Gibanel i la banalitat del mal

Quan Hanna Arendt va cobrir el judici del nazi Eichmann a Jerusalem, segrestat pel Mossad a Sudamérica, es va posar en contra una part important dels jueus de tot el món —i ella havia estat una jueva perseguida pel nazisme— en defensar la banalitat del mal. És a dir, en proclamar que el mal no era només una cosa dels nazis, i encara menys de l’assassí que jutjaven, sinó del conjunt de la societat alemanya que ho va tolerar i del món avançat que va ser incapaç d’aturar-lo a temps. El mal, venia a dir la filòsofa alemanya, forma part de nosaltres i som nosaltres els que hem de fer autocrítica del nostre comportament per la nostra incapacitat d’eradicar-lo.

No es va cercar la veritat
Salvant les lògiques distàncies, el cas que denuncia “Ciutat Morta”, és conseqüència de la nostra tolerància social, i som nosaltres els que hem de reflexionar sobre per què han passat aquestes coses i per què les hem d’evitar en el futur més immediat. Més enllà de la urgència natural per reobrir el cas i per trobar noves proves que ho facilitin, el mal ja està fet. I no només per la irreparable pèrdua d’una de les implicades que es va suïcidar en mig de la condemna, sinó perquè malgrat el que tothom ha vist en el documental, en el moment en què escric aquestes línies no s’ha iniciat ni un sol moviment per conèixer l’autèntica veritat dels fets per part d’aquells que tenen els recursos per fer-ho: els polítics i la justícia.

Si alguna cosa estava en el focus de la impactant queixa del documental és que ni els polítics, ni la justícia, ni els mitjans de comunicació havien fet res en la cerca de la veritat. Per suposat, el primer implicat era el cos de la Guàrdia Urbana de Barcelona d’on sorgien totes les incògnites: les denúncies contra els acusats, les contradiccions sobre la causa que va provocar les lesions de l’agent ferit, l’absència de rigor en la recollida de proves i l’escandalosa implicació que van fer de la Patrícia Heras i l’Alfredo Pestana, que sembla demostrat no havien ni tan sols estat en el lloc dels fets. Ja no parlem de les més que evidents tortures —per les proves físiques que mostra el documental— i del fet que dos dels principals policies implicats en l’afer estiguin ara condemnats per tortures, falsedat manifesta i ocultació de proves.

La cosa ens preocupa com a ciutadans, però ens ocupa com a baixllobregatins, perquè el que havia estat cap del servei d’Informació i responsable de l’emissió d’informes a l’alcalde Clos quan van passar els fets, és, des de fa un any, cap de la policia local de Gavà, elegit a dit, amb un sou de 69.000 euros, i motiu en el seu dia de força polèmica política per la manera com es va produir la seva contractació i perquè el seu nom s’havia relacionat només uns mesos abans amb el cas Macedònia, obert per un fosquíssim assumpte de tràfic de drogues que implicava diversos cossos policials. Víctor Gibanel, com dèiem, va dir en el seu moment que ell no tenia accés a l’alcalde Clos i que no va tenir cap participació en els fets del 4-F ni abans, ni durant, ni després.

La qüestió és clau perquè l’alcalde Clos va manifestar públicament, només al dia següent dels fets, que l’agent ferit la nit del 4-F, havia rebut l’impacte d’un test al cap, cosa que, de ser certa, desvirtuava de socarrel el que havia passat la mateixa nit en la detenció dels cinc joves processats i ara condemnats. El que és evident és que a l’alcalde algú el va informar d’un fet molt greu que acabava de passar i el que sembla evident és que si Gibanel no hi tenia accés, molt menys accés havien de tenir els agents del cos que van estar al peu del canó aquella mateixa nit. És evident que l’únic que podria dir la veritat sobre qui el va informar és el mateix Joan Clos i ell no ho ha fet, ni segurament ho farà mai, perquè seria reconèixer la seva activíssima responsabilitat en la injusta condemna dels cinc joves. Sí que s’ha manifestat, en canvi, el regidor del districte aleshores que ha confessat ser l’autor d’aquella informació a l’alcalde, però no a través d’un informe escrit. Bé, però si ell va ser l’informador, qui el va informar a ell? Estem on erem. Si alguna cosa podia ser susceptible de ser cremat aquella nit era un informe escrit on s’explicava la prova del test. I com que no hi ha hagut mai cap evidència, Víctor Gibanel pot dir ara tranquil•lament que ell no en sap res, de res, de res. Pot estar ben segur que l’ex-alcalde Clos serà una tomba al respecte i si no hi ha papers, no hi ha evidències. A mi, de tota manera, el que més em va sobtar de les declaracions de Gibanel era que ell no tenia accés a l’alcalde. Dir això el distancia radicalment del que semblaria plausible, però alhora, contra la seva voluntat, amplia la sospita. Perquè si ja resulta increïble que el director d’Informació de la Guàrdia Urbana no tingués accés a Joan Clos, la seva arribada a Gavà, per ocupar un càrrec a dit, certifica la gran proximitat del personatge amb l’alcalde socialista.

Col·locat a Gavà
Gibanel marxa de Barcelona al final de l’efervescència del cas Macedònia, on el seu nom s’havia vist implicat, cap al 2013, i apareix a Gavà a finals del mateix any. L’alcalde, Joaquim Balsera, havia estat, abans d’accedir a l’alcaldia (2003-2005) cap del gabinet de Joan Clos a l’Ajuntament de Barcelona —abans havia estat a l’Hospitalet fent funcions semblants— i des de 2006 fins a l’any passat va ser alcalde de Gavà. Els que van seguir la qüestió a Gavà expliquen que, d’improvís, “es va presentar un perfil ad hoc per justificar la necessitat de crear un alt càrrec nou” i se’l va contractar com a cap de la policia local en un conflictiu ple on, després d’un empat de vots, es va resoldre la qüestió gràcies al vot de qualitat de l’alcalde.

Aquesta no és una eventualitat casual. És una pràctica habitual del socialisme català —només cal recordar els efectes del cas Mercuri sobre les imputacions de contractacions irregulars a Montcada: un aclaparador nepotisme que li ha creat una xarxa de fidelitats fèrries que només ha anat trontollant a mesura que ha anat perdent poder a les institucions. Allà on els socialistes el mantenen, una obligació interna no escrita però evident, és col•locar rotativament, amb sous astronòmics, els càrrecs de confiança política i la gent que ha fet favors. Està encara per fer un reportatge periodístic que expliqui la quantitat de matrimonis, fills i filles, cunyats i cunyades, pares, sogres i amics, que estan repartits per la majoria d’ajuntaments de la comarca, empreses públiques i institucions supramunicipals diverses.

Gibanel no marxarà fins que es jubili... si no el jubilen abans. Però la seva presència a Gavà no s’aguanta, perquè la sospita sobre la seva transcendental implicació en la denúncia de “Ciutat Morta” no es pot esvair simplement amb declaracions difícilment creïbles. Ja sabem que l’equip de govern de socialistes i ICV no faran res per que marxi. Hauria de ser el poble de Gavà qui es rebelés contra aquesta particular “banalitat del mal” i clamés contra els que l’han fet còmplice d’una sospita tan agre. III