca entre la vall baixa/delta i la part nord i eren també els anys en què l’Ajuntament de Barcelona i la Corporació estaven en mans dels mateixos que manaven a la gran majoria de municipis de la comarca mentre que la Generalitat, que decidia sobre la matèria, estava en mans contràries.

Alguns dels protagonistes del moment que van viure en primeríssima persona aquells esdeveniments com el professor Morán, va escriure fa un parell d’anys un article al butlletí del CECBLL recordant aquell període amb una visió molt particular dels esdeveniments: “...a darrera hora i amb el pretext que l’excel·lència acadèmica no es podia assolir al Baix Llobregat, aquesta nova universitat també es va ubicar a la Ciutat Comtal... [...]en detriment del Baix Llobregat on hauria estat ben necessària socialment... [...] En aquest cas, l’elit intel·lectual barcelonina, pretesament d’esquerra però de la “zona alta”, que menyspreava olímpicament el Baix Llobregat, va guanyar injustament la partida. Cal dir que des del nostre Centre d’Estudis vam reaccionar vivament contra aquesta decisió encoberta, però també és cert que la “classe política” del Baix Llobregat no s’hi va mullar massa, potser per formació personal i pel fet que no entrava en els seus plans immediats, generalment limitats a l’àmbit municipal i sense una visió comarcal de conjunt clara, encara que després alguns dels seus membres hagin prosperat molt políticament”.

No cal afegir gaires coses. Em consta que el ja ex-president Jordi Pujol a qui van passar l’article es va posar en contacte amb Moran per tocar-li afectuosament el crostó. Al contrari del que va passar amb els que han manat en un moment o altre a la comarca. Aquí, les coses passen sense que ningu s’hi senti al·ludit.||