“Ens costa dedicar diners, persones i temps per mantenir els temples”

Ens rep a la Casa de l’Església, la seu del Bisbat. Amable, tranquil, sempre amb un somriure a la boca, la conversa s’allarga quasi una hora. Apago la gravadora. Fem broma, precisament, pel temps de l’entrevista: “Segurament tingui el rècord, senyor Cortés”. Però ens quedem xerrant una estona més: “Aquí estem... filosofant” li diu a un treballador de la Casa de l’Església que l’avisa que tenia una nova visita. Sacerdot des de 1971, Cortés ha estat també Bisbe d’Eivissa (1998-2004) des d’on va donar el salt per liderar la nova Diòcesi de Sant Feliu que ja compleix més d’una dècada.

-¿Què representa pel territori comptar amb aquest bisbat propi amb la denominada Diòcesi de Sant Feliu?
-Representa una novetat important perquè quan es va crear la diòcesi s’havia d’insertar en una realitat humana que no existia com a tal. La Diòcesi de Sant Feliu no tenia un lloc on aterrar, no hi havia una consciència de formar part d’una unitat sociològica. L’objectiu més important va ser, doncs, afavorir –primer- aquesta consciència humana amb personalitat supraterritorial i compartir-la. Ha estat una aventura que hem assumit des de fa uns anys amb esperança. Pel que fa el Baix Llobregat, representa –per habitants- un 65% de la Diòcesi. A més, sí que té certa consciència d’unitat, amb certa sensibilitat, compartint el riu i la frontera amb Barcelona.

-¿S’ha pogut aprofundir, així, en el missatge més social que reclama el territori?
-Hem mirat d’assumir, sí, la realitat social que el territori estava demanant i incorporar-ho a la nostra manera de veure la vida, la transcendència, la nostra fe i els nostres compromisos. També hem mirat d’afavorir els lligams entre comunitats.

-Ara que ha passat poc més d’una dècada, ¿ha estat positiu el canvi d’estructura?
-Estic convençut que sí tenint en compte les nostres visites a les parròquies i la relació amb els ajuntaments. Cal dir-ho, sempre ens han rebut molt bé i això té resultats positius. Sempre hem mirat de col·laborar en l’àmbit cultural i social, que són els terrenys més comuns. I després quan ens reunim a Sant Feliu es va creant una sintonia i una empatia comú per formar part de la Diòcesi; i això ajuda molt a crear consciència social.

-Com veu la religió catòlica al territori?
-La religió en grau d’autenticitat màxima és molt minoritària. És a dir, sabem que l’Església hi ha graus de compromís, nivells de dació personal. El nucli de persones que han viscut la seva fe amb una adhesió lliure i que, a més, són conseqüents i participen de la vida de la comunitat, que preguen i freqüenten la Eucaristia són la minoria. Cal dir, però, que la vinculació de la religió amb la cultura és important. Tractem amb partits polítics, ajuntaments o entitats culturals i sempre hi ha una voluntat de col·laboració, de diàleg, de reconeixement important.

-Pateix molt la Institució quan la ciutadania no acaba d’anar a l’Església?
-Sí. I patim més en la nostra tasca que és ampliar el nostre nucli més compromès. És una de les nostres preocupacions, créixer en aquest sentit. Portem endavant la Pastoral i el primer any, sobretot, és una interpel·lació a l’autenticitat de la nostra fe: si ets cristià, que siguis cristià conscient, lliure, compromès, actiu dins de la comunitat cristiana i dins de la societat.

-Quina és la tendència del seguiment que tenen al territori?
-Depèn. De llocs i de parròquies. Hi ha parròquies que tenen clarament una corba ascendent, perquè providencialment t’has trobat cristians i un rector que estan lliurats a l’Evangeli i miren de ser molt autèntics; i altres llocs que viuen de la inèrcia. És a dir, viuen del que s’ha fet sempre. I vivint de la inèrcia, s’ha anat morint. El fenomen és ambigu, en tot cas, depèn de la llibertat de les persones i d’altres qüestions com la immigració. La generació dels fills d’immigrants dels anys 60 i 70 és menys religiosa i practicant, perquè la cadena tradicional s’ha trencat. Lògicament, això es podia interpretar com una progressiva secularització. Després està la immigració més recent.

-Com els nouvinguts de zones com Llatinoamèrica, on són més practicant.
-Sí ho són, sí. Venen d’una Església més participativa, més arrelada i compromesa i es nota. I s’estranyen sabent que l’Església ha estat aquí tan important. Adolescents i joves, integrats i estudiants de nivells universitaris, són capaços de presentar-se a l’Església i demanar el Sagrat de la Confirmació.

-Al Baix tenim temples molt destacats. En quin estat es troben?
-Ens costa dedicar mitjans, persones i temps pel seu manteniment. Darrerament, arreu de la crisis, tenim molt poques per no dir cap ajuda oficial, tret de la Diputació que ens ha ajudat en alguns casos. Costa mantenir-los amb les eines institucionals. És la nostra preocupació. El que voldríem és que els Ajuntaments entenguin que, independentment del significat específicament religiós, gairebé sempre són referents de la imatge del lloc i que tots hauríem de tenir interès en conservar l’edifici. De moment, anem fent amb les possibilitats que tenim i amb la col·laboració d’empreses i de persones.

-Es planteja el debat sobre l’IBI. Si l’Església hagués de pagar l’impost, el Bisbat de Sant Feliu es podria fer càrrec?
-No, no. Ara, tal i com tenim els ingressos de manteniment, seria impossible. Hauríem de buscar una altra solució. Si vas preguntant per ajuntaments, algú et diria sí, sí, que pagui l’Església. Però la gran majoria no consideraria que el temple o el campanar de la parròquia sigui d’una propietat privada de la qual algú es beneficia. És una propietat de l’Església, però té un significat social i cultural. No és cap privilegi, doncs, per l’Església, és normal.

-Els que han guanyat un pes fonamental ha estat Càritas durant aquest anys.
-Malauradament, les institucions d’ajuda com Càritas estan de plena actualitat perquè és de plena actualitat la crisis. El que voldríem és que Càritas, que es nodreix de voluntariat via parròquies o institucions directes, doncs, sigui cada vegada més eficaç, però sobretot més autèntica en quan a la dedicació. No és una empresa d’assistència social, sinó que és una expressió molt concreta que neix d’unes conviccions sobre l’Església, sobre el món, sobre la societat i, sobretot, d’una manera de percebre el pobre i la pobresa.

-Pel que diu és una entitat amb molts voluntaris, però amb poca estructura. En quina situació es troba després de tants anys de crisis?
-No voldríem créixer massa en estructura. Hem crescut i, de fet, ara tenim problemes d’espai, perquè s’han creat branques en funció de les necessitats: mares solteres, sense sostre, els infants... Sabem que si creixem descontroladament, l’estructura ens menja. Fins ara ens mantenim Vam néixer quan ens vam dividir de Barcelona i el fet de ser més petits i sense un ‘staff’ tant gran i rígid ens permet d’arrelar molt la comunitat parroquial amb la realitat de les persones.

-Corre el perill, ara que hi ha certa recuperació, que la gent s’oblidi que encara hi ha molta feina a fer?
-Sí. Recentment escoltava un empresari parlant de signes de recuperació, que la gent ha recuperat la il·lusió i va animant-se. És enganyós si només veiem aquests signes externs: continuen havent moltes famílies que no arriben a final de mes; les feines són precàries; no s’ha consolidat un progrés clar; i la gent de Càritas està comprovant que aquest perill és real.

-Com veu els joves del segle XXI, que són, en definitiva, el futur de la nostra societat?
-L’evolució dels joves és imprevisible. Alguns pensen que s’accentuen les mancances sociològiques i psicològics com el seu pragmatisme, l’individualisme, l’interès immediat de les coses, la manca de perspectiva idealista, manca d’utopies, la fixació de tipus immediat i material, l’hedonisme... Jo no ho tinc tan clar. El jove continua indignant-se davant realitats negatives. Això, per nosaltres, és bo, perquè el cristià autèntic és un indignat amb la realitat. El que voldríem és que els joves trobessin un camí de transformació personal i social que condueixi a no perdre l’alegria i la pau i a la vegada canviar les coses. És a dir, no desanimar-se quan les coses no van bé. I això és, creiem, el que porta la fe. Hi ha una cosa preocupant: la violència entre adolescents i joves.

-El Papa Francesc està fent una veritable revolució. Què li sembla?
-És evident que és una cosa positiva. Està bé que les persones no ens posi l’etiqueta d’Església tancada. Però, pensem que el Papa Francesc és enganyós, és molt enganyós. Perquè és molt i molt exigent en terrenys morals, per exemple, i alhora vol que l’Església i el seu missatge s’obri. Però les persones que estan molt contentes amb el Papa Francesc m’agradaria que el segueixin, perquè el grau de compromís seu no és gens comú. Amb el mateix Evangeli que els Papas anteriors, és radical, molt radical. És a dir, un jove o una persona amb esperit burgés i hedonista, tard o d’hora ensopegarà amb el seu missatge. Això és fort. Una cosa és que els hi agradi el missatge, altra cosa és posar-ho en pràctica.

-Vol dir que en algun moment hi haurà fractura amb part del col·lectiu acostumat amb altre perfil?
-Sí, clar. Quan entrem a parlar de la vida quotidiana, el Papa Francesc és molt profeta i denuncia sense pels a la llengua. Això crida molt l’atenció, però, d’acord, fes cas. Fes cas del que diu. Que fas dels teus diners, del teu temps... Si t’agrada molt el missatge, però no canvies res de la teva vida, doncs, el discurs agradable queda en no res.

-En tot cas, el missatge és positiu i, de fet, segur que servirà per fer neteja. Recentment s’han publicat, de fet, dos llibres sobre corrupció. Què en pensa?
-Exactament. Si el Papa vol ser efectiu i radical hi haurà mesures fortes com està passant. Ja portem dos o tres persones sancionades que s’han aprofitat de privilegis dins de l’estructura vaticana. Pensem que ha estat un gra de sorra de les muntanyes de corrupció que hi ha a la societat. Ja dic, molts estaran molt contents amb el Papa, però no sé jo a l’hora de la veritat...

-Com va viure els atemptats de París?
-Amb molt de dolor. Primer, pel patiment humà que tothom amb mínima sensibilitat pot tenir. I, segon, que ens afecta més als que creiem en Déu. I és que aquests atemptats estiguin barrejats amb motius religiosos. Alguns han dit que si no estigués el factor religiós no hi hauria suïcides ‘kamikazes’, per exemple. Ens preocupa perquè la interpretació que es fa és que la religió, maltractada per una realitat entesa com absoluta, ens fa intransigents, tancats, incompatibles amb la raó, amb la pau democràtica i creiem que és tot el contrari.

-Els radicals no són, doncs, per qüestions religioses, sinó més aviat per motius socials o, fins i tot, econòmics?
-Pot ser per motius religiosos, però d’una religiositat falsa. Amb una interpretació falsa que els porta a ser violents i a imposar. Hi ha possibles raons religioses que aprofiten l’absolut de Déu per justificar l’absolut de la seva acció, amb atemptats o amb invasions... Això és incompatible.

-Cal incentivar la normalització de la pluralitat religiosa?
-Sí. Al Baix Llobregat s’ha donat algun cas ben significatiu. Sense citar noms ni llocs, un col·lectiu musulmà ens va demanar un local per fer pregaria habitual; nosaltres vam oferir el local; l’Ajuntament, com a mediador, va preguntar a l’associació de veïns i aquests van votar que no. Per tant, ni l’Ajuntament ni nosaltres van poder fer aquest local per la pregària musulmana. Volem mantenir aquesta relació de normalitat, però aquesta normalitat, malauradament, no es detecta a la societat ni en la cultura. Hi ha veritable por. En tot cas, són casos excepcionals, perquè la convivència en el dia a dia no manifesta problemes.

-Ha de ser la societat conscient que amb discursos intolerants també es genera un rebuig i un odi que pot convidar a moltes persones a radicalitzar-se?
-Pot passar sí. Estar per analitzar el per què aquests joves se’n van a l’Estat Islàmic. No està tan clar perquè molts estan ben integrats amb treball, feina i havent estat molt amb nosaltres. Hi ha un interrogant. L’únic antídot perquè les persones no optin per la violència o per camins inhumans és un bon fonament de la seva vida, no descuidar dimensions transcendents quotidianes com la família, el treball, la convivència, la felicitat... Que el fonament sigui positiu i sa.

-Aquest Sant Esteve hi ha hagut canvi a l’arquebisbat de Barcelona. Juan José Omella substitueix a Sistach. Què li sembla?
-Sistach s’havia jubilat i el canvi s’havia de donar. A Omella el conec prou i és una persona molt valuosa des del punt de vista humà. És un gran comunicador, molt empàtics amb la gent, molt positiu, amb un sentit social molt accentuat i serà molt positiu per la Diòcesi de Barcelona, que és molt rica en iniciatives i a nivell d’institucions.

-Vostè va fer carrera a València, també va estar a Eivissa, perquè la gent el pugui ubicar, com defineix el seu perfil?
-Quan em pregunten si sóc de dretes o d’esquerres, sincerament, fuig sempre de les classificacions. No funcionen a l’Església. I sempre he pensat que encertaré quan revisant-me honradament davant de Jesús mantinc la voluntat sincera de ser evangèlic. De vegades, l’Evangeli et portarà a prendre decisions més en sintonia amb una ala i, de vegades, a un altre. És una monomania que tinc des que sóc rector i, a més, bisbe. Tot i que el món mediàtic classifica a les persones, jo no miro de ser equilibrat entre una banda i un altra, sinó que s’ha de ser radical si una decisió o una paraula ha de ser evangèlica. Miro de contrastar-me sempre amb el que faria Jesús o amb el que faria l’Evangeli. No sé si això em defineix, però intento ser lliure del joc polaritzador d’un estil o altre. III