“No té sentit construir una ètica a partir del ‘Bé’, una construcció mental gens fonamentada, com l’existència dels àngels”

Celebrada a l’Ateneu Santfeliuenc, a Sant Feliu de Llobregat, gairebé mig centenar de persones han assistit a la ponència del doctor en Filosofia, teòleg i escriptor Antonio Fornés que ha acabat l’acte amb una lapidària afirmació: “El ‘Bé’ és una estructura mental igual de fonamentada que l’existència dels àngels. Cap. Construir una ètica a partir d’això, per a mi, no té sentit”. Amb aquest punt, Fornés ha conclòs el seu repàs del pensament de Martí Luter, precisament, en el 500 aniversari de les cèlebres Tesis de Wittemberg.

Un repàs amb el qual ha desmentit algunes suposicions per a alguns molt establertes sobre el principal impulsor de la Reforma Protestant, també coneguda simplement com ‘La Reforma’, a l’Alemanya del segle XVI: “Malgrat que Luter podria representar el modernisme a la època, és un pensador medieval que aspira no avançar cap endavant, sinó en realitat, cap enrere “, ha dit Fornés.

És necessari Déu perquè existeixi l’ètica?

Aquesta pregunta ens feiem el dijous 14 de desembre a l’Ateneu Santfeliuenc, amb una nodrida concurrència d’amics amb qui vam commemorar els 500 anys de les Tesis de Wittenberg de Luter. Bon pretext per unir la Història, la Filosofia i la Religió en un sol col·loqui i debatre sobre les seves interrelacions. Antoni Fornés, doctor en Filosofia i teòleg, ens va donar la seva visió, obrint pas a un intens debat amb nombrosa participació; el tema s’ho mereixia.

La controvertida figura de Luter requereix una explicació del seu temps i de tots els fets que van convergir en una época turbulenta que albirava una modernitat de la qual encara en som deutors. En plena gestació dels estats moderns, i en l’apogeu de l’Humanisme i el Renaixement , en menys de 100 anys es van produir esdeveniments crucials com la caiguda de Constantinoble el 1453 i el descobriment d’Amèrica el 1492 -que marquen l’inici de l’Edat Moderna-, conjuntament amb la invenció de la impremta i la revolució copernicana. És comprensible que, enfront a les moltes crítiques que ha rebut Luter, i especialmente des d’el punt de vista del psicoanàlisi, l’historiador R.H. Bainton hagués d’apiadar-se d’ell afirmant que no era a Luter a qui s’havia de psicoanalitzar, sino a tota la seva época.

Frontissa entre dues èpoques, Luter és, segons Fornés, un home medieval enmarcat en les concepcions rigoristes de Pau i Agustí que recorren el pensament occidental al llarg de tota l’Edat Mitjana. Oposat al racionalisme aristotèlic que defensàven Tomàs d’Aquino i Siger de Brabante, es declara fidel a la corrent nominalista (antirracionalista) de Duns Escoto i Ockham, que neguen l’existència dels universals (el bé i el mal) ni de cap tipus de dret o raó natural: l’únic camí és la obediencia de la Revelació.

Malgrat el seu continuisme medieval (pesimisme antropològic, omnipresència del diable) la seva oposició a l’esclerotitzada institució de l’Esglesia i al Papa (venda d’indulgències) el situa de plé en la onada reformista que venia de lluny i que comptava amb pensadors tant importants com Erasme de Rotterdam, que el va influir, però amb qui va discrepar notòriament, tot arribant a negar la llibertat humana. “La tesi principal de la seva doctrina, la justificació per la fe, respon a una absolutització molt radicalitzada de les tesis de Sant Agustí al respecte del seu pesimisme antropològic: l’home és pecador per naturalesa, els seus actes, com a pecador que és, no valen res (són amb prou feines mostres), no li garanteixen la salvació. Només Déu salva, y atorga la fe (text de Pau: “El just viu per la fe”). Creu força i peca força”.

Poc més de 100 abans, Jan Hus i John Wyclif, considerats precursos de la Reforma, ja havien alçat la veu contra la corrupció de l’Església i en particular el primer contra la venda d’indulgències a Bohemia. Peró les cicumstàncies eren molt diferents, i la repressió va ser implacable. Luter va rebre el suport de molts prínceps alemanys en clara confrontació amb el Papa i l’Emperador, i la fractura definitiva es va consolidar a la Dieta d’Augsburg de 1555, que instituia el principi “cuius regio, eius religio”, és a dir, que la religió del príncep havia de ser la religió del príncep.

Les implicacions de la Reforma luterana en la concepció de l’ètica han estat considerables; n’hi ha prou amb esmentar a Kant (salvant totes les seves diferències sobre la llibertat humana). Sempre que es parla d’ètica i protestantisme es fa necessari al.ludir a “L’ètica protestant i l’esperit del capitalisme”, de Max Weber, molt discutit actualment, però de referència obligada sempre que es parla de la influència de les idees, i particularment de la religió, en la societat. Un altre concepte d’aquest autor que ens interessa pel nostre debat és el de “desencantament del món”, i aquí és on Fornés defensa, com ja va fer en l’anterior debat a Sant Boi, la necessitat de la religió per adquirir un capteniment ètic que cada vegada trobem més a faltar en la nostra societat materialista i tecnològica: “con la eliminación de las barreras de contención que, ante a la ferocidad del hombre, suponían la religión y las tradiciones políticas seculares, la bestia humana salía de su confinamiento para dar rienda suelta a sus apetitos más voraces”. III