La mitja trampa d’Ada Colau

Cal recordar que els independentistes ho hem intentat en múltiples ocasions en els darrers cinc any. En concret fins a divuit vegades, sempre negades pel PP i pel PSOE. I ara encara ho tenim més difícil arran de la presència de C’s.

Manifesta Ada Colau que, si s’aconsegueix l’autorització de l’Estat, el referèndum podrà celebrar-se amb totes les garanties i que, acte seguit, es convertirà en vinculant i gaudirà, alhora, de reconeixement internacional. Cert, dur-lo terme de mutu acord amb el Govern espanyol facilitaria molt les coses. Evident! D’aquí la nostra insistència a demanar-ne l’autorització. De fet, jo mateix en el debat d’investidura de Rajoy li vaig dir que el Govern convocaria el referèndum el setembre de 2017 sempre i quan ell no acceptés prèviament negociar-lo. Que si estava disposat a parlar-ne Carles Puigdemont estava obert a parlar de tot: de la pregunta, del calendari, dels percentatges per donar validesa al resultat, de com garantir la imparcialitat dels mitjans de comunicació públics, etc... En resum, és evident que fer les coses de mutu acord sempre són més rendibles que no pas fer-les sense entesa.

Desgraciadament, la mitja trampa apareix quan a Ada Colau se li pegunta com s’ha d’aconseguir que accedeixin a negociar.

L’alcaldessa només argumenta que per primera vegada hi ha una força política que dóna suport al referèndum. I és cert, existeix: Podemos (i IU, que sempre ha estat a favor de l’autodeterminació). No obstant, d’aquí no passa.

No va més enllà perquè sap que només seria possible gràcies a una victòria electoral per majoria absoluta, o gairebé, que convertís Pablo Iglesias en president del govern espanyol i PP-PSOE-C’s en minoritaris, En conseqüència, un es veu obligat a preguntar-se quants anys hauran de transcórrer perquè puguem veure Iglesias i Errejón fent un tàndem semblant al que en 1982 van conformar González i Guerra. ¿I algú pot negar que falten menys de vuit o dotze anys perquè en la societat espanyola (dues o tres legislatures, en definitiva) perquè pogués arribar a succeir? I Colau continua amb la mitja trampa perquè mai tampoc no respon a la següent pregunta: ¿és just que la societat catalana, que ha evolucionat de manera que majoritàriament ja ha decidit que vol decidir el seu futur, hagi d’esperar tant anys per comprovar si finalment a Espanya hi ha un govern que vol negociar?

Tant de bo, Podemos hagués guanyat les darreres eleccions. Segur que ara ja faria mesos que ens haguéssim posat d’acord en el com, en el quan i en tota la resta. Però la realitat és ben diferent: resulta que el president es diu Rajoy, que les dades demoscòpiques confirmen que el PP es consolida electoralment. I resulta que la banca i l’IBEX va fer créixer un nou partit de dreta liberal, escolanets del PP, perquè que anés conformant-se com a crossa de la vella dreta espanyola. I resulta que una vegada trinxat i rendit el PSOE com a alternativa, el socialisme espanyol es veurà obligat a dipositar totes les esperances a portar-se de forma prou dòcil com per poder recuperar el protagonisme de quan imperava el bipartidisme.

Aquesta és la crua realitat, raó per la qual a Ada Colau se li acabarà ben aviat el temps per a mantenir certs silencis i giragonses. Haurà de decidir en comprovar d’aquí a pocs mesos que, malgrat els esforços del tot just naixent Pacte Nacional pel Referèndum, PPPSOEC’s no hauran canviat de posició, si opta per arrenglerar-se amb aquests partits o opta per participar activament en el referèndum del mes setembre d’enguany convocat gràcies a la Llei de Transitorietat Jurídica que aprovarà el Parlament de Catalunya que el convertirà en legal i, en conseqüència, dotat de totes les garanties.

M’atreveixo a afirmar que optarà per participar-hi. No puc imaginar-me que un partit d’esquerres, que naixerà d’aquí a poques setmanes tot declarant-se partidari de totes les sobiranies, pugui donar l’esquena al vuitanta i escaig per cent de catalans i catalanes que volen decidir el seu futur lliurement, pacíficament i de manera cívica.

Per això, he començat dient que Ada Colau només fa mitja trampa. No és el mateix que fer trampes. III