Si fos futbolista, podríem dir que va començar jugant a l’Espanyol, per acabar sent titular del Barça, després de passar una bona temporada per l’Atlético de Madrid. La trajectòria política de Miguel Ángel Escobar, d’Esplugues de Llobregat, s’inicia als entorns socialistes de la seva ciutat natal on va coincidir com a regidor amb Carme Chacón. El debat intern per liderar el partit fa que, al final, donés al salt al món sindical, en concret, a UGT on ha estat director de Comunicació i membre important de l’executiva. Ara, Escobar encapçalarà la llista per Barcelona de Democràcia i Llibertat (Convergència Democràtica de Catalunya, Reagrupament i Demòcrates) al Senat com a independent, després de deixar de creure en el federalisme. Vinculat a entitats com l’ANC o Súmate, Escobar es defineix com a independentista, moderat i socialdemòcrata, tres etiquetes que considera que ofereix l’ala més central de CDC.
-Ex militant del PSC, director de comunicació i membre de l’executiva d’UGT i ara cap de llista al Senat per Democràcia i Llibertat. Què ha passat perquè es donés aquesta evolució?
-És un temps llarg i dura tot el temps que portem de procés en el qual el partit que he militat tota la vida fa un pas enrere en el dret a decidir. Per mi, és un pas enrere important d’on està el 80% de la ciutadania que vol decidir i, per tant, la majoria d’aquest país. Després d’un procés dur com el de l’Estatut, em dono compte que he de trencar amb aquest vincle. Començo, doncs, un procés d’immersió en el sobiranisme –que no era el meu món, jo venia d’altres territoris-, però començo a conèixer gent, famílies, em vinculo activament amb l’ANC, Súmate i hi ha un moment que faig el que sempre he fet: com em considero una persona moderada, he arribat a la conclusió que l’espai polític on més m’identifico és la banda moderada del sobiranisme, que és Convergència Democràtica de Catalunya. Conflueixo amb ells des de la lògica que aquest procés no es farà des de la radicalitat, sinó des de la confluència, la unitat, la centralitat i la transversalitat. Això em va estar amb una gent que el que proposa, al final, és un pacte amb l’Estat, que és el que realment fa por a l’Estat, perquè relacionen pacte amb derrota, amb cessió.
-En definitiva és aquesta ‘sociovergència’ de la qual tan es va parlar després del segon tripartit a Catalunya i que, de fet, es dóna aquí a l’Ajuntament d’Esplugues.
-Aquest espai existeix. Aquesta mena de dualitat no té una forma definida, no hi ha cap partit que la representi, però existeix. Hi ha diferents partits que poden aspirar a representar-la i CDC té molt a dir; però no ho interpreto com un espai ideològic, sinó d’actituds. És un espai que posa l’accent en la qualitat, en fer-ho bé, que no pas en fer-ho ràpid. Aquest procés serà més lent del que voldríem. No és fàcil independitzar-se d’un Estat i és encara menys fàcil crear un Estat nou.
-Aquests canvis de bàndol a política, s’haurien de prendre amb més normalitat?
-La societat canvia i les persones canviem. Assumeixo contradiccions. Les tenia quan estava al PSC, les tinc ara com a independent a l’òrbita de CDC i s’ha de viure amb aquestes contradiccions, perquè si busques refugi en ideologies molt pures al final és estèril, no canvia res i la realitat és contradictòria i complexa i, per tant, s’ha d’abordar amb complexitat i no amb consignes o anàlisis que et satisfacin a tu. La realitat no busca satisfer a ningú.
-Li pregunto perquè les crítiques de part de l’entorn sindical no van trigant en arribar.
-Tampoc han arribat tantes. Pertanyo a un món sindical, encara continuo afiliat a UGT, que ha viscut bé aquesta pluralitat. Des de Eva Granados a Jaume Collboni, passant per la Neus Munté, senyor Violant, conec a molta gent de Ciutadans, com el seu candidat al Senat, Xavier Alegre, que és d’UGT. A l’UGT sabem conviure en la pluralitat. I ha estat un element característic i identitaris de la UGT, perquè s’ha col·locat per davant de les seves necessitats i ha defensat els treballadors independentment de la seva ideologia, que no pas la tendència. Evidentment, hi ha un espai sociopolític molt vinculat al PSC, però no és excloent. No hi ha una batalla dins.
-Per tant, no creu que la seva candidatura perjudiqui al sindicat?
-Crec que no, al contrari, li dóna pluralitat. Altra cosa és que hi hagi gent del sindicat que considera que no sigui ètic, Hi haurà gent que no ho compartirà, però ho entenen perfectament.
-Si em permet, com aquesta societat funciona per etiquetes, entenem, doncs, que és vostè independentista?
-Sí, sí.
-I a nivell ideològic de centre-dreta?
-No. L’únic que he deixat de ser és federalista. Continuo sent socialdemòcrata i t’asseguro que dins de CDC hi ha molts socialdemòcrates. I em sento còmode llegint el programa electoral.
-Si l’haguessin proposat a ERC hagués acceptat?
-No. Insisteixo. Aquest procés no es farà ni des de la dreta ni des de l’esquerra. Sinó des d’un tronc central on hem de conviure matisos. S’ha de superar, per aconseguir el que volem, la lògica ideològica. S’ha de construir un espai que permeti avançar àmplia i col·lectivament; i això és el que jo crec que millor representa CDC -on conviuen socialdemòcrates i liberals- com a gran representant del tronc central on està la gran majoria d’aquest país. ERC és un aliat essencial, però posant l’accent en la rapidesa. I CDC insisteix en la lògica de fer-ho bé, amb pacte. Anar a Madrid amb la força de la nostra raó i demanar que entenguin que la societat catalana ja no hi cap a la societat espanyola.
-És possible aquest pacte encara?
-Serà possible en un moment donat. I serà necessari. I pactaran. Perquè no hi ha divorci sense acord. I l’acord o arriben les parts perquè volen o la imposa un àrbitre, un tercer, que tard o d’hora hagi de ser la Unió Europea.
-Li pregunto el mateix que al senyor Tardà. Entenent que vostès defensen que aquesta serà la última legislatura autonòmica a Catalunya, no és contradictori presentar-se a les Corts Espanyoles?
-Crec que no, precisament, per aquesta lògica de pacte. Anem a Madrid a explicar el nostre mandat democràtic i a demanar un pacte. I evidentment a participar dels debats del Congrés i del Senat. Seria un error deixar que hi hagi una fotografia esbiaixada del que passa a Catalunya, com ho seria que les forces sobiranistes no tinguin el 20 de desembre el pes del 27 de setembre. Sé que hi ha matisos, però el més important és mantenir el rumb que permetrà a Madrid i a la comunitat internacional que, pacíficament, democràticament, anem en sèrio.
-Vostè es presenta al Senat. Què opina d’aquesta cambra?
-És una cambra poc coneguda. S’ha instal·lat que allò no funciona i que s’ha de dissoldre. I en part és veritat. Però vull recordar que els candidats al Senat som els únics que concorrem a llistes obertes, que ara es demanen molt per la millora de la qualitat democràtica. Els senadors són els únics que es poden escollir marcant les creus sobre els noms, independentment del partit. Això és un valor que vincula ja molt més els senadors amb el territori. Molt més que el diputat, que surt per circumscripcions, però a una llista tancada. El Congrés té una lògica més de partit i el Senat més territorial, que encara hauria de ser més perquè passen coses bèsties si vols, com què la província de Barcelona té els mateixos senadors que Sòria. I amb tot el respecte, tota la província de Sòria cap en el Camp Nou i en sobren localitats.
-Arriba, de fet, que no serveix per res.
-S’ha convertit en una lògica de dir, segurament no serveix per res. Jo no sé si no serveix per res. Té unes funcions segurament escasses perquè és una cambra de segona lectura, però des d’allà també es pot controlar al govern i es poden impulsar iniciatives. És un treball més seré, però es poden construir coses. Evidentment molt mancat i amb una imatge deteriorada per partits que han enviat polítics que estaven al final de les seves carreres polítiques.
-S’escolta sovint que el Senat és el cementiri dels elefants morts de la política?
-Seran elefants, però en els quals s’ha de posar una creu. Per tant, es presenten i han de batallar amb un electorat. I els elefants són gent molt sàvia. Els joves evidentment que representen coses i és raonable que hi hagi relleus, però sense desaprofitar ni arraconar a la gent amb experiència, sàvia, que aporti tot el que a la seva carrera política hagi aprés i que pot tornar a la societat. Si tinc la oportunitat de coincidir amb aquests elefants jo ho disfrutaré i crec que aprendré moltíssim.
-Què li sembla la proposta socialista d’instal·lar el Senat a Barcelona?
-Ja fa molts anys ho va dir Pasqual Maragall i no li van fer cas i amb Montilla com a ministre d’Indústria es va aprovar que vingués a Barcelona la Comissió Nacional del Mercat de Telecomunicacions, i va haver de tornar. Dubto que el Senat pugui venir a Barcelona. També tindria gràcia que la suspensió de l’autonomia catalana, si és el cas que es doni amb el vot de l’article 155, es fes a Barcelona.
-Vostè va ser regidor del PSC a Esplugues, a la seva ciutat natal. Quin record té d’aquella època?
-Magnífic. Van ser anys d’aprendre molt. Vuit anys intensíssims. Vaig començar amb 25 i amb 32 ho vaig deixar per dedicar-me al sindicalisme i crec que tot polític hauria de passar per l’escola de la política municipal.
-Li volia preguntar, de fet, què en pensa de la política local, devaluada per la LRSAL?
-Aquesta llei del Partit Popular forma part de la lògica centralitzadora, la lògica de concentrar poder. No creuen en el principi sagrat de la subsidiarietat. No creuen què el poder de decisió contra més a prop del ciutadà millor. És millor, més fàcil, més correcte i transformes més la realitat si a la primera línia de la política, que són els ajuntaments i que, per tant, tenen un contacte directe amb els ciutadans, s’aboquen més recursos i competències. Sempre he estat partidari de donar major finançament i autonomia als ajuntaments. Són fonamentals perquè optimitzen els recursos, actuen sobre el problema –són quirúrgics, són eficaços- i, a més, reconcilia la política amb el ciutadà. El polític el toquen, se’l troben pel carrer, quan el voten, el coneixen. Té una dimensió de proximitat tan forta i tan humana que està plena d’oportunitats d’aprenentatge i de transformació real d’una societat.
-L’alcalde Antonio Pérez va haver de deixar la política per un cas de corrupció. Hi ha corrupció als ajuntaments?
-La corrupció desgraciadament va en la condició humana. I per això han d’haver mecanismes de control i una cultura política d’honestedat. Al final, tot no es pot controlar. Per molt control que hi hagi sempre hi haurà escletxes per cometre pràctiques irregulars, per tant, s’ha de configurar una cultura de pagar impostos, de complir amb la llei i de servir al càrrec.
-Ajuda el monocolor a la governança?
-No sé si ajuda o no, però si un partit durant tots aquests anys es manté al poder, alguna cosa bé farà o alguna cosa malament farà la oposició. Els ciutadans no són gent sense criteri. Sóc partidari de la limitació de mandats.
-Vostè va rivalitzar internament amb Carme Chacón per liderar el partit, que al final cauria en mans de Lorenzo Palacín. Ara que han passat vint anys i que el destí els fa coincidir novament, què va passar aleshores?
-No va passar res, mai em vaig enfrontar amb ella. Jo representava un sector del partit de la ciutat i això entrava en contradicció amb altres interessos –legítims també- d’altre sector del partit. I en un moment donat vaig decidir dedicar-me al món sindical, sense arribar a la lògica de conflicte i de llistes alternatives. És un valor que sempre ha tingut el PSC, la capacitat de mantenir la unitat del partit. Hi ha més llegenda que realitat. Vam coincidir durant dos anys el grup municipal i, al final, ella va tirar cap a Madrid i jo cap al sindicat.
-Efectivament ella sempre ha estat més PSOE que PSC. Què en pensa de Chacón?
-Tothom té el dret a evolucionar. Igual que jo ho he fet, admeto que ella hagi evolucionat més cap al PSOE. És igual de respectable. A partir d’aquí, doncs, li toca fer el paper que li correspon com a candidata i defensar els interessos del PSOE a Catalunya perfectament.