www.elllobregat.com
Marginedas: “Les ciutats no arribaran enlloc si l’Estat veu en els refugiats una amenaça”

Marginedas: “Les ciutats no arribaran enlloc si l’Estat veu en els refugiats una amenaça”

Fe de errores: en la edición impresa, el perfil de M. Marginedas no se corresponde, por un error de maquetación. Disculpen el error.

miércoles 01 de febrero de 2017, 22:13h
El periodista Marc Marginedas, especialitzat en la cobertura de conflictes bèl·lics, va ser recentment el protagonista de l'últim Cornellà Creació Fòrum de 2016. Aprofitant la seva presència -actualment és corresponsal a Moscou- ens vam asseure per conèixer de primera mà la situació a Síria en el marc del reportatge sobre refugiats que aquest número de El Llobregat publica.

Marginedas va saltar a la primera línia de l'actualitat després de ser segrestat per Estat Islàmic el 2013 mentre cobria el conflicte sirià. Era la tercera vegada que accedia al país des que va esclatar la guerra. Corresponsal d'El Periódico durant dues dècades, ha estat present en la guerra civil d'Algèria, en la segona guerra txetxena, en la guerra de l'Iraq (2003-2010), Afganistan (2006-2010), durant l'ofensiva d'Israel al sud del Líban (2006) o a Darfur (2004).

En total, va estar sis mesos retingut, cosa que ara qualifica com "un accident laboral". Afortunadament, ha pogut seguir fent el que li agrada: ser corresponsal; que era el seu principal preocupació.


-Com és un dia a dia a Síria?
A les zones on hi ha la guerra és terrible. Hi ha algunes escoles obertes, però estan sota terra. Els hospitals van canviant cada dia de lloc, per no ser identificats com objectius. Mai oblidaré com les bosses de sang d’un hospital a la zona controlada pels rebels a Alep estaven ficades en una nevera de Coca-Cola. Per evitar que es formin coles a les fleques, hi ha persones amb bici que reparteixen el pa. Les nits eren terribles; i encara no havia intervingut Rússia, que té més capacitat que el règim de Síria. Tot i així, els sirians estan demostrant la capacitat de resistir els infortunis molt grans i espero que algun dia això els hi torni en positiu.

-¿Quines eren les teves sensacions a peu del carrer i com a corresponsal?
Síria és un conflicte molt diferent a la resta dels que hem cobert. Aquest és el conflicte en el qual he vist una estratègia de castigar a la societat civil com a arma de guerra de forma més clara. Hem vist bombardejos deliberats per part del règim, des del començament de la guerra, contra escoles i contra hospitals. Hem vist com s’han llençat míssils de terra contra un barri en el qual no hi havia cap objectiu civil a la vora. No tenim accés al que fan els rebels. Hi ha informacions que també han atacat objectius civils; la diferència que hi ha –sense parlar de bons i dolents- és que hi ha un bàndol que té una capacitat d’exercir la violència amb molts mitjans que no els altres. Uns porten armes lleugeres i, en canvi, el règim té tancs, aviació, etc. I quan veiem les imatges de destrucció de Síria queda clar que no és per armes lleugeres.

-Les imatges s’han quedat sense adjectius.
Les ONGs calculen que més del 90% de les víctimes civils són causades pel règim sirià. Aquesta és la realitat que ha provocat, fonamentalment, l’èxode de sirians a Europa. L’any passat, quan em van enviar a Hongria, vaig parlar amb sirians que fonamentalment parlaven d’aquesta realitat i del fet que no eren només objectius colaterals sinó objectius privilegiats pel règim sirià. Ara, Rússia ha acabat d’assumir aquesta estratègia militar. Aquests bombardejos d’hospitals i escoles ho fan com una mena de missatge per forçar a la població a fugir, sigui a zones controlades pel règim o anant a Europa. Rússia ha trobat en aquest mètode, a més, una via per afeblir a la Unió Europea. Sap perfectament que els refugiats provoquen un problema intern molt important de gestió a la Unió Europea. Aquest nivell d’acarnissament contra els civils no ho havia vist en cap conflicte.

-No s’ha respectat cap reglament.
Hem anat 50 anys enrere amb el conflicte sirià, perquè coses com aquetes ja no es veien. La gravetat és que amb l’aparició de l’Estat Islàmic molta gent està parlant de que el règim i ser aliat d’Al Assad és un mal menor. A part de que qualsevol solució que passi per rehabilitar aquest senyor mai portarà la pau, això és un missatge per dictadors del futur terrible. Els estem dient: si feu aquesta tàctica... Mai havíem vist, des de la Segona Guerra Mundial, que la meitat de la població s’hagi d’exiliar per la guerra. Ni a l’Iraq. Per tant, el nostre missatge de solidaritat ha de ser encara més important.

-La guerra va camí dels sis anys. ¿En quin moment hi ha el canvi i comença la crisis del refugiats?
La ciutadania es va refugiar, primer, a Turquia perquè pensaven que tard o d’hora la guerra acabaria. Un cop que aquest grup de refugiats es donen compte que no serà possible tornar a casa seva a mig termini, en menys d’una dècada, els contrabandistes troben mitjans i forats per fer entrar els refugiats a Europa. És, sobretot, la percepció de que la guerra va pel llarg i que sota la necessitat natural de buscar el millor pels teus fills.

-La resposta d’Europa, en canvi, no ha estat acollir sinó arribar a un acord amb Turquia perquè no passin més refugiats; un acord que ja ha derivat en l’amenaça d’Erdogan d’obrir fronteres.
És terrible. Erdogan està jugant la carta dels refugiats com una arma de guerra; però no hem d’oblidar que hi ha una part de l’esquerra d’Espanya que veuen que tots els vicis d’Erdogan, però no veuen els de Putin, al qual l’identifiquen amb la Unió Soviètica, el que és absolutament fals. La primera persona que està jugant amb els refugiats és Putin que està bombardejant deliberadament escoles i hospitals amb l’ànim de provocar aquesta fugida. Malauradament, aquest missatge no acaba d’arribar ben clar a la nostra opinió pública. Parlem massa de Turquia i massa poc de Rússia, i ho fem perquè part de l’esquerra té una imatge equivocada. La identifiquen com l’hereva de l’UR.SS i en aquests moments Rússia és pot definir perfectament com un sistema capitalista d’amics i que s’ubica a l’extrema dreta.

-En qualsevol cas, l’actitud d’Erdogan demostra que l’acord és arriscat i que no es fa sota el paraigües de la solidaritat sinó pensant en el benefici propi.
El pacte no és bo; està forçat pel fet que Europa no vol més refugiats. Però el problema demostra que hi ha dos tipus de líders a la Unió Europa: líders amb un perfil més humanista, com Merkel, que va acceptar un milió de persones en un any, i altres països, com la mateixa Espanya, que tenen molta por i que es veuen incapaços de gestionar aquest flux de refugiats on veuen una amenaça per l’estabilitat del país. El problema de fons és que si tu consideres que s’ha de limitar el dret d’asil polític has de pactar amb gent que no són gens fiables i que, a més, ho faran servir com amenaça.

-Quin paper tenen, en aquest context, les administracions locals?
Malauradament, el cas espanyol és claríssim de que mentre l’Estat estigui en aquesta posició, les voluntats de les ciutats no podran arribar enlloc. A Barcelona, Ada Colau va mostrar una posició molt solidària, però, evidentment, qui controla les fronteres i qui té la última paraula sobre això és l’Estat. I l’Estat no té cap voluntat. Encara que ho amaguen amb un cup de 18.000 aproximadament no han assumit cap d’aquestes persones.

-Per tant, la Xarxa de Ciutats que proposava Colau, amb un bon suport del Baix Llobregat, seria impossible?
És molt complicat, sí. En termes d’immigració, i amb el CIE de la Zona Franca s’ha demostrat clarament, qui té la última paraula és l’Estat. I l’Estat, evidentment amb les seves raons, no vol. És un moment molt complicat, l’amenaça d’Estat Islàmic està allà i els serveis de l’Estat estan molt desbordats amb la feina que han de fer de neutralitzar aquesta amenaça. Els Estats després d’escoltar aquests serveis han decidit que els refugiats siguin molts pocs. Jo vull pensar que els polítics que prenen decisions pensant en l’interès de la humanitat, decisions que en principi van en contra seu, a la llarga, tindran una mena de justícia natural.

-Com ho portes a nivell personal, més desprès del segrest que vas patir?
Estic molt tranquil, molt content perquè va haver un moment que vaig pensar que no podria exercir o que la meva vida canviaria molt. De moment, no puc tornar a Orient Mitjà i, per tant, pensava que la meva vida viatjant s’acabava. Ara, estic molt agraït perquè estic a Moscou en un lloc molt important en aquests moments i exercint en internacional. Però de tot s’aprèn. Hi ha una part del segrest que ha de ser didàctica, és una lliçó de vida a l’hora de gestionar els riscos. Rússia també es un lloc amb riscos i et fas més previngut, més prudent a l’hora d’assumir riscos. Com tots nosaltres que estàvem allà per alguna cosa, el que penso és que he tingut un accident laboral i ara hem de continuar endavant. Quan ens fiquen dins d’una corresponsalia en un lloc de conflicte, assumeixes que et poden matar o et poder segrestar. III

¿Te ha parecido interesante esta noticia?    Si (0)    No(0)


Normas de uso

Esta es la opinión de los internautas, no de El Llobregat

No está permitido verter comentarios contrarios a la ley o injuriantes.

La dirección de email solicitada en ningún caso será utilizada con fines comerciales.

Tu dirección de email no será publicada.

Nos reservamos el derecho a eliminar los comentarios que consideremos fuera de tema.

Portada | | Búsquedas | [ RSS - XML ] | Política de privacidad y cookies | Aviso Legal
Comunicación Metrobcn, S.L. :: Redacció: Raurich, 62 (08830) Sant Boi de Llobregat
Contacto