Al Baix Llobregat mai hi ha hagut bipartidisme a les Eleccions Generals a les Corts Espanyoles

Els resultats electorals a les Corts Espanyoles, tant pel que fa el Congrés com el Senat, sempre han estat marcades per un bipartidisme que ara es posa en qüestió amb l’ascens de dues forces emergents que s’ofereixen com alternativa a l’hegemonia tradicional del Partits Socialista Obrer Espanyol o bé del Partit Popular. Per primera vegada a la història democràtica, com a mínim segons les enquestes de precampanya, les quotes de vots no disten molt entre els dos grans partits i la resta. Ciutadans i Podem reclamen el seu espai de poder després d’un exponencial creixement que va començar l’any passat a les Europees i que s’ha consolidat amb les diferents convocatòries electorals tant autonòmiques com municipals.

En aquest sentit, cal destacar que les comunitats més nacionalistes com Catalunya, el País Basc o Galícia sempre han tingut un esquema diferent gràcies a les forces autonòmiques que, fins i tot, atorgaven un grup parlamentari propi al Congrés. Estem parlant de CiU, ERC, PNB o BNG, entre d’altres. Si posem el focus en el Baix Llobregat, efectivament, la realitat és que mai s’ha donat aquest bipartidisme entre socialistes i populars, sinó que es dóna –des de la dècada dels ’80- una hegemonia aclaparadora del PSC davant d’una dreta o un bloc conservador dividit entre els votants de Convergència i Unió i el Partit Popular. El cinturó roig és més roig que mai a les eleccions generals, comicis on l’alta participació sempre ha quallat entre la ciutadania: “Són les importants”, manté encara molta gent.

PSC: oblidar el 2011
L’hegemonia del PSC al territori ha estat sempre evident, fins i tot, des de l’any 1977, abans d’aprovar la Constitució, quan el PSC va obtenir 94.857 vots davant la sorpresa dels comunistes que es quedaven amb 77.297 vots. Es feia evident que l’esquerra optava per una posició més moderada que no pas la del PSUC, antecedent d’Iniciativa per Catalunya. De fet, aquesta escletxa entre ambdós partits es va anar ampliant de tal manera que si el PSC doblava amb l’era de Felipe González els vots, l’esquerra comunista s’enfonsava a menys de 20.000 vots a l’any 1982.

L’hegemonia del PSC al Baix Llobregat ha estat des d’aleshores incontestable amb quotes de vot que van arribar a ser de quasi el 60% en aquella dècada. Fins i tot, l’any que es donaria el canvi de govern a Madrid, amb l’arribada d’Aznar, el PSC va obtenir 184.462 vots, els seus millors resultats al Baix fins aleshores (en vots, no en quota percentual). Encara tindria el PSC una època encara més daurada, que coincidiria amb els dos governs del tripartit i amb l’ascens de Zapatero a Madrid, tot just després dels atemptats de l’11-M i la mala gestió del PP dels atemptats. Al Baix, el PSC va obtenir el seu sostre amb 215.248 vots al 2004 i 216.034 vots a l’any 2008. Sostre que es veuria rebentat, negativament parlant, al 2011 amb l’esclat de la crisis i la gestió econòmica de Zapatero, que no va ser suficient per evitar la pèrdua de quasi 90.000 vots en només quatre anys. Amb tot, el PSC es va mantenir com a primera força a la comarca. Ara, l’objectiu socialista és recuperar part d’aquesta davallada tenint en compte, sobretot, com han aguantat el tipus al territori tant a les municipals com a les autonòmiques catalanes.

Centre-dreta dividit
Davant l’hegemonia evident socialista, el que ha trencat el bipartidisme al territori és precisament la divisió del votant de centre-dreta entre els partidaris de CiU i els del PP. La progressió d’ambdós partits ha estat paral·lela, sent més pronunciada la del Partit Popular que, a les darreres eleccions, es va col·locar com a segona força amb 87.269 vots, davant dels convergents que, tot i treure els seus millors resultats de la història amb 80.204 vots, es quedava tot just per darrera dels populars.

CIU i el PP s’han alternat, de fet, la condició de segona i tercera força al Baix Llobregat, sent primer el domini convergent -coincidint amb l’era pujolista- i cedint després, des dels comicis de l’any 2000 amb Aznar al Govern espanyol, la condició de segona força als populars.

Caldrà veure la influència que té l’ascens de Ciutadans que, apunta, fins i tot, a tercera força a nivell nacional, el preu de la governança del Partit Popular després d’aquests anys encara de crisis i, d’altra banda, l’aposta sobiranista de CDC que es presenta, a més, separada d’Unió –després del trencament definitiu de la federació- i amb un partit nou: Democràcia i Llibertat.

El dubte d’ERC
Una de les sorpreses a les eleccions municipals, en tot l’àmbit metropolità, va ser Esquerra Republicana de Catalunya, tradicionalment fora dels ajuntaments més importants del territori o amb molt poca presència. Al Baix Llobregat, el republicanisme i l’independentisme d’ERC sempre ha estat marginal, excepte, a l’any 2004 quan es dispara multiplicant quasi per quatre els seus anteriors resultats. Van aconseguir 46.850 vots, per davant, fins i tot, d’Iniciativa. Ha estat l’única vegada que han sigut quarta força.

L’èxit es va perdre a les següents convocatòries i ara es planteja el dubte de quina serà la resposta de la ciutadania enmig del procés sobiranista, amb Oriol Junqueras a l’ombra de Junts pel Sí i després dels bons resultats al territori a les municipals. A més, ERC si que es presenta amb una proposta continuista que, aquest cop, es concreta amb el tàndem de Rafael Rufián, membre de l’entitat d’independentistes castellanoparlants Súmate, i el cornellanenc Joan Tardà, diputat des de 2004 i un dels protagonistes polítics entrevistats en aquest monogràfic. III