www.elllobregat.com
Pere Pugès: “Vaig entrar al PSC amb l’ambició legítima de ser alcalde de Sant Boi, el meu poble”
Ampliar

Pere Pugès: “Vaig entrar al PSC amb l’ambició legítima de ser alcalde de Sant Boi, el meu poble”

viernes 01 de septiembre de 2017, 03:20h
Pere Pugès, organitzador de la Diada de 1976, exregidor del PSC i activista per la independència

La biografia de Pere Pugès i Dorca és la d’un intens compromís polític des de diversos fronts, causes i sigles durant més de quatre dècades que arrenca al 1975 amb l’Assemblea de Catalunya, el moviment polític que va aglutinar la lluita unitària de l’antifranquisme. Va ser un dels organitzadors de la històrica Diada tolerada de 1976 a Sant Boi, més tard regidor del PSC en aquesta ciutat (1987-1991), i desprès, vicepresident del Consorci de Normalització Lingüística de la Generalitat (1989 1999). Passà una dècada “en fora de lloc”, en expressió seva, i retornà al primer pla de l’activisme polític al 2012, com a fundador de l’Assemblea Nacional Catalana (ANC), el motor de les multitudinàries manifestacions que es celebren cada 11 de setembre des de 2012 a favor del referèndum, la independència o l’estat propi. A l’espera del desenllaç de l’1 d’octubre, Pugès impulsa ara Catalunya i futur, un fòrum de debat sobre com hauria de ser el nou Estat quan arribi la independència, un escenari que dóna per fet molt aviat.

Pugès és arquitecte i amb aquesta professió s’ha guanyat sempre la vida fins que arribà la crisi econòmica i es va veure obligat a tancar el despatx. Visqué a Sant Boi des del seu naixement fins l’any 1999 i allà inicià el seu activisme com a independent a l’Assemblea de Catalunya, al 1975. Un any més tard ingressà al Partit Socialista d’Alliberament Nacional (PSAN) i sota aquestes sigles i les de la Lliga Comunista Revolucionària (LCR) van presentar candidatura a les primeres eleccions municipals de 1979, en una llista encapçalada per Miquel Puig i amb Pere Pugès de número dos.

“Enlloc de tot el Baix Llobregat va sortir cap candidat a l’esquerra del PSUC, menys a Sant Boi”, recorda. Van treure un regidor i es van quedar a 18 vots del segon, “cosa que sempre m’he alegrat perquè era molt dur”, explica.

Raons humanes i personals, que no diferències polítiques, van acabar amb aquella experiència, i l’origen cal buscar-ho en el trencament de la parella del Miquel Puig amb Montserrat Gibert, que desprès esdevindria alcaldessa de Sant Boi del 1997 al 2007. “La ruptura de la relació va generar una enorme inestabilitat. El Miquel va deixar d’anar a la majoria de plens fins que es va acabar tot”, diu Pugès amb un to de tristor. Constatat el fracàs i mesos abans de les eleccions municipals de 1983, les víctimes d’aquell naufragi polític van demanar en bloc l’entrada en el PSC “per ser útils”. L’única condició que els hi van posar i que respectaren fou que no demanessin anar a la candidatura socialista en aquells comicis, però al 1987 sí van entrar com a regidors del PSC Gibert, Pugès i algun altre.

“Em van assignar la cartera de serveis municipals i jo sempre feia la conya que m’havien donat neteja i cementiris”, relata amb ironia. El seu mandat era de quatre anys però només en va durar dos, altre cop per motius aliens a la política i relacionats amb la condició humana. Una raó va ser la cooperativa d’habitatges de Can Carreras, nascuda al 1981 amb la participació de Pugès, que era el president. “Quan vaig entrar de regidor el Xavier Vila [alcalde de l’època] va intuir que s’estava posant l’enemic a casa i a partir d’aquell moment va tenir un combat brutal contra la cooperativa”, explica. La culminació de tot plegat va ser la denegació de la renovació de la llicència d’obres que afectava 151 cases que s’estaven construint.

“Martingales i tribus”
El segon motiu, que Gibert, com a regidora d’ensenyament, va denegar l’entrada a l’escola pública de l’Escola Lourdes, procedent del col·lectiu CEPEC, on curiosament l’anima mater d’aquell centre era el Miquel Puig, la seva exparella. “Allò va provocar una tensió brutal al grup socialista i alguns regidors vam dir que fins aquí podíem arribar, que no podia ser que per temes de misèries humanes es vulgui embolcallar una decisió que no s’aguantava per enlloc”. Finalment, les cases de Can Carreras es van acabar al 1989 desprès de demanar una nova llicència, l’escola Lourdes va acabar a la xarxa pública amb el temps i Pugès va renunciar a la responsabilitat de govern, tot i que es va mantenir de regidor els dos anys que quedaven, sense anar els plens. “Aquí vaig començar a veure les martingales dins del PSC, els grups i les tribus”.

“No ho havia manifestat mai en públic, però jo vaig entrar al PSC amb el desig, amb l’ambició legítima, d’arribar a ser alcalde del meu poble. Era la il·lusió de la meva vida, i segur que el Xavier Vila va veure que era un rival dins de casa”, admet sense embuts. Malgrat perdre aquesta batalla, Pugès va intentar guanyar la guerra. Cap al 2001 va haver un moviment a l’agrupació socialista per exigir primàries per triar el candidat pel 2003 i ell va postular, recolzat pel sector obrerista.” Aquests són els que el primer dia que vaig anar a una assemblea em van batejar com el Pucholet, només perquè parlava en català”.

El cas és que la reunió on s’havia de decidir si es feien primàries o no per triar l’alcaldable va acabar com el rosari de l’Aurora. “El José Zaragoza i l’Antonio Balmon van aparèixer a torpedinar l’assemblea, la votació es va aturar, van telefonar els seus militants perquè vinguessin i al final vam perdre per dos vots”. Era la fi definitiva de la seva relació amb el PSC. Mai no entregà ni estripà el carnet. Malgrat aquesta fractura, el sector obiolista del PSC el va mantenir com a responsable de política lingüística del partit i a la Federació de Municipis de Catalunya “però sense ser regidor, una cosa molt surrealista”. I així va ser com va acabar de vicepresident del Consorci de Normalització Lingüística en representació municipal entre els anys 1989 i 1999.

Co-fundador de l’ANC
“Sempre he estat en molts merders a l’hora, però entre 1999 i 2009 vaig estar fora de lloc. Deu anys de mirar-m’ho des de fora em van permetre tenir claríssim el que s’havia de fer”, assegura, en referència a la idea de l’Assamblea Nacional Catalana (ANC). Desprès de viure uns anys a Santa Coloma de Cervelló va acabar a Vilassar de Dalt al 2011, quan ja s’havia iniciat el procés independentista. Allà hi havia el secretariat provisional de la ANC i allà va conèixer la Roser, “la que és ara la meva parella i la mare de la nostra filla”, una criatura de tres anys calcada a ell, segons revela la foto que porta a la cartera i que mostra orgullós.

El naixement de l’ANC és conegut i s’ha explicat diverses vegades. Moltes persones s’han atribuït la paternitat, però de pares originaris només hi han dos: en Pere Pugès i del sociolingüista Miquel Strubell, amb qui havia coincidit al Consorci de Normalització Lingüística. Cadascú pel seu compte es van retrobar, a Arenys de Munt, a la primera consulta sobre la independència que es feia a Catalunya, celebrada el 13 de setembre de 2009. Un i altre compartir el diagnòstic que alguna cosa estava passant a la societat catalana desprès del “via crucis de la sentència de l’Estatut que no arribava” i les multitudinàries manifestacions dels darrers anys a Barcelona en contra de la guerra d’Iraq o la de Sarajevo.

“Vam constatar que va ser un error gravíssim desvertebrar la societat civil com es va fer al 1979, que és el que ha fet ara Esquerra Republicana amb la ANC, posant a les llistes de les eleccions municipals molts dirigents locals de l’Assemblea”. Així, doncs, “a partir d’uns papers, una enquesta i una idees” es convocà un dinar de quatre persones, que desprès van passar a ser 40. “D’allà passem a la conferència nacional per l’Estat propi de 2011, quan ja som 1.800 persones i tenim la xarxa territorial muntada. Un any desprès et trobes amb més de 350 assemblees locals”, explica. L’ANC té ara més de 40.000 adherits, però al juliol de 2012, unes setmanes abans de la primera manifestació massiva, tots els partits es van aixecar de la taula en una reunió que pretenia convocar-los favor d’un estat propi. “A finals d’agost estaven tots picant a la porta a veure en què podien ajudar”, recorda Pugès.

La Catalunya del s.XXI
Ara té concentrats tots els esforços en Catalunya i futur, “un congrés per plantejar-nos la pregunta de què vol ser Catalunya al segle XXI, no només a nivell polític, sinó quins són els reptes i els problemes i com els afronta. I, en tot cas, quan tinguem les conclusions ens plantejarem quina és la millor eina per construir tot això: un Estat independent, una autonomia replantejada o un Estat confederal. Fins ara ens hem mogut pels sentiments i ara ho volem fer des de la racionalitat”. 80 persones que representen el ventall ideològic progressista i de moltes àrees del coneixement han elaborat un document que es troba a la web exigents.cat estructurat en sis grans àrees que planteja la construcció d’un nou paradigma “perquè arribem a la conclusió que les ideologies que han estat vigents des de finals del segle XIX no serveixen per afrontar els nous reptes que tenim”.

“No estem fent un nou partit, sinó que plantegem a la societat catalana partir de zero, com si el paper estigués en blanc. Amb aquesta ponència no donem respostes, però sí que apuntem línies”, diu Pugès “i posarem els documents que s’aprovin al servei de la societat, com ja va passar amb el Congrés de Cultura Catalana de fa 40 anys, quan alguns partits van incorporar les conclusions. “La Catalunya autònoma és fruit d’aquell debat. Seria preciós que la Catalunya del futur sigui fruit del debat que estem iniciant ara”. El congrés es la culminació de la seva trajectòria política. “Jo vull la independència però no per tenir un Estat igual que el que tenim. El vull millor, adaptat a les necessitats del segle XXI i aquest congrés és perquè la societat reflexioni com vol viure a partir d’ara”.

Quan s’acabi el congrés segurament ja s’haurà aclarit l’incert panorama polític que viu Catalunya a l’espera de l’1 d’octubre. En Pere Pugès ho té clar. “Farem el referèndum, encara que serà complicadíssim perquè l’Estat espanyol farà l’impossible per impedir-ho”, tot i que no descarta altres alternatives. “Els nostres polítics no afluixaran i la mobilització de la societat civil impedirà l’èxit de les accions de l’Estat espanyol. Les inhabilitacions i fins i tot les possibles detencions no sortiran bé perquè hi haurà massa gent per impedir-ho. La proclamació d’independència es pot fer abans o desprès del referèndum però també hem de preveure que es pugui fer abans. Perquè no? Si es foten tantes vegades de peus a la galleda, perquè no ho hem d’aprofitar”, es pregunta. III

¿Te ha parecido interesante esta noticia?    Si (3)    No(0)


Normas de uso

Esta es la opinión de los internautas, no de El Llobregat

No está permitido verter comentarios contrarios a la ley o injuriantes.

La dirección de email solicitada en ningún caso será utilizada con fines comerciales.

Tu dirección de email no será publicada.

Nos reservamos el derecho a eliminar los comentarios que consideremos fuera de tema.

Portada | | Búsquedas | [ RSS - XML ] | Política de privacidad y cookies | Aviso Legal
Comunicación Metrobcn, S.L. :: Redacció: Raurich, 62 (08830) Sant Boi de Llobregat
Contacto