Allò que el vent s’endugué

Tot indica que, si alguna vegada vam ser singulars, aquella singularitat s’ha dissolt en la uniformització del conjunt del país. Ja fa temps que vam deixar de ser diferents però, probablement, ara som més iguals que mai. Donem les gràcies a allò que el vent s’endugué.

En pocs dies de diferència han aparegut sengles informes que fan un retrat de la comarca i de l’Hospitalet que ajuda a entendre aquesta realitat canviant. M’estic referint a l’informe sobre la renda disponible de les famílies de l’any 2016 —que és el darrer publicat al respecte per l’Idescat— i el de Conjuntura Econòmica de l’Hospitalet i el Baix Llobregat del primer trimestre d’aquest any, que ha presentat el Fórum Empresarial del Llobregat i que, juntament amb el de l’Observatori Comarcal sobre els Polígons d’Activitat Econòmica, contribueixen a mostrar en quin punt som pel que fa a l’evolució social i la seva conseqüència política.

Si no hi havia dubte que el Baix Llobregat va protagonitzar la fase més activa del moviment reivindicatiu protagonitzat per una classe obrera industrial molt combativa durant el final dels anys 70, també va ser ben evident que la repercussió político-electoral mai va ser tan abrandada. De fet, a la comarca va ser preponderant, des del primer dia, la socialdemocràcia del PSOE molt per davant del propòsit comunista que ja aleshores havia perdut qualsevol vel·leïtat revolucionària. Allò del “cinturón rojo” va ser sempre més una entelèquia mediàtica que no pas una realitat manifesta, i això ha anat a més i no solament perquè el sector industrial hagi perdut pistonada en relació al sector serveis que sempre ha estat més controlable. Hi han contribuït noves realitats que s’han mostrat molt eloqüents al llarg dels anys com posen de manifest els altres informes. D’una banda, l’Informe de l’Idescat explica que la renda de les famílies no ha parat de créixer des que s’examina (2011), situant-se el 2016 en els 17.800 euros que supera la mitjana catalana i que només és inferior a la de l’Àrea Metropolitana per l’impacte de Barcelona. Precisament un dels municipis de la comarca, Sant Just Desvern, és el segon en RFD dels analitzats a Catalunya, per darrere de Matadepera i per davant de municipis que es consideren rics de mena com Teià o Sant Cugat, per exemple. I només 9 municipis dels 30 del Baix Llobregat tenien, aquest 2016, una renda inferior a la mitjana de Catalunya.

També l’estructura demogràfica de la població comarcal explica aquesta progressió. Gairebé el 60% de la població estudiantil té estudis secundaris i només un 11% no tenen estudis; molt per sota dels que tenen estudis universitaris (un 17%). Aquestes xifres se suavitzen una mica si hi afegim l’Hospitalet, perquè hi ha menys universitaris, menys estudiants de secundària i més sense estudis, però les diferències tampoc són abismals. D’altra banda, gairebé dos de cada tres habitants del Baix Llobregat han nascut ja a Catalunya i només hi ha una població estrangera que no arriba al 14% (la resta provenen d’altres parts de l’Estat). També això es modifica una mica en el cas de l’Hospitalet, on la població nouvinguda s’apropa al 30%, la de la resta de l’Estat al 23% i no arriba al 50% la població d’origen català. Alhora, dues de cada tres persones, tant a la comarca com a l’Hospitalet, tenen entre 15 i 65 anys i gairebé el mateix nombre (al voltant del 17%) són menors de 15 anys i més grans de 65, respectivament, malgrat que a l’Hospitalet hi ha menys població jove (entre 0 i 15) i, en canvi, més població gran (més de 65 anys).

El Baix, la segona comarca amb més polígons
Els altres dos informes expliquen la realitat productiva. Més de tres mil hectàrees entre 122 polígons d’activitat econòmica a 23 municipis del Baix Llobregat, amb 6.600 empreses i una ocupació que fluctua entre el 60 i el 81%, fan que la comarca sigui la segona de Catalunya en aquest tipus d’infraestructures. El sector metal·lúrgic encara és el preponderant, però representa només un 15% del total perquè no en tots els polígons es permet l’ús industrial. De fet, la utilització logística i comercial resulta la de major impacte final perquè al voltant del 25% es dediquen a aquesta activitat, mentre que en l’altre 25% es concentren les altres activitats industrials i de serveis.

O sigui, gent més formada, però també més envellida, amb un sector industrial

—que era el més combatiu— gairebé residual i on impera el sector serveis, el comercial i la logística, amb treballs més aviat precaris i sense força sindical. Resulta curiosa una extraordinària vitalitat empresarial a la comarca com mai s’havia vist, que contrasta justament amb el que era ben normal: la fortalesa dels sindicats de classe i la militància d’esquerra, que avui evidencien una fragilitat exasperant.

Tot plegat justifica que el Baix Llobregat i l’Hospitalet hagin perdut definitivament, si és que mai la van tenir, aquesta singularitat esquerranosa. És veritat que les zones metropolitanes —i aquesta comarca és bàsicament metropolitana— presenten una tendència més aviat socialdemòcrata que la comarca conserva, però també és veritat que, perduda aquella cultura política de resistència i reivindicació —allò que el vent s’endugué—, qualsevol cosa és possible. Ja es va veure en les darreres convocatòries electorals, on el PSC mostrava les seves fragilitats, com es va tenyir el territori de taronja, gairebé sense adonar-se. Com a la resta del país, la batalla del 28 d’abril ha estat entre un bloc de progrés i un bloc més conservador que mai però també, com a la resta del país, hi han jugat força les tensions de l’independentisme militant que ens afecten com no ens haguéssim atrevit a pronosticar.
Ara, és probable que guanyi el PSC. Però perquè som àrea urbana, no pas perquè siguem una comarca d’esquerres.