“Alguns parlen de casta i no saben el que és una empresa, perquè han estudiat fins els 30 amb l’ajut de la família”. “Hi ha part de l’opinió pública catalana que subestima l’Estat i la seva força. La solució passa per la reforma constitucional”.
José Montilla té ara 61 anys i va ocupar el primer càrrec públic als 24, com a tinent d’alcalde d’Hisenda de Sant Joan Despí, amb l’alcalde del PSUC Carles Riba i desprès de les primeres eleccions municipals de la democràcia de 1979.
Acabat aquell mandat va ser regidor de Cornellà durant dos anys, de 1983 a 1985, i posteriorment va substituir Frederic Prieto a l’alcaldia de la ciutat més poblada del Baix Llobregat. La resta de la seva vida política és més coneguda: president de la Diputació de Barcelona (2003-2004), primer secretari del PSC (2000-2011), ministre d’Indústria, Turisme i Comerç (2004-2006) i president de la Generalitat (2006-2010).
Ja fa sis anys que és senador per designació del Parlament i president de la comissió de Pressupostos del Senat, l’única d’un total de 26 que no està en mans del PP. A més es vocal en la comissió constitucional i en la de les comunitats autònomes i portaveu adjunt en la comissió mixta Congrés-Senat de la Unió Europea. “El Govern no es deixa controlar, però mentre es resolt la situació política espanyola hi hauran plens ordinaris fins a finals d’abril”, diu, i si alguna cosa el caracteritza és la capacitat de treball i de llegir desenes de documents i informes.
Des de la clandestinitat
No hi ha polític a la comarca amb una trajectòria més extensa que la seva ni que hagi tingut mai tan de poder. “Sempre he estat designat o escollit a l’últim moment i sense desitjar-ho en alguns casos”, insisteix Montilla des de la seva oficina d’expresident, a l’avinguda Diagonal de Barcelona tocant a Rambla Catalunya. “Però abans de tot això que dius vaig començar en la política clandestina”, recorda, quan militava al Partit del Treball d’Espanya (PTE).
Quan se li pregunta quin càrrec li ha resultat més gratificant ho té molt clar. “Per un polític català no hi ha res més important que presidir el seu país, però des del punt de vista de la satisfacció personal, sens dubte, alcalde de Cornellà”, explica. “La política local té una cosa que li manca a la política catalana o espanyola, que és la proximitat, el coneixement acurat dels problemes, el disseny o desenvolupament dels projectes, veure el grau d’encert o desencert del projecte que has tirat endavant, la cara de satisfacció o d’insatisfacció de la gent. Aquestes percepcions són molt difícils de tenir en càrrecs com a president de la Generalitat, ministre, diputat o senador”.
Montilla rebutja el qualificatiu de “casta” que s’escoltava fa uns mesos en boca dels dirigents de l’anomenada nova política i recorda la seva biografia. “Sempre he viscut de la meva feina, ja sigui com a aprenent en un taller d’arts gràfiques d’Esplugues, als 16 anys, treballant 12 hores de nit, en una empresa de components electrònics o quan vaig guanyar una oposició a l’administració local. Ningú no m’ha regalat res i els quatre primers anys de regidor els vaig comptabilitzar amb la feina”, explica. “Em sorprèn quan alguns parlen de casta i no saben el que és una empresa i han tingut la possibilitat d’estudiar fins prop dels 30 anys amb l’ajut de les seves famílies”, insisteix, abans de colpejar verbalment algun dirigent de Podemos. “Quan parlen de casta alguns que tenen pares que són els amos d’empreses que formen part de l’Ibex em provoca, no diré sorpresa, però sí la constatació de que s’utilitzen termes inadequats”.
Fa 12 anys que va deixar l’alcaldia i afirma que quan abandona un càrrec, el que sigui, intenta “desconnectar i passar pàgina, el que no vol dir que no l’interessi el que passa a Cornellà”. Viu a Sant Just Desvern però encara hi va, “de tant en tant” a la que considera que sempre serà la seva ciutat. Frederic Prieto explicava en l’entrevista del mes de març a EL LLOBREGAT que encara l’atura gent pel carrer i li diu que va ser un bon alcalde. Montilla explica el mateix. “Es d’agrair”, diu, i assegura que fa molts anys que ningú l’increpa. “El record que més pot tenir la gent de mi és com a president de la Generalitat i tampoc he trobat rebuig de persones que no comparteixen els meus plantejaments polítics”.
De l’Estatut al procés
L’expresident català admet que va ser un error no incloure el PP en el debat de la reforma de l’Estatut. “Es va intentar i segurament s’hagués hagut d’insistir més, perquè hi havia gent que volia participar com el Josep Piqué. La direcció del PP necessitava qualsevol excusa per tenir una actitud d’hostilitat, però no li haurien d’haver posat tan fàcil i això és responsabilitat del PSC, però també de la resta de forces catalanes”. Tampoc es mossega la llengua en recordar el paper de CiU en el procés d’elaboració de l’Estatut. “CiU aixecava el llistó cada vegada que es tancava un tema i ERC el signava. El seu objectiu no era aprovar l’Estatut sinó que es trenqués el Govern d’esquerres i acomplexar ERC. Això va ser un element determinant perquè el PP s’acabés despenjant i féssim un Estatut que sabíem que era de màxims”.
El resultat és conegut. “Tot això va donar munició al Partit Popular, que tenia un interès obsessiu per desgastar el Govern de Rodríguez Zapatero i obtenir més vots a la resta d’Espanya amb un discurs basat en la catalanofòbia. Y de aquellos polvos estos lodos”, remata Montilla. “Avui hi ha molts dirigents del PP que reconeixen en privat que el creixement de l’independentisme està en aquell procés de l’Estatut que va culminar amb la sentència”. Aquest factor no és, segons el seu parer, l’única explicació a l’augment de l’independentisme, sinó que cal afegir la crisi econòmica. “L’independentisme apareix com a element catalitzador del descontent i en d’altres països o zones d’Espanya s’ha traduït en l’aparició d’altres formacions polítiques”.
Sobre la situació catalana es mostra molt crític. “Es tremendament complexa i més ara, amb una situació de paràlisi a la política espanyola, perquè no sabem si hi hauran eleccions anticipades, que em sembla el més probable, i una situació curiosa a Catalunya, amb un govern format pel partit que estava en el govern (CDC), més el partit del líder de la oposició (Esquerra), amb el suport del grup situat a l’extrem ideològic de la cambra (CUP). Ningú es creu en privat que serem independents en 18 mesos, però públicament es manté que la independència està a tocar”.
L’exprimer secretari del PSC admet que mai ha pensat que la consulta legal i acordada sigui el desllorigador del laberint català. “Sempre he estat una mica escèptic amb aquesta possibilitat. Els partits que poden governar Espanya difícilment plantejaran la possibilitat de fer una consulta legal perquè això seria tant com posar en qüestió la pròpia existència d’Espanya. I a més pensen que tenen el dret i la comunitat internacional de part seva”. Opina Montilla que “Espanya sense Catalunya no seria Espanya, seria una altra cosa. Això és el que segurament no entén una part de la opinió pública catalana, que subestima l’Estat i la seva força”. La solució passa, diu, per la reforma constitucional que defensen els socialistes. “Els que volen la consulta per la independències són els que volen marxar i jo entén que defensin això, però els que ens volem quedar en unes altres circumstàncies hem d’esgotar abans altres alternatives, que no dic que siguin fàcils, però la de la consulta la veig molt difícil”.
El desgast socialista
Desprès d’aconseguir les quotes de poder més altes de la seva història amb Montilla com a líder del PSC, els socialistes van caure en suport popular com tampoc havia passat mai. “Nosaltres ho estem pagant des de la sentència de l’Estatut”, diu, i d’això en farà ara sis anys. “Quan hi ha una bipolarització entre els que volen marxar i els que no volen que res canviï, els que més pateixen som els que estem al mig. Unió és extraparlamentària, CiU s’ha trencat, Esquerra forma part d’una coalició. Ciutadans va guanyar en molts municipis de l’àrea metropolitana i mesos desprès va guanyar En Comú Podem en les generals”, constata Montilla. “Estem en una redefinició del mapa polític i no si tornarem a tenir mapes més definitius. Ens trobem en una societat que cada vegada es més líquida o gasosa, depèn de com es miri”, remata amb la seva peculiar ironia.III
Si (
No(
