www.elllobregat.com
Espècies incòmodes

Espècies incòmodes

jueves 01 de junio de 2017, 15:35h
El primer que haig de dir —ja ho vaig explicar també a l’entrevista a la televisió del Baix— és que és la primera vegada que m’atorguen un premi per no fer res en concret.

He rebut alguns, molt pocs, per coses escrites, de manera que en aquells casos premiaven l’encert, l’enginy, l’oportunitat dels textos... En aquest cas és una mena de premi a la trajectòria, cosa que necessàriament implica dues coses: la primera, que ja tens una trajectòria, o sigui que ja t’estàs fent massa grandet i la segona que tens una trajectòria que uns quants han tingut la deferència de valorar. Com vaig explicar el dia del premi, sense el primer que va pensar amb mi, no hi hagués hagut premi. Per tant, gràcies a qui va pensar amb mi —ell sap com li ho agraeixo— i gràcies a qui va considerar que la trajectòria podia ser susceptible de ser reconeguda.

Un viacrucis
Si estic agraït pel premi és sobretot perquè l’he rebut gràcies a un doble reconeixement que per un periodista ho és tot: els col·legues i els lectors. Hi ha molts premis de premsa que atorguen les empreses o les autoritats. Jo no n’he rebut mai cap d’aquests premis i em temo que mai no en rebré, i si per aquelles casualitats del destí en rebés algun, aconseguirien que em preguntés que carai m’està passant que em reconeixen els que han estat objecte d’una atenció professional que més aviat molesta. (O què de magnífic li estaria passant al país que les coses que haurien de ser normals, finalment acabaven sent normals).

Exercir aquesta professió nostra amb criteri, no deixa indiferent ningú. Durant anys i anys, jo diria que des de ben entrats els anys vuitanta i fins gairebé l’inici de la segona dècada d’aquest segle, l’ofici de periodista exercit amb llibertat ha estat un viacrucis que només coneixen a fons els que ho han viscut amb passió. Ara sembla que l’ofici de periodista torna a tenir sentit, després de dècades d’ostracisme d’un ofici que ha de ser entès com a microscopi sobre els poders perquè sigui eficaç, reconeixible i útil socialment. A qui pot estranyar, doncs, la crisi dels grans mitjans de comunicació de la premsa escrita, quan s’han passat dècades justificant acríticament el poder enlloc de vigilar-lo d’aprop i comprometre’l quan s’oblidava de les seves funcions representatives i de la gestió honesta dels afers públics?

Alguns, que ens vàrem atrevir a posar el dit a la nafra quan l’habitual era tot el contrari, vam haver de patir desconsideracions i en molts casos humiliacions de difícil digestió, per l’únic “delicte” de dir les coses pel seu nom. D’això, amb el temps, es van oblidar els que ens posaven a parir per dir que hi havia coses que potser caldria fer-les d’una altra manera. Quan en algun cas els hi hem recordat després, han deixat de saludar-nos. Un mal estil que, malauradament, no és cosa del passat. Tinc dues anècdotes ben curioses al respecte —i ben actuals—, que no tenen més importància que la de mostrar com d’arrelada està en el poder la sensació que opinar diferent del que ells defensen, i dir-ho en veu alta —amb la mateixa veu alta que ells no es cansen de fer servir arreu, fins i tot en els mitjans públics que consideren propis però que es paguen amb els diners de tots— resulta intolerable. No han entès, —a força d’arruïnar-la en la pràctica— que la llibertat d’expressió és consubstancial a la democràcia i que es l’únic i exclusiu recurs que tenim els periodistes.

Vaig amb les anècdotes. A principis de març es va fer la presentació del meu llibre Capdevila i nosaltres a l’Harmonia de l’Hospitalet. Estava anunciada la presència de l’alcaldessa perquè a la taula, a banda de l’autor, havia d’estar l’ex-alcalde Capdevila, i se suposava que un mínim deure de cortesia obligava a la seva presència i paraules. El mateix dia al matí, un diari de Barcelona es va fer ressò de l’acte i va explicar entre línies que l’autor, que necessàriament participaria en la presentació, tenia fama de parlar clar. En va haver prou. Pocs minuts abans de l’acte, l’alcaldessa va excusar-se i va enviar en substitució seva el regidor d’Educació Jaume Graells, i pel que jo sé, encara és hora que l’alcaldessa justifiqui la seva absència amb qui s’havia compromès, l’ex-alcalde Capdevila. Com era normal, jo vaig explicar en la presentació —entre moltes altres coses—el contrast que observava entre el que Capdevila havia fet bé en el seu moment —en la meva opinió—, i el que els successius consistoris socialistes havien fet malament després, especialment en la qüestió urbanística. Amb dades, vaig explicar el grau de saturació demogràfica de la ciutat al que havien contribuït intensament i alguns dels presents m’han dit posteriorment la manifesta incomoditat del regidor Graells al llarg de tot l’acte.

Ni el salut
Quan va acabar, enmig del rebombori, no vaig tenir oportunitat de parlar amb ell, però me’l vaig trobar en un sopar de l’entitat Tres quarts per cinc quarts molt pocs dies després, va saludar un ex regidor socialista que era assegut al meu costat i amb el qual jo estava parlant aleshores, i a mi ni em va veure. Unes setmanes més tard ens vam creuar pel carrer, i va fer veure que no em coneixia. També l’alcaldessa va fer el mateix. En l’estand de les biblioteques el dia de Sant Jordi érem asseguts el meu amic Ferran Soriano i un altre autor, en el moment que ella es passejava per la Rambla. Va saludar tothom que era a l’estand, però no a mi. Repartim les culpes: jo tampoc vaig saludar-los en cap cas.

Som espècies incòmodes els periodistes. Els que tenen poder de fa anys i se les han vist de tots colors, intenten no mostrar animadversió manifesta contra els professionals, encara que els odiïn, perquè en algun moment l’exteriorització del menyspreu se’ls pot tornar en contra. Els novells i els que han estat acostumats a una premsa submisa, toleren malament que els posin tensos en un acte públic. Per això estic tan agraït als col·legues i als lectors, perquè el premi que jo he rebut és un premi que han rebut al mateix temps que jo, tots aquells periodistes que s’han sentit ferits, humiliats i vençuts per la classe política en algun moment de la seva vida professional, per una classe política que no tolera que els que pensin diferent ho expressin amb llibertat i respecte quan tenen oportunitat i sense demagògies. I aquests periodistes, ens importi molt o poc el menyspreu, som legió. D’altra banda, aquest és un premi contra el pèssim estil dels que ens voldrien dòcils. Haurien d’entendre que el primer que aprenen els periodistes és que la docilitat ens fa inútils i que un periodista inútil no és un periodista: moltes vegades —no sempre— és un lacai ferit. Que no s’enganyin, però: tothom ha de menjar, però el periodista de veritat no oblida... III

¿Te ha parecido interesante esta noticia?    Si (0)    No(0)


Normas de uso

Esta es la opinión de los internautas, no de El Llobregat

No está permitido verter comentarios contrarios a la ley o injuriantes.

La dirección de email solicitada en ningún caso será utilizada con fines comerciales.

Tu dirección de email no será publicada.

Nos reservamos el derecho a eliminar los comentarios que consideremos fuera de tema.

Portada | | Búsquedas | [ RSS - XML ] | Política de privacidad y cookies | Aviso Legal
Comunicación Metrobcn, S.L. :: Redacció: Raurich, 62 (08830) Sant Boi de Llobregat
Contacto