Atienza: “No sé si el conjunt de les forces de la confluència estarem a l’alçada”

A nivell nacional, el nou partit ja s’ha denominat ‘Un País Comú’; encara amb la incertesa del que farà Podem, el més díscol de totes les agrupacions-. Mentrestant, a nivell local, s’estan produint importants canvis de lideratge. La coordinadora comarcal d’ICV ja va passar d’Arnau Funes a Jordi Gil, que conforma el nou tàndem amb Candela López, alcaldessa de Castelldefels, mentre que als ajuntaments, figures destacades com Jordi San José, alcalde de Sant Feliu, o Lluís Tejedor, alcalde de El Prat, concretaran durant el mandat el seu relleu; ja anunciat després d’una llarga trajectòria a les seves ciutats.

Altra de les peces és José Luis Atienza, que en el darrer ple de Viladecans ha presentat la seva renúncia com a regidor i segon tinent d’alcalde. És, sens dubte, un dels històrics ecosocialistes al territori, que serà substituït per l’ex regidora Encarna Garcia. Periodista com a corresponsal de Mundo Diario y Tele/Express i oficial superior en una entitat bancària, Atienza va ser regidor de Viladecans de 1979 fins a 1995; vicepresident del Consell Comarcal (1987-1995) i vicepresident del Centre d’Estudis. Actualment, ocupava la cartera de Medi Ambient i Sostenibilitat, a més de ser el regidor de Cultura i Patrim.

Tot i que van guanyar en vots a les darreres eleccions, només van treure dos regidors, qüestió que ja li va plantejar la necessitat de renovar el lideratge del partit. Ara, amb el procés de creació de la nova confluència, el seu “pas al costat, que no enrere”, tal i com matisa, sembla obligat. “He de passar a un lloc més privat i que uns altres agafin la responsabilitat i construeixin una alternativa amb molta gent jove; altres generacions. Hem fet una mica de tap a noves incorporacions. Pot ser perquè vam tenir una experiència molt potent i una llarga vida política”, apunta Atienza des del seu auster despatx i fent autocrítica.

“Organitzar el partit és molt més fotut”
Militant del PSUC des de 1973, Atienza valora positivament el nou procés de confluència per esdevenir una “alternativa” com a partit, però, també, deixa entreveure certs dubtes o desconfiances: “Ara hi ha un canvi, amb el que estic absolutament d’acord, però que necessita nous lideratges de present i de futur. De vegades, hem estat la cirereta del pastís i necessitem ser part per transformar a favor de la gent”, diu Atienza. “Ada Colau és l’aparició política més important que hem tingut en els últims anys. [...] Podem ha estat un element agitador necessari i imprescindible, que ha tingut la virtut d’agafar gent de l’abstenció. [...] Hem de baixar i relacionar-nos amb la gent, connectar amb els joves. Vas a qualsevol reunió i només veus canes, pèls tenyits i calbes. Hem de donar la volta a això i ‘Un País en Comú’ és una idea maca, una llavor bonica, el que no sé és si el conjunt de les forces polítiques estarem a l’alçada”.

En aquest sentit, l’ecosocialista compara aquest moment amb el de la legalització del PSUC i planteja, com a principal perill, la guerra interna de partit: “Quan el PSUC va passar a ser legal, un amic em va dir: ‘fins ara ens hem dedicat a l’organització de la gent per reivindicar; ara, ens hem de dedicar a organitzar el partit’. I això és més fotut. És un pas complicat i hi ha molta feina per fer; però que la facin”. Començant pel món local: “Pensava que les noves generacions, la nova política podia donar més marxeta per una democràcia més viva. La revitalització democràtica ha de començar pels ajuntaments i encara hi ha una distància massa grossa en la relació dels centres de poders locals dels partits i els centres de poder nacional”.

Fer olor a ovella
En aquest sentit, Atienza demana humilitat a les figures polítiques i proximitat: “com diu el Papa, hem de fer olor a ovella”. Un flaire que s’ha anat perdent als ajuntaments: “El problema de la política local és que quan un es prolonga molt temps, es patrimonialitza el teu ‘status”. De fet, segons diu Atienza, amb la nova confluència veu possible “i desitjable” passar per davant del PSC com a referent polític de l’esquerra.

Uns ajuntaments que qualifica “d’acomodats i políticament correctes” respecte els primers anys de democràcia, quan recorda que marxava de matinada després de llargues reunions que, avui, són impensables. Amb aquesta actitud passiva dels ajuntaments, el poder local té la batalla perduda, sinó l’ha perdut ja respecte a la resta d’administracions: “aleshores, el nostre model era, dels ingressos totals del país, un 25% pels ajuntaments, un 25% per les autonomies i un 50% per l’Estat. El que tenim ara és un 52% per l’Estat, un 36% per les autonomies i un 13,5% pels ajuntaments. La democràcia que està més a prop de la gent, que dóna els serveis directes, és la gran perdedora i perjudicada a nivell pressupostari”.

En tot cas, Atienza inicia una nova etapa en la seva manera de lluitar contra la societat “que sempre he vist injusta”. Ho continuarà fent des de les seves tres passions –l’escriptura, la lectura i la política-; això sí, fora de la primera línia, després d’aquest pas al costat: “Mai em jubilaré”. III