Escriure aquestes ratlles en ple confinament no sé pas si és una bona idea perquè la melancolia, la soledat i la preocupació poden influir en el meu estat d’ànim. Penso que ara és el moment de posar en valor totes aquelles coses que tenim i hem aconseguit, no sense esforços, fins a arribar aquí. Democràcia, família, amics, una llar, feina, vacances i moltes més coses que segur que quan eren petits ni ho somniàvem. Doncs val la pena valorar-ho i no deixar que aquest Covid-19 ens ensorri.
Ara toca mirar el costat positiu i veure la solidaritat i la disciplina de les persones, dels professionals que cada dia estan al peu del canó, corrent un risc increïble per ajudar-nos a tots plegats i, en la majoria dels casos, sense els estris necessaris per fer la seva feina: metges, infermeres, policies, personal de neteja, voluntaris i els ciutadans que, en la majoria dels casos estem sent disciplinats, confinant-nos a casa amb tot el que això comporta de sacrifici, especialment si hi ha menors. També els ajuntaments que, oferint-nos tota la informació necessària, fan que tots plegats hàgim de córrer els menors riscos possibles.
En mig de tot plegat no deixo que pensar que aquesta pandèmia pot ser una atenció “divina”. Recordo que en la primera part del capítol sisè de l’Apocalipsi, es parla d’un pergamí a la mà dreta de Déu segellat amb set segells i que Jesús n’allibera quatre. Els quatre genets de l’Apocalipsi que havien d’assolar el Món: la guerra, la fam, la pesta i la mort.
Quina relació té tot plegat amb el Covid-19 que descomprimeixo així: Co de conspiracions i Vid de vida. Un càstig diví o una guerra encoberta? Tot plegat sembla una novel·la de terror entre dues forces invisibles o visibles, que lluiten pel poder econòmic i polític del Món. Està clar que en aquest Món la globalització ha fet canviar tots els paràmetres, l’actual densitat demogràfica ja no és sostenible i, a més, està mal repartida. La lluita contra la pandèmia tampoc s’ha fet igual a tot el Món perquè la rapidesa en actuar i la disciplina per fer-ho ha estat diferent a Orient que a Occident i, a hores d’ara, quan escric aquestes ratlles, el Covid-19 ja és una amenaça mundial.
Ara bé, des que es va declarar la “catàstrofe”, per dir-li d’alguna manera, no he deixat de pensar en el perquè de tot plegat i, de sobte m’he adonat que enguany el mes de febrer té vint-i-nou dies; és a dir, és “any de traspàs” i he recordat que el meu avi sempre deia que “any de traspàs és dolent ell, i el de detràs”. Doncs si fem cas d’aquesta dita, les conseqüències del coronavirus podrien arribar més enllà del 2021, especialment les econòmiques, perquè moltes empreses s’han vist obligades a decretar un ERTO per no tenir possibilitat de continuar amb el negoci, de moment.
Les pèrdues econòmiques d’aquest coronavirus costaran anys i panys de restablir. A partir d’ara, com a societat, hem de reflexionar amb profunditat sobre els nostres models econòmics, socials, culturals, familiars, etc. Tot plegat per avançar cap al futur que, a hores d’ara és bastant incert. De moment, el que podem fer és: Quedar-nos a casa!
Si (
No(
