A tota velocitat sense aixecar els peus del terra

La Torre Roja de Viladecans porta set segles sent un dels edificis més simbòlics de la ciutat. Els seus murs han contemplat el pas de propis i estranys i entre ells s’hi poden comptar uns quants campions olímpics, mundials i europeus en una categoria, la marxa atlètica, que ha trobat en el parc que envolta l’edificació un espai ideal per a entrenar.

La relació de Viladecans amb la marxa comença a principis dels anys 80 i no es pot explicar sense la figura de Marcos Flores, o Don Marcos, com encara se’l coneix. “Tot va començar quan la marxa va passar a formar part del circuit del Campionat d’Espanya de clubs. Jo era mestre, dels que feien totes les assignatures, des de català a educació física. Estava relacionat amb el Club Natació Barcelona i des d’allà em van demanar si tenia algun atleta que fes marxa atlètica. Jo només tenia corredors, però vaig veure que alguns tenien potencial per poder fer marxa, així que els vam fer provar.”

L’olfacte de Don Marcos va resultar ser encertat, perquè d’aquella primera fornada de marxadors en van sortir els primers campions: Mari Cruz Díaz, Yolanda Fernández, María Reyes Sobrino o Valentí Massana. “Van ser pioners tant a Catalunya com a Espanya, van començar a revolucionar les marques... Sobretot en categoria femenina. I els sues èxits van fer que la marxa s’instaurés a Viladecans”, explica Don Marcos.

L’èxit, però, no és va quedar aquí. Actualment, Viladecans compta 24 medalles en marxa atlètica guanyades pels fills de la ciutat. “Es van combinar tres factors: la possibilitat que teníem per anar a visitar escoles, el poder de convocatòria dels campions i l’entusiasme de l’entrenador. Així es com s’expliquen aquestes medalles “ raona Don Marcos.

Ricard Pueyo, exmarxador i actualment entrenador a l’ISS Hospitalet, el club on es formen els atletes viladecanencs, afegeix un altre punt al perquè de l’èxit de la marxa a Viladecans. “Per practicar marxa no calen infraestructures, només carretera i manta. Això fa que, en les zones perifèriques, aquests tipus d’esports, la llarga distància o les proves de resistència, tinguin més èxit. A les grans ciutats es mes habitual veure pistes, mentre a la perifèria el més fàcil és entrenar al carrer.”

L’actualitat és diferent. Avui en dia gairebé tots els pobles compten amb instal·lacions adequades a la pràctica de l’atletisme. “Ara mateix Catalunya ha perdut força com a pedrera de marxadors. Múrcia, Madrid o Galícia aporten molts més atletes als campionats internacionals”, aclareix Pueyo. “La diferència és que jo abans anava a buscar als nens i nenes a les escoles. Eren seleccionats entre 500 aspirants, i ja teníem a aquells als que veiem potencial. Ara des dels clubs s’espera que siguin els joves els que van a apuntar-se, i això no dóna els mateixos resultats”, sentencia Don Marcos que, ja retirat com a entrenador, aposta que a Viladecans encara hi queden marxadors per descobrir que seguiran entrenant a l’ombra de la Torre Roja. III