En els darrers temps són nombrosos els articles que s’han arribat a escriure sobre la desafecció de la societat catalana cap a l’estat espanyol, quin és l’origen de la mateixa i quines poden arribar a ser les conseqüències.
No incidiré més en aquest fet, però en canvi, sí que vull aportar la meva reflexió sobre la creixent desafecció de la societat catalana cap a la Unió europea. Abans d’iniciar el procés d’autodeterminació de Catalunya, la societat catalana de forma molt majoritària, no concebia una Catalunya, ja fos independent, o com a regió d’Espanya, fora de la Unió europea. De fet, tant des del sector independentista, com des del sector unionista, la pertinença a la Unió Europea s’emprava com arma llancívola. Fins i tot es titllava a tot aquell que no volgués formar part de la Unió europea, com un radical antisistema.
Ara bé, tot i no tenir enquestes, després de la reacció que ha tingut Europa envers als ferits produïts per la Policia Nacional i la Guàrdia Civil l’u d’octubre, la desafecció al projecte comunitari ha augmentat a Catalunya. No em cal anar gaire lluny per percebre aquesta desafecció, doncs jo soc un d’aquests.
Els catalans concebíem la UE com un organisme que garantís els drets fonamentals més bàsics dels seus ciutadans, que defensaria els valors democràtics a capa i espasa, i que de cap de les maneres permetria que un estat membre pogués exercir la violència contra els seus ciutadans.
Però la realitat no ha estat aquesta, la UE no només ha mirat cap a una altra banda, sinó el que és pitjor, ha justificat la violència dient que és un afer intern del Regne d’Espanya, i per tant li dona tota la llibertat per vulnerar tots aquells drets dels individus que estimi oportú, en pro de la unitat d’Espanya.
Així doncs, de retruc no només veiem com Europa no defensa els drets fonamentals, sinó que demostra que per pintar quelcom dins la Unió europea has de ser un estat. Si ets estat pots fer el que vulguis, i si no ho ets, no tens dret ni tan sols ha demanar mediació de les institucions comunitàries.
Es trenca el mite que en un món cada cop més globalitzat no calen fronteres estatals, perquè la realitat ha demostrat que per ser a la taula del Bernat, i ser comptat, has de ser un estat.
En definitiva, no existeixen ni valors comunitaris, ni interessos comunitaris. La Unió europea és un club privat d’estats, on l’únic interès i objectiu és preservar els interessos individuals d’aquests. Una autèntica llàstima que els caps d’estat europeus hagin tirat per terra els valors fundacionals de Robert Schuman. III