Cafè Filosòfic: Jo, turista

Fa un any parlàvem de l’embriaguesa; era temps de verema. Ara hem parlat del turisme; no cal insistir en que és el tema de moda, i més si acabem de tornar de les vacances. Com sempre que parlem de qualsevol assumpte, hem d’acabar interrogant-nos sobre alló tan misteriós i complex com “la condició humana”. Deixem de moment els conceptes generals (turismes) i girem la nostra mirada introspectivament cap a nosaltres mateixos (jo turista). En el darrer cafè vam parlar de la revolució i la possibilitat -o miratge- de la utopia i el desig de canviar el món. Sembla que ja ens hem rendit, els qui alguna vegada hem tingut la més petita intenció de fer-ho. Sembla que avui en dia qui no està d’acord amb la realitat es refugia en la identitat i s’ompla la pell de tatuatges, o cerca el paradís milers de quilòmetres enllà.

Trobar els “paradisos artificials” en uns dies a Cancún, i a més finançats per la Caixa, és quelcom barat, a l’abast de les nostres possibilitats i socialment ben vist: un èxit, sobre tot si en publiquem les fotos -preferentment en el format de “selfies”- a les xarxes socials. Fer turisme és un joc, una simulació que a tots ens agrada jugar, un “com si…”; com els infants quan juguen a ser adults o personatges de pel.lícules, però amb la gran diferència de que els nens són conscients de la ficció que creen ells mateixos, i a la qual imposen les seves propies normes, i els adults creiem fermament en la veritat que se’ns ofereix -tot pagant, és clar-.

Ideals transformats en mercaderies
De la mateixa manera que no podem existir socialment sense un número i formant part d’una estadística -esquelet organitzatiu de l’estat- és molt difícil adquirir el coneixement del món fora de l’estructura de la indústria turística. Aquest cop hem tingut la sort de comptar amb la presència de tres estimades professionals d’aquesta indústria, que han aportat valor i coneixement al nostre diàleg, i una clara visió del que és ara i el que ha estat el turisme en les darreres dècades. I ens han fet veure que hi ha moltes maneres de viatjar i fer turisme, i que molt diverses són les maneres de concebre i dur a terme aquestes petites escapades més o menys aventureres que a tots ens il.lusionen.

Evindentment, no sempre s’ha vist de la mateixa manera al llarg de la història, i hem acudit a les savies paraules de les autoritats per il.lustrar aquestes diferentes maneres de veure i considerar a les persones que es belluguen fora del seu àmbit quotidià: Diu Séneca: “… por lo que siento, concibo buenas esperanzas, ya que no andas vagando y no te afanas en cambiar de lugar. Estas mutaciones son de alma enferma; yo creo que una de las primeras manifestaciones con que un alma bien ordenada revela serlo es su capacidad de poder fijarse en un lugar y de morar consigo misma ...a los que pasan su vida corriendo por el mundo les viene a suceder que han encontrado muchas posadas, pero muy pocas amistades”. Séneca, L A. Cartas Morales a Lucillio.

Diu Montaigne: “…no emprendo [mi viaje] ni para regresar ni para completarlo. Lo emprendo tan solo para moverme, mientras el movimiento me complazca. Y me paseo por pasearme. Quienes corren en pos de un premio, o de una liebre, no corren. Corren quienes corren por juego, y para ejercitarse en la carrera”. Les Essais, 1595.

Podríem parlar també del “grand tour” que feien els joves de classes acomodades, com a “viatge iniciàtic” per Europa, especialment Itàlia i França. Tot això són antecedents històrics de la manera popular i a l’abast de tothom que tenim ara de viatjar. Avui el turista surt amb tot planificat i, sobre tot, amb bitllet de tornada. El turisme ha esdevingut un producte de consum de masses, de la mateixa manera que un televisor, un mòbil, la roba que portem o el cotxe que conduïm -millor si són de marca-.

I quan parlem d’aquesta societat nostra en que tants ideals s’han transformat en mercaderies de fàcil adquisició -sempre amb una bona financiació, que quedi clar-, no podem deixar de reflexionar sobre els efectes que té aquesta voracitat massiva sobre els nostres propis espais vitals i la nostra pròpia vida quotidiana, quan tots nosaltres, milions de persones, en exercici de la nostra llibertat i fent ús dels nostres drets -només faltaria!- propiciem el consum desaforat de combustibles, l’edificació descontrolada i l’allunyament de les persones dels seu hàbitat tradicional -en aquest fenòmen de tan trista actualitat com la gentrificació-.

Us desitgem a tots i a totes una feliç tornada a casa després de les vacances i els viatges que ens hem merescut i hem pogut fruir. Sempre és bonic veure món! III

W. Benjamin, primer protagonista del cicle Diàlegs Filosòfics al Baix

Ell va ser el primer valedor de Kafka. Escrivint l’any 1934 sobre l’escriptor de Praga, Benjamin va observar que l’univers que s’acostava era al mateix temps innocent i diabòlic. Sembla que vivim en un món molt ben endreçat fins que descobrim que el suposat ordre és perfectament sinistre. Tot és tan burocràtic i legal al món que ens envolta, que els humans poden ser legalment i burocràticament destrossats com a individus sense que això pugui crear mala consciència a ningú. Tothom compleix les normes i com més triomfen les normes més absurd hi ha arreu. L’univers mental del Procés de Kafka és en bona part el de la cultura moderna. Ramon Alcoberro, Filosofia i pensament (http://www.alcoberro.info/).

Aquestes breus línies ens permeten entendre clarament l’actualitat de Walter Benjamin (1892-1940), un home que, fugint de la barbàrie, va morir tristament a Portbou el 26 de setembre de 1940, a prop de l’estació de vidre i de ferro, els materials odiats que representaven la tècnica de la modernitat. Rememorar el tràgic final de la seva vida, ens posa enfront de les idees que constituexen el seu llegat i la força del seu pensament, i que ara més que mai ens obliguen a reflexionar sobre la fragilitat de la nostra pròpia existència: la no excepcionalitat de l’estat d’excepció permanent i la formalitat i provisonalitat dels drets; la perdua de sacralitat i la influencia de la tècnica en l’art; l’emergència del capitalisme com a nova religió; el nostre deure moral amb els oprimits i les víctimes de la història...

Flâneur entusiàstic pels carrers i passatges de Paris, una manera peripatètica de filosofar; una faisó íntima i gratuita de conèixer les ciutats -per a nosaltres, un turisme fora dels circuits industrials-, seguint la petjada de Baudelaire, i la seva consigna de l’embriaguesa total, que va aconseguir amb l’aixix a Eivissa, un dels pocs llocs on va ser breument feliç. Col.leccionista de joguines, bibliòfil, filòsof, crític d’art, políticament compromés; un pensador capaç de simultaniejar, sense confondre’ls, el marxisme amb la tradició jueva.

Aquest 125e aniversari és una bona oportunitat per adonar-nos de la barbàrie que sibil.linament s’infiltra entre nosaltres, entre les escletxes del nostre temps. I no podem confiar en un messies que l’aturi; si no ho fem nosaltres, tornarem a viure mals temps.
El compromís ètic de Walter Benjamin al llarg de la seva vida ens ha semblat un bon punt de partença per iniciar els Diàlegs Filosòfics al Baix, en el quals, durant aquest curs, parlarem de l’ètica en diversos aspectes de la vida del ésser humà, en la seva individualitat o dins de la societat, i desde els diferents punts de vista que ens aportaran els convidats, experts coneixedors dels temes que tractarem.

El dissabte 21 d’octubre farem una passejada filosòfica per Portbou, amb tornada la mateixa tarda, resseguint els indrets on el refugiat Walter Benjamin va viure les darreres hores de la seva vida.

Places limitades. Reserva la teva en el següent e-mail: [email protected]. Serà un plaer comptar amb la vostra presència, fins aviat. III