Antònia Castellana: “El poder se’ns puja al cap, per això hem d’entrar i sortir”

Antònia Castellana farà 66 anys aquest mes de maig i va arribar a l’alcaldia de Molins de Rei quan només en tenia 28, a les primeres eleccions democràtiques desprès del franquisme. Era al 1979, el PSUC era el referent de l’esquerra desprès de la dictadura i Castellana es va convertir en una de les 30 dones que es van posar al capdavant d’un ajuntament català, quan no existien les quotes ni el repartiment del poder entre famílies dins un mateix partit. Va estar vuit anys al càrrec i ho va deixar per fer de mare i recuperar la seva professió de mestra, que va exercir durant 26 anys lectius amb alumnes de diferents edats. Una lesió lumbar la va obligar a abandonar la feina ja fa 13 anys.

Ara es confessa feliç, és àvia i sempre que pot aprofita per treure a passejar una gosa entrada en anys. Accepta encantada l’entrevista que li proposa EL LLOBREGAT, en una zona de vianants de Molins, el poble on ha viscut tota la vida, tret de dos anys que va haver de marxar al barri de Sant Ildefons de Cornellà per una operació policial al domicili de la família, al final del franquisme. No pot encadenar tres frases sense fer una pausa. “Adéu, maca”, “Ei, sí que fas patxoca”, “Molt bé, i tu?”, respon als veïns que la saluden i que es mostren encantats de veure-la asseguda a la terrassa d’un cafè al centre del poble després de dinar, un gest poc habitual, diu.

Entre el barri i la fàbrica
La seva militància, com la de molts marxistes de l’època, arrenca a les fàbriques i els barris, que es on es feia política, quan no s’ensenyava a les facultats. Amb poc més de 20 anys va entrar a Bandera Roja, el referent de l’època, i va ser escollida responsable política a Molins, el mateix que li va passar quan va aterrar al PSUC al 1976, el mateix camí que van recórrer centenars d’antifranquistes. “El primer dia, els iaios de la vella guàrdia, en veure que arribava gent jove i amb estudis, ràpidament em van triar també responsable política”, explica sobre aquell temps. “Una època dura, quan no era cap ganga militar i si rebies alguna cosa era un pal”.

De la mà de Joan Garcia-Nieto, un referent ètic, polític i sindical del Baix Llobregat, l’Antònia va aprendre marxisme en una comunitat de base de Cornellà, on també compartia amb el jesuïta Nepo la militància en Cristians pel Socialisme. Va ser ell qui la va casar el dia de l’execució de Salvador Puig Antich, en un acte que havia de ser alegre i va esdevenir un funeral. Era dissabte i en acabar “tothom va marxar a Barcelona a manifestar-se i fer sarau”.

Castellana confessa que no ha perdut la fe, però sí adverteix ràpidament: “no congrego amb gaires postulats d’Iniciativa per Catalunya ni de Comissions Obreres”. Encara paga les dues quotes, “perquè és la meva història”, però admet que els ha deixat de votar en algunes eleccions.

Crítica amb tothom
“No em fa vergonya dir que a les autonòmiques vaig votar la CUP i a les generals, En Comú Podem. Aquesta canalla de la CUP ha fet molta feina a Molins. Són crítics i una mica pamfletaris, però són joves, què vols? Són el nostre relleu”, diu l’exalcaldessa.

Les raons del seu desencís polític les té clares. “Això s’ha institucionalitzat molt, falta renovació i aire fresc. Desprès d’un càrrec institucional, el que sigui, hem d’anar a les barricades, les que siguin”. Ella participa ara en un grup de dones alternatiu de Molins de Rei, Les Heures, que estan enorgullides de no tenir local ni compte corrent. També col·labora en una plataforma creada en suport dels refugiats, Molins acull, “bàsicament per sacsejar consciències”.

“Sóc molt crítica amb tothom, amb els meus també. Quan testem institució, el poder ens puja al cap, no vull dir que a mi no em passés una mica, però als vuit anys me’n vaig anar cap a casa. S’ha d’entrar i sortir, un ha d’agafar perspectiva”, explica. Ni tan sols aplaudeix les noves formes de fer política. “Tot el que sigui sumar les esquerres em sembla bé, però algunes maneres no m’agraden, com el repartiment de cadires, el poder pel poder, i col·locar la gent. La política es servei, presentes un programa, si guanyes l’executes i te’n tornes a casa. Si desprès algun dia vols tornar, tornes a fer un programa i un equip”, insisteix.

“No calia programa”
De l’època de l’alcaldia guarda “molt bon record, perquè en vuit anys vam donar la volta al poble”. Assegura que al PSUC de Molins de Rei no li calia fer programa, perquè des del 1971, quan es va enfonsar el pont de les quinze arcades per una riuada, el partit havia encapçalat totes les reivindicacions. “Quan es celebraren les eleccions vam recollir la feina feta durant anys, en una llista que aglutinava gent de la cultura, l’església, metges, de la tercera edat i el moviment obrer i veïnal”. “Han hundido nuestro puente”, deia aquella primera octaveta que va llençar per Molins de Rei quan l’aigua es va endur el que va ser pas obligat per anar de Barcelona a Madrid que va fer construir Carles III i era punt de trobada del comerç de la zona.

A tall d’exemple d’obra de govern recorda que el pas a nivell de la Renfe es va cobrir al primer mandat democràtic, pactat amb la Generalitat provisional de Josep Tarradellas. “A Sant Feliu de Llobregat o a Montcada encara l’esperen”. El mateix va passar amb els canals, una reclamació històrica que la democràcia municipal va resoldre. “Al meu barri passava un per cada banda, el rec vell i el de la infanta, amb unes rates enormes”.

La seva condició de dona no va ser cap obstacle per ser escollida alcaldable. “La polèmica va venir desprès, quan alguna gent veia l’enorme força social i política que tenia el PSUC”, explica, mentre ensenya un article de l’època escrit per Miquel Roca on deia que a Molins de Rei hi havien dos problemes: tenir una dona alcaldessa i que era comunista.

A les primeres eleccions municipals el PSUC es va quedar a un pas de la majoria absoluta, el mateix resultat que va aconseguir quatre anys desprès. Tot i això va governar amb el suport d’una regidora independent socialista, CDC i Esquerra Republicana. Instal·lats ja en plena descomposició, el psuqueros van perdre l’alcaldia amb la marxa de Castellana al 1987 a mans del PSC i de Casimir Boy, mort ara fa un mes. “Aquell mandat va ser un desastre”, evoca Castellana. Segurament això explica que quatre anys desprès es tornés a presentar de número dos en una llista d’unitat encapçalada per Josep Janés, com a independent, amb Iniciativa i Nacionalistes d’Esquerra. Van recuperar l’alcaldia i l’experiència es va repetir, també amb èxit al 1995 i Castellana va tornar a ser regidora de la dona, però sense dedicació exclusiva, perquè treballava a l’escola.

L’alcaldessa es confessa independentista, però crítica, com no podia ser d’una altra manera. Ha participat en algun acte per la consulta o convidada per la CUP i Esquerra, però no veu clar com s’està portant l’anomenat full de ruta. “Han d’haver moltes confluències, s’ha de fer ben fet, s’ha de sumar i no es pot tirar pel dret.

No es pot declarar la independència amb una minoria, però m’està bé una Catalunya independent. Jo no era independentista, però la praxis m’ha fet quan vas per aquets mons de Déu i veus les autovies gratuïtes”, conclou. III