Moltes vegades hem sentit l’expressió castellana “que no et donin gat per llebre”, però cal remuntar-se a temps de fam a l’estat per saber que l’origen ve determinat perquè et servien per menjar carn de gat fent-te creure que era de conill.
De fet, la gent si expressament no li deien que era de gat mai ho arribava a saber, perquè el gust era molt similar i l’aportació de proteïnes més o menys era la mateixa. Tanmateix, la gent no volia menjar gat per una qüestió cultural, i aquesta és la clau, el fet cultural.
Que es comercialitzin farines que no siguin d’algun cereal del qual no estem acostumats no ens ha de fer cap por, igual que peixos o carns que habitualment no menjàvem, recordo que unes salsitxes d’una important cadena un cop analitzades van revelar que tenien part de carn de cavall i no per això les salsitxes eren pitjors, malgrat l’escàndol que es va organitzar. Fins i tot, ara alguns posen el crit amb les farines fetes a partir d’insectes que al final són d’origen tan natural com les clàssiques de la nostra societat.
Al final, la clau és que els productes siguin naturals, si són naturals tant és la matèria prima emprada, el preocupant és quan les farines estan refinades, els aliments estan alterats genèticament... aquest és el veritable problema i no si han fet servir aquest animal o aquest altre. Perquè si als meus avis els hi expliqués que menjo uns peixos crus, amb salses que no sé ben be què són i que li dic sushi, em dirien que estic boig. III
Si (
No(
