Corrupció al Baix Llobregat

Que el país està saturat de corrupció, els periodistes que hem exercit des de la dècada dels anys setanta del segle passat, ja ho sabíem. Ho vam denunciar una infinitat de vegades sense cap èxit. Nosaltres denunciàvem però no anàvem als jutjats —no és imprescindible que els periodistes investiguin i acusin judicialment—, esperant que ho fessin els afectats directes. Però els afectats directes, enlloc de reclamar transparència i justícia, el que feien era atorgar majories absolutes repetitives i exasperants. Això servia en massa ocasions als denunciats, per tancar diaris, no amb la repressió maldestre del franquisme rampant, sinó amb l’asfíxia econòmica i la competència deslleial. El resultat va ser el mateix: l’absència de les veus crítiques, del control social i de la transparència.

Alguns lectors es preguntaran quins diaris —diaris en sentit ampli, setmanaris, mensuals, etc.— va tancar això que amb molta fortuna avui anomenem la casta. Uns quants al llarg de la Transició però, en concret, aquí, al Baix Llobregat, com a mínim tres que van fer bandera de la llibertat d’expressió, de la investigació independent i de la difusió dels mals vicis del poder, tots ells en la dècada dels 80. Si hi afegim les veus que es van silenciar de les dotzenes de corresponsals de premsa als diaris de Barcelona que es van creure allò de la premsa professional i crítica amb el poder, la destrucció d’un dels principals mecanismes de control de la disbauxa pública que eren els mitjans de comunicació lliures va ser absoluta. I això sense que l’opinió pública s’hi sentís implicada. Ben al contrari, desprès de cada denúncia d’impunitat, les eleccions municipals donaven als partits del règim més i més majories absolutes. Era la gent qui votava, aquesta mateixa gent que ara se’n fa creus de l’aclaparadora corrupció que ens envolta.

Insisteixo que, de l’onada de corrupció, la única cosa que em sorprèn és que ara surti a la llum amb contundència. I encara em sorprèn una altra cosa més crua: que en prou feines s’hagin descobert casos de corrupció al Baix Llobregat que ha estat un lloc on la corrupció municipal és endèmica perquè ja la vam denunciar als anys 80 després de denunciar-la als anys 70 sumant derrota rere derrota fins la impunitat present. Pensem que si no vam ser capaços d’eradicar-la quan les pàgines dels diaris treien fum aquí, a casa nostra, al Baix Llobregat i L’Hospitalet, què no haurà passat en els darrers vint anys en què la modesta premsa comercial s’ha dedicat a viure i deixar viure, en connivència amb tots els poders que han comprat una informació edulcorada a base de quatre calerons per mantenir el control sobre el que es deia i sobre com es deia. No em podran convèncer del contrari: hi ha hagut, i continua havent, nepotisme, clientelisme, corrupteles i corrupció i si no surt entre nosaltres és perquè no hi ha encara qui filtri, i no hi ha encara qui vulgui fer periodisme valent, arriscat, professional. L’únic periodisme digne d’aquest nom: un periodisme que té l’afany d’informar controlant, crític amb el poder, amb qualsevol poder...

Hi ha alcaldes, equips municipals, càrrecs de confiança a la nostra comarca que resisteixen el pas del temps i que han professionalitzat grollerament la seva inicial vocació, i això en el cas que no fossin ja oportunistes quan van aparèixer a les llistes per primera vegada, que d’aquests també n’hi ha un cavaç. I hi ha alcaldes i equips municipals i càrrecs de confiança, que han heretat els vicis i la impunitat i que només ara deuen començar a mirar de reüll les coses que signen i les coses que han signat, no sigui cas que la història els hi faci justícia quan s’aixequin les catifes del règim. No faig informació en aquests línies. Parlo d’olors, de ferum, perquè no hi ha qui es pugui creure que sense controls i amb majories absolutes repetitives, molts no hagin considerat com a propis els pressupostos i els patrimonis públics. Públics vol dir de tots. És el que té formar part de la casta: que, hores d’ara, després de tot el que ha plogut, no ens creiem l’honradesa sense vigilància perquè si alguna cosa destil·la la casta és la cultura de la patrimonialització del poder i de la impunitat, la consideració del seu blindatge absolut respecte de l’opinió pública.

Catalunya va ser veritablement un oasi pel pacte establert entre qui havia de controlar, periodistes i empreses de comunicació, i qui volia evitar que el controlessin: el poder local, regional, autonòmic. Les empreses van començar restringint les seves pàgines a la informació crítica i els periodistes van acabar rient els tics autoritaris del president de la Generalitat quan deia que “això no toca”. D’aquí a les rodes de premsa sense preguntes, a les compareixences en plasma i als sous de 400 euros, hi va un mil·límetre. I és
on estem.

Correspon denunciar no només la casta política sinó també la casta empresarial i l’alta direcció periodística —molts dels quals encara es passegen per les tertúlies del país— de l’empobriment provocat: empobriment econòmic, però també moral. Si volem regenerar la política són imprescindibles noves idees que defensin noves cares, però si volem regenerar el periodisme el repte és encara més gran: calen nous projectes, noves empreses i nous periodistes. Empreses que vulguin jugar un paper de preservació democràtica enllaçant la seva filosofia professional amb el periodisme crític del final del franquisme. Gent que vulgui jugar un paper fonamental en la regeneració del país i que no es desvïí del seu paper social de primer ordre.