Pedreres? No gràcies

Però moltes vegades ens oblidem de les serres de l’Ordal. L’Ordal és aquell entorn natural on hi ha municipis baixllobregatins com Vallirana, Cervelló...

Doncs bé, aquest enclau magnífic i privilegiat ha estat massa temps oblidat per les diferents administracions, hi ha hagut construccions il·legals, abandonament del seus boscos, abocaments il·legals, múltiples pedreres... Però per fi semblava que ho havíem superat i que les noves generacions s’havien conscienciat que preservar l’Ordal era imprescindible per viure en un entorn saludable, però res més allunyat de la realitat. Recentment hem sabut que hi ha qui es planteja fer una gran pedrera a les muntanyes de l’Ordal (concretament a Cervelló, a prop de Vallirana).

Com sempre, ens diuen que davant dels diners (no gaires, per cert) la natura i la salut de la gent passen a un segon pla, i aquest és el gran error. Extraure pedra comporta destrucció de la natura, soroll, aire més brut, més trànsit de camions, extinció de flora i fauna protegides... tot això repercuteix en la nostra salut i sobretot en la dels nostres fills i gent gran. Tot els diners que puguem guanyar avui, i molts més, els haurem d’invertir en sanitat en els propers anys. Per tant, no només estem parlant de viure en un entorn més o menys maco, sinó que estem parlant del fet que la nostra salut es veurà repercutida, i la nostra qualitat de vida minvarà per la senzilla raó que alguns volen fer calerons al nostre territori.

Perquè a aquells que esgrimeixen motius econòmics per poder trinxar el territori, també se’ls hi pot dir que potenciant la natura també podran fer diners, doncs la possibilitat de fer turisme de proximitat és una opció prou atractiva, veient el potencial de la zona. També ens diuen que sense pedra no podríem construir, però l’Ordal i la gent que hi viu als municipis d’aquestes muntanyes, ja ha patit prou les conseqüències de les pedreres, com dic moltes vegades, ja hem complert amb escreix amb el nostre deure de nodrir de pedra el país, ara ens toca mirar per la nostra gent.

En definitiva, espero que finalment el sentit comú faci que no es torni a cometre l’error de destruir la muntanya, tot hipotecant el futur dels nostres fills a viure en un entorn brut i contaminat. III