Fa uns dies ens va sorprendre una informació del tot imprevista. L'acord de tres ajuntaments de la comarca per impulsar una estratègia territorial al sud de Barcelona en la zona més controvertida de l'àrea metropolitana, de més atractiu ambiental, de més pes econòmic i, de llarg, la més abandonada administrativament. M'estic referint a la nova Estratègia per un Delta del Llobregat més natural, més ciutadà i amb més activitat econòmica inclusiva.
Ignoro absolutament què ha mogut als tres ajuntaments amb més compromisos en aquest espai a reunir-se, signar un acord i donar a la publicitat un document que, llegit amb cura, resulta del tot incomprensible per improductiu. No solament perquè tot el que s’anuncia ja forma part de les estratègies de les institucions que fa anys intervenen en la zona, sinó perquè el seu llenguatge respon a un miratge: desenvolupar no se sap ben bé quines idees, per fer no se sap ben bé quins projectes i amb la intervenció de no se sap ben bé quins agents. La veritat és que la zona és molt controvertida. Parteix d’una història convulsa que és va resoldre abruptament durant molt poc temps i que mai, des de fa ara cent anys, ha tingut un correlat precís amb la idea primigènia.
L’anomenada Zona Franca es va crear per aprofitar la conjuntura de la primera guerra mundial quan convenia un port franc en el mediterrani per substituir els dipòsits francs de les potències en guerra. La idea va fructificar i de seguida es va veure que l’espai dedicat inicialment resultava del tot insuficient, mentre que sota el Montjuic hi havia una enorme extensió de terreny de maresma i agrícola que podia ser segregada de l’Hospitalet sense gaire trasbalsos. I així es va fer, contra el criteri municipal que perdia 900 Ha de terme i sense que ni tan sols l’organisme creat per administrar el nou territori amb les noves finalitats, tingués un sol representant del municipi que aportava tal quantitat d’espai. I així, fins ara. Aquell dipòsit de port franc es va anar convertint en un espai industrial, més tard en un nus d’infraestructures, després en un sistema mixt d’infraestructures i serveis i ara en un territori on s’entrecreuen interessos diversos que passen pel Consorci de la Zona Franca, els ajuntaments de Barcelona i El Prat, pel que fa als terrenys lliurats després del desviament del Llobregat, l’autoritat portuària, l’administració duanera i una vocació indeterminada que intenta mantenir la protecció natural, amb infraestructures de gran relleu com la dessaladora i la depuradora, el desenvolupament de les Zones logístiques aeroportuàries, l’ampliació de Mercabarna, el desenvolupament poligonal del Prat vermell, les noves adequacions dels solars i naus de l’antiga Seat, etc, etc. Com és ben evident, un batibull d’administracions, autoritats, propostes, serveis i criteris que representen tan un repte com un enrenou.
Què fer i com fer-ho
Ja fa molts anys, arran les grans realitzacions urbanes de Barcelona com a conseqüència del projecte olímpic, vaig preguntar en una entrevista feta per a l’Avui al gran urbanista Oriol Bohigas —que el meu veí de pàgina esmenta per expressar el sistema funcional que defensava per confegir una ciutat: residència i comerç— quins havien estat els criteris per desenvolupar la costa nord de Barcelona, avocant la ciutat al mar, mentre s’havia abandonat deliberadament el desenvolupament de la costa sud que potser tenia més atractius cívics. Bohigas, sorprès per la pregunta, em va sorprendre així mateix amb la seva resposta: urbanitzar la costa nord, amb les seves enormes complexitats, era infinitament més senzill que intentar esbrinar què calia fer amb la costa sud. Primer calia saber què fer, va venir a dir. Després calia saber com fer-ho.
Vint-i cinc anys després d’aquella conversa, el document signat pels tres ajuntaments veïns del territori de la costa sud ens apareix com l’evidència del que ja exposava amb la seva sobrada experiència el reconegut urbanista: encara estem per esbrinar què cal fer amb la costa sud, probablement el territori català més intervingut i menys definit.
A escassament un any i mig del centenari insidiós de la pèrdua d’una part molt substancial del terme hospitalenc, l’Ajuntament d’aquesta ciutat hauria d’anar un pas bastant més enllà de la declaració de principis de la Estratègia Delta, que té poc de delta i encara menys d’estratègia, i demanar dues coses: la delimitació de qualificacions del sol i el seu respecte absolut, l’aclariment sobre els usos i les administracions intervinents i un lloc en les decisions del Consorci. Un lloc de pes en el Consell d’Administració que presideix la senyora Colau per restituir, ni que sigui administrativament, la segregació forçada de 1920.
No n’hi ha prou
Està bé que l’Ajuntament de Barcelona vulgui participar amb els seus veïns del sud en l’ordenació territorial d’un espai multiusos que implica a tots. És un gest per evitar que es continuï considerant la ciutat de Barcelona com el monstre que devora el que l’envolta i expulsa allò que l’incomoda. Però no n’hi ha prou. S’ha de passar de les sensibilitats a les actuacions. L’Hospitalet encara té molt a planificar i els terrenys de la Zona Franca vocacionalment industrials, logístics i de serveis podrien jugar un paper fonamental en l’esponjament municipal del centre del terme. Cal recordar que la ciutat més saturada d’Europa podria recuperar espais oberts, pactant un trasllat operatiu de la seva zona industrial més potent cap a territoris que havien estat propis i que la podrien salvar.
Per això cal que la ciutat tingui presència, veu, vot, força i eficàcia en el Consorci i en l’Àrea Metropolitana on s’hauria de definir bona part del seu futur. Està bé signar papers i fer declaracions, però les filigranes dialèctiques difícilment enganyen ningú.
Si (
No(
